Olor a Satori

Birlibirlog

2012-01-31T09:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Pa u so populu [Mimoria Tramandata]
Cel·luloide fresc: Un Método Peligroso + The Conspirator
Cojón de sastre: Bèarla

Un tipus normal [que vol dir avorrit] s'alça un matí al dematí i comença a parlar en una llengua que desconeix i no és capaç de fer-ho en la que sí coneix. M'explique: ell està parlant en la seua materna però de la seua boca ixen altres sons, fonemes que mai ha assajat que de segur [perquè segueixen la llei de Zipf] es corresponen a una gramàtica existent en algun altre paral·lel terrestre. Trobar-la és tan fàcil com dir un mot conegut i enregistrar l'output sonor i googlejar i al final la llengua desconeguda resulta ser el tagàlog. Amb tota la tranquil·litat del món i un poc de resignació agafa els trastos i pega cap allà a viure.

La qualitat del post per davall del nivell freàtic, eixe és el meu challenge accepted. Comme il faut, senyors, comme il faut. El poder de les itàliques! Argamassa és el que necessita un blog i este post n'és pura! Salut i coques que al forn venen etiquetades com pizza!

120129_hartistada

2012-01-30T10:00:00.000Z

Almostfear [Jocs Analògics]

2012-01-29T18:00:00.007Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Sinnerman [Nina Simone]
Cel·luloide fresc: Sherlock, la sèrie
Jocs analògics: Dixit, Atmosfear!!!
Cojón de sastre: Tensegr

A dia 29 de gen. de l'any 2012 de nostre senyor vàrem anar a ca Mance Rayder [és Inasio però me prenc la llicència de coronar-lo King-beyond-the-wall] a jugar un Atmosfear [Borràs, 1992], vist que el vaig a vendre junt amb les tres expansions per uns bons maravedís i que no tornaré a jugar-lo en la vida del món. Vet aquí qualque e-daguerreotip:

Si en lloc d'estar distrets miràreu el que vos és proposat voríeu que per a jugar s'ha gastat el projector de l'amfitrió [a la foto en densa penombra]. Si es fa, ha de ser a la gran.

Ací, enfotades, tres de les jugadores. Si en lloc d'estar mirant este text estiguéreu mirant la foto que vos és proposada voríeu que s'han apagat els hal·lògens per a encendre ciris, que acollonen bona cosa.

Finalment vos és proposada una panoràmica ampliable via click. Només recordar des d'ací, des d'este pedestal, que per a llegir una panoràmica s'ha de tenir en compte que un extrem de la imatge [en este cas l'eix és horitzontal] pot estar totalment oposat en l'espai real [pi radians, si no més] a l'altre extrem de la imatge plana.

El resum: s'ham arrigut molt i després ham convingut que lo millor que vas a fer és vendre'l.

I això és tot ma frend. Salut i burritos tex mex caseros!

Xinlú [parental advisory - racist content]

2012-01-27T08:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Sem encar icí [Lou Dalfin]
Cel·luloide fresc: The Artist
Jocs analògics: Hab&Gut, Dixit
Cojón de sastre: 0-1-8

Al meu despatx hi ha un xinès que esternuda peculiar. No carrega l'esternut com ho faig jo [eixes respiracions ràpides seguides d'una més profunda que anuncia la sobrepressió i la sobtada columna d'aire] sinó que dispara directament. El vent li surt de dins sense haver-lo inspirat [no sé si el materialitza allà o ja el tenia guardat] i acte seguit fa sorolls nasals que impliquen, sempre, mucositats amunt i avall. U pensaria que el fastigós moviment final és conseqüència de l'esternut però jo comence a entreveure que tot comença al moc, només que el timing és tal que causa i efecte pareixen invertits. De fet, el xinès prepara el projectil mucós i l'emmagatzema en boca esperant l'explosió [i passada aquesta, en acabant en prepararà un de nou]. L'esternut amolla l'escopinyada al front i amb força estenent la teranyina groguenca com s'estén un rall de pescar i, mentre aquesta encara està volant, ja comença el xinés amb el seu sorollet muconasal, bon vent i bala nova.

Crec que va aprendre la tècnica a la Xina profunda i més tard algú l'anomenà Petit Mocarde. Sé que havent tocat sostre a Àsia va decidir anar a París buscant un famós mestre de qui aprengué la mítica Grand Mocarde. No sé, les últimes notícies parlaven d'una nova tècnica imbatible que estudia cada nit en solitud envoltat de barres d'encens i pictogrames sacres i que té pensat anomenar La Mocardeuse.

Satorisan jugant-se els últims lectors a una sola carta. Arriscant de valent! Heu pronunciat els noms de les tècniques a la francesa? Amb boqueta de pitiminí? No? Doncs torneu a llegir, rediela!! The Artist és pa vore-la eh? Ale. Salut i floricol amb llangonisses!

Spoil

2012-01-20T08:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Goulamas'k
Cel·luloide fresc: Sherlock, In time
Jocs analògics: Troyes, Olympos, Steam [Raíles], wieder Troyes, Caylus
Cojón de sastre: Spoiler

U - L'escriptor ha decidit no contar la vida de l'improbable que sí ho aconsegueix sinó una d'entre els milers que no ho faran. Realisme matemàtic, en diuen. Un llibre on de sobte el personatge principal mor, mor per qualsevol nimietat, mor perquè escalant una muntanya caus i mors, o perquè travessar el vall de Mordor sempre ha estat perillós [de qui si no són eixos esquelets vells que t'has anat trobant pel camí?], mor a mitjan història i, conseqüentment, ha de morir també a mitjan llibre perquè, per a que el gruix d'allò que queda per llegir no espoilege el moment del final, el relat ha de seguir, manc d'interès, tornant-se si cal una narració avorrida d'allò que fa l'arxienemic per a entretenir l'espera d'un heroi que ja és mort. [Nota: idea espoilejada fa quatre anys a esta mateixa casa.]

Dos - Incòmodament assegut dins un avió de baix cost escolta els copassatgers parlant de Game of Thrones. Espoilejant el llibre que precisament ara jau sobre la tauleta de nit, alguns capítols enrere. No gosa dir-los que canvien de tema però tampoc sap com no escoltar (qui sap vore un text sense llegir-lo?), menys encara allunyar-se sense violar un fum de lleis internacionals sobre el transport aeri. Un sagal en la Ryanair assabentant-se a la força del destí dels Stark.

Tres - S'assassí és es majordom sasserès a sa sala d'estudi amb ses tisores esmolades.

I quatre, al remat winter comes, indeed. Cómo lo ves? I este vídeo, què? No xana? El joc és una merda però com a listening està bé i els xiquets no són cuuute? Va! Kawaii! SUGOI! Res xè, salutari! Salut i mig cantell de porchetta!

Verbose [Subjectejat II] [Hay una guerra]

2012-01-12T12:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Asturias [Víctor Manuel]
Cel·luloide fresc: Sherlock [cap. 1]
Jocs analògics: Winner's Circle, Jam, 'Tú, gato, come caca'.
Cojón de sastre: LJ

Escolte, està vosté participant en esta manifestació? No, senyor agent, estic ací mirant, sóc un espectador. Però, està mirant a favor o en contra? Sí amics, vivim en una inevitable dictadura lingüística a la que es supedita el sistema i que impedeix que la llei puga mai ser justícia [per no poder descriure-la]. A la instancia que vaig enviar al Servici de Pedanies de la ciutat de València, que, grosso modo, els demanava molt respectuosament la 'normativa relativa a l'ús de la megafonia pública [l'anomenat bando]' així com 'una directriu per poder trobar-la al DOGV o a aquella publicació on apareguera' [amb estes o semblants paraules] em van contestar un reguitzell de redundàncies [puc escanejar la carta si interessa] on cap paràgraf parlava de la megafonia i només un de la funció dels alcaldes pedanis, este:

— Por Resolución n°30. de fecha 17/6/2011, la Alcaldia Presidencia dispuso nombrar Alcaldes de las 15 Pedanías de Valencia a las personas que se indicaban, delegando en ellas diversas facultades, entre las que se destaca representar al alcalde en el barrio con el carácter de agente de la autoridad y velar por el cumplimiento de los acuerdos de la Corporación, la conservación y buen uso de los bienes municipales y el correcto funcionamiento de los servicios del Barrio.

Les negretes són d'ells, supose que per a destacar la seua gran arma: una bomba de destrucció massiva inapel·lable. Com a resum i conclusió de 'lo expuesto', que jo no he posat sencer però no eren més que obvietats [com ara qui designa als alcaldes pedanis] la carta diu:

IV. De lo expuesto se desprende que los Alcaldes de las 15 Pedanías de Valencia son representantes de la Alcaldesa en cada una de ellas: que los bandos que se aprueban por la Alcaldesa de Valencia se transmiten en la Pedanía por medio de la megafonía y el Tablón de anuncios.

Asimismo, los Alcaldes Pedáneos han de velar por la conservación, buen uso y el correcto funcionamiento de los locales de la Alcaldía Pedánea, de todos los bienes y servicios que se presten en la misma, entre los que se encuentra el correcto funcionamiento de la megafonía. determinando su utilización de acuerdo con las directrices y supervisión de la Delegación de Pedanías y teniendo en cuenta que debe ser en beneficio de las Asociaciones, Entidades y vecinos, de acuerdo con los usos y costumbres de la Pedanía.

Estes negretes són meues, per a que ens ajuden a comparar l'argument exposat, dalt, amb la conclusió que d'ella trauen, baix. És a dir: legalment es diu que l'alcalde pedani té la funció de velar pel bé del comú i d'ací es conclou que l'alcalde pedani té la funció de velar pel bé del comú i per tant, en la pràctica el que ocórre és que la utilització d'un ben públic roman a discreció total del savoir-faire, de l'esme, el seny i el trellat del senyor o senyoreta alcalde o alcaldessa pedani o pedània, com bé va assegurar-nos [a mi i a altres presents, done dades a l'interessat] el senyor Vicente Aleixandre, Concejal de Devesa-Albufera i Pedanies, en una reunió molt didàctica al seu despatx. No hi ha normativa associada. Tu vas, demanes permís, i segons l'humor del senyoret [o del secretari de l'alcalde pedani, veges la falta que farà] i segons sigues de bona família o menys ["tu de qui eres?"], s'atendrà o es denegarà la teua petició. Punt. I evidentment la celebració de debats públics i tal volta de xerrades informatives sobre notícies d'actualitat a la plaça del poble no entrava dins dels "usos y costumbres de la Pedanía". I no ho farà mai, per la llei del peix que es mossega la cua.

Subjectejat, amics. La metàfora al servei del qui te el poder d'interpretar-la. La llengua com a arma. La justícia sodomitzada semànticament. Hay una guerra, amics. I el sistema legal, si al remat és aixina, es revela una puta merda.

NoDo pa tu. Jo només puc dir caca. Caca. Ale. Salut i all-i-pebre!

Hay una guerra [Hay una guerra]

2012-01-06T09:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Futur nuvolat [Aspencat]
Cel·luloide fresc: Van Diemen's Land
Cojón de sastre: Foner

Hay una guerra. Hay una guerra y no sé entre quiénes, sólo sé que uno de los bandos no se ha dado cuenta, o que sólo uno de ellos, el otro, es el que está guerreando, como una cosa interesadamente unilateral. Lo que me resulta imposible es definir quién es quién o a qué alianza pertenecería un ciudadano escogido al azar. Proponer como bandos la izquierda y la derecha o sus plurales me parece casi insultante por varios motivos. Uno es que esta división es una de las más gilimierdosas [sí, gilimierdosas], ambiguas y variables de todas las que haya inventado el ser humano: dependiendo del país y del momento histórico se aglutinan bajo su nombre diferentes packs de ideología que, a priori, son totalmente independientes [la clásica pregunta sobre la tendencia del caudillo]. Otro motivo es simplemente que sé que esta no es la respuesta. O al menos no lo es si consideramos a la gente libre y lúcida y sus últimas elecciones. Tiene que ser algo más complejo. Tampoco me atrevo a afirmar que la guerra sea entre los justos y los injustos [quizá sí entre los que buscan la justicia, global aunque el concepto sea vago, y aquellos que no lo hacen, o que la necesitan tan sólo local y selectiva, o que la redefinen para su interés usando armas relativistas de cuando la vieja lucha de clases]. La guerra quizás sea, tautología uno, entre quienes siguen pensando en términos de paz y quienes ya han visto que hay una guerra y que la hay, tautología dos, precisamente porque ellos están haciéndola. No sé, el hecho es que los segundos no tendrán problema en declararla abierta si es menester, aunque no habrá necesidad mientras los primeros sigan tan borrachos de pseudodemocracia y pseudolibertad y pseudoigualdad que no se den cuenta de que guerra haberla hayla, y que de igualdad un pimiento. Lo que hay es una tontería que quita el hipo. Y un corporativismo egoísta que lo devuelve.

Ea. Marramiau. Salut i roscó!

Descriure un tresor, deu

2012-01-04T12:00:00.009Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Alexander Platz [F. Battiato]
Cel·luloide fresc: Immortals
Jocs analògics: Time's Up, Aton, Arcana
Cojón de sastre: Omniasuntcommunia

El manuscrit parlava d'un elm simple [probablement una celada de ballester] de ferro quasiesfèric politíssim fins al reflex, de nuca molt molt alta i amb visera articulada que no cobriria la vista, grafiada aquesta amb filigranes daurades, sense crestall però alat de corb a les temples [l'ornament estaria orientat un poc cap enrere, emergint un pam del tos, i el dotaria d'una aparença lleugera i noble]: un casc estilitzat i de bellesa incomparable la descripció del qual no s'ajusta a aquell que hi tinc al davant. No ho fa ignorant inclús les taques de rovell i la superfície ennegrida que ha firmat el temps i acceptant també l'olor a diaminocetona dels mil reis que hi puguen haver pixat dintre. Que els cronistes romàntics de seny velat pogueren enaltir-lo conscients de que segles abans el casc fregava els límits de la tècnica és possible [i també etnocèntric] però no és prou. Les promeses ales de corb no són més que unes poques plomes d'algun au de corral tenyides de negre que van mal lligades a unes puntes menudes i romes a banda i banda de l'elm, ballant amb cada moviment, apuntant en direcció normal a la superfície metàl·lica, un poc tendents cap al terra, com les orelles d'un remugant. I puden. Les grafies daurades són inexistents. Allò que hi tinc al davant no és més que un capell d'un metall subtil amb què no es cofaria un comediant [manco un sagitari] i el tresor trobe que ha de ser la idealització d'allò encara desconegut [o qualque lliçó semblant] perquè no acceptaré que siga aquest femer de troballa.

La idea naix, amijos, dels cascs de les pelis on els tios duen cornamentes de cèrvol... jo què sé. Però tot molt àulic els cabrons, i això fa olor a mort, encara que estiga embalsamat! No me digueu que no! Però no m'ho digueu!! Imaginat les plomes d'un àguila! Que agafen polseguera! Ha alcomensat el any i ací estem, com si res! Beliz año huevo, amijo! Felijaño! Jo vaig menjar senglar a Bolzano, l'últim de la temporà i quan nasqué jesosito en nadal me vaig recordar d'açò. Després vaig pensar que tot comunisme és inherentment dictatorial, dubtant si el problema ve en què vol dir aquest últim adjectiu o el substantiu al que acompanya. Rediela! Propòsits: escriure més i millor ací. Exercicis d'ordenació. Salut, pues, i dinarots pa l'any que entra!

Morteruel

2011-12-18T19:00:00.001Z

Cel·luloide fresc: El séptimo día, Ping Pong, Cowboys and aliens
Partides analògiques: Arcana, Catán El Juego de Cartas, Onirim

Segóbriga, visita guiada al casc antic [no us la perdeu, la de l'oficina d'informació!], museu de les Carmelites, catedral, museu de les ciències [de bades en diumenge!], túnel d'Alfons VIII, Ciutat Encantada. Conca.

[I bé... actualització ací de pelis i jocs :)]. Salut i ajoarriero.

Capir 2

2011-12-06T06:00:00.007Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Riazor [Amaral]
Cel·luloide fresc: Amateurs, De Helaasheid der dingen, Distrito 9
Cojón de sastre: Kessler

Que la terra no gira al voltant del sol és innegable si es vol. No parle del truc del sistema centre de masses i la massa reduïda, no és açò un cantrip de primer de carrera [semmai és anterior]. Atenent, dic, a una definició purament posicional del que fóra girar [tampoc no parle d'aquelles 'causes que el provoquen', només d'eixos de referència i coordenades] aleshores el sol gira sobre nosaltres si podem descriure'l cavalcant una trajectòria tancada, periòdica dins les toleràncies, rítmica, el clàssic "f(x)=f(x+T) que anomenarem periode".

Altra cosa diferent és que si u integra el seu problema dins un sistema major l'interesse rotar el poliedre per a trobar, si és trobable, qualque altre enfoc que descriga tot d'una, o que agrupe i catalogue com cal, les parcel·les que formen el sistema ampliat.

És a dir, agafar un interrogant que es creu resolt, alçar la vista i vore l'espai que habita i reconèixer l'error [la simplificació naïf que era aïllar-lo] i considerar la necessitat de rondar-la, morena, fins que tot no quadre.

Però la terra al voltant del sol no gira.

... perquè si no no acabaré el PhD. Sí amigos, Capir 2 es la segona part de la sèrie Capir. Sóc un llinatge, sóc la estirp que se propaga por las autopistas de la información. La Catosfera, que diuen. Jo l'anomene Chiquitosfera de la Calzada. Salut i Suginoya!

Escaquer [Tsukuba]

2011-11-30T12:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Seven Swans [Surfjan Stevens]
Cel·luloide fresc: Una llengua que camina
Cojón de sastre: Aposta

U que es dedica a crear taulers de jocs com a expressió artística. Però no que pensa les mecàniques ni explicita cap regla [no més enllà d'allò deduïble analitzant la planxa], només fa el tauler, dissenya la gràfica, disposa elements, troba què hi ha de computable en el tema que vol treballar [la pel·lícula Little Miss Sunshine, l'autodestrucció de Rapa Nui, la serendipia en la ciència, el mur d'Adrià] i fa tracks, caselles on es col·loquen peons, llocs on aniran les cartes d'esdeveniment o les llosetes si les hi ha, i també elements d'ús ignot. En definitiva, selecciona, categoritza, selecciona de nou i quantitza [i quantifica] nocions o fraccions de la realitat, i en acabant troba l'element físic més adient per a representar cada quàntum [un carta, un dau, una matriu de posicions].

Ha creat un tauler anomenat Paradijs que referix a la introducció al vell continent de matèries primeres [conegudes ja o descobertes] immediatament post-colonització, una composició partida que mostra a la banda destra un mapa dels regnes d'Europa destacant-ne, amb una font d'inspiració medieval, les ciutats més importants i connectant-les amb línies de traç variable. La segona part, un terç del total, mostra, sobre una il·lustració que s'assembla a la d'un naturalista però amb intenció de bodegó, diversos comptadors: vegetals, animals, minerals, malalties i el que pareixen tres divisions de la cultura. Una pista múltiple que ocupa tot el llarg del tauler i sembla estar relacionada amb la condició de final de partida fa suposar alguna mecànica que té a veure amb l'espoli del nou món. Un treball molt fi que desmereix en explicar-lo, clar.

Éscàquer seria un millor títol, nai? En canvi és escaquer, amb e final tònica, nai? Gózalo vientras puedas amijo que yo ya gozálo! Salut i hokkaido noodles!

Pius [Tsukuba]

2011-11-29T20:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: L'últim d'Amaral ja no és tant Héroes del Silencio
Cel·luloide fresc: Arriety y el mundo de los diminutos, Another Earth, Pájaros de papel, Captain America, The Box, Amanecer part I, Las hermanas Bolena, Rise of the Planet of the Apes, Omar killed me
Partides Analògiques: Yspahan, MIL, Juego de Tronos, Dixit, Aventureros al tren, Jaipur
Cojón de sastre: PasportaServo

Permeteu-me el racisme, per un bé superior: Va a confessar-se, l'amic, un sud-americà ací, impatriat, jovenet, no massa educat en la doctrina cristiana però amb tota la fe del món. Li diu no se què i tal, i allò de l'any passat. Resa'm tres avemaries [resa'm, repica el rector, abusant de la gramàtica per a promocionar de nivell, resa ad maiorem mea gloriam]. El xic, com s'ha descrit, no sap ni fer-se la creu, val a dir que no ha rebut catequesi reglada i formal en la vida. Quan entres a l'església va per la segona. Pots escoltar el xiuxiueig subtil reflectint a les parets de pedra nua, molt piadós i apocat, molt beat, però rítmic malgrat tot, reguetònic, innocentment bisbaler: ave maría cuando serás mía, si yo pudiera todo te daría...

L'excusa per a apuntar les pelis i els jocs i per a no deixar novembre amb una sola entrada és prou xunga, no? Una mierder de post només podia ser coronat per una mierder de títol. Jo a Tsukuba again, amb l'olor a net típic de japó que no és net ni és res, el roig de les fulles de tardor i les nephila clavata campant per ahi. Ale pues. Salut i bentos a más no poder!

Rendenció

2011-11-05T12:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Fiddler on the green [Demons and Wizards]
Partides Analògiques: Asteroyds, Modern Art, Tombouctou, Um Krone und Kragen, Ubongo, Traders of Genoa
Cojón de sastre: Cancarix

Haig hagut esta evocació noir: Gent de got i ganivet barallant-se enfront d'un cinema de caire eròtic, dos delinqüents, hi ha un arma de foc, algun negoci mai tancat. El de la pipa la sosté pel mànec amb el dit gros i l'índex com si fora una tenca pudenta o un calcetí aliè, noir noir, i l'arma marca pel pes la vertical i apunta al femer que té baix. L'amenaça amb llançar la pistola carregada a la brossa per, pense, dos raons. La important és la simbòlica: reballar la disputa a les escombraries i acabar la guerra -coneix l'altre i sap que açò no el fermarà però no pensa perdre la poètica. La segona és la defensiva i jo la titlle de naïf: apel·lar a l'educació compartida, confiar en que aquell mai clavarà la mà dins el fem, emparar-se en l'escut d'allò que és brut i no es fa. Com si la victòria que l'altre guanyarà amb només estirar el braç no ho meresquera. Com si no li pagara la pena, pels cinc quilos que este cabró li deu, anar-se'n esta nit a dormir amb olor a gamba a la mà.

És un goig de conte, no? Pues rabobank pa vosatros. El dimarts a Cipango, Nihon. Com ho vegeu? Jo ho veig rabobank. Ale, salut i 100 montaditos!

Spiegel Spiegel

2011-10-29T20:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Herència [Aspencat]
Partides analògiques: Catán, La Resistencia
Cojón de sastre: Glottalstop

Mire a destra i està lliure. Per la sinistra ve un regional però encara està molt lluny. Tire llavors a creuar el pas a nivell. Altre vianant fa el mateix des de l'altra banda. Un tren [què adequat, xè] ix d'A i altre de B en direccions oposades i amb la mateixa velocitat, solució: ens trobem al bell mig de la via. Jo vull creuar i ell vol creuar però tirem a passar-nos per cantons oposats [és a dir, pel mateix lloc absolut]. Camí tallat. No es pot. Canvi automàtic de peu i nou intent. Pas impossible. Tercer atac també avortat. El tren s'apropa xiulant.

Xim pum tracatrà lereleré lereleré. La paella dels físics segun lo acordado. Demà de matí marxa al puig i de vesprà-nit jocs de taula. Ai omà. Salut i socarrat del Terra!

Subjectejat

2011-10-26T10:00:00.009Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Les ogres de Barback
Partides analògiques: Caylus, Bohnanza, Exploradores
Cel·luloide fresc: Your Highness, pfff
Cojón de sastre: RedSet

Un sistema perfecte: un sistema organitzatiu sociopolític basat en la lògica [i en el llenguatge necessari per a descriu-re-la]. Però un sistema que es crega matemàtic i per tant inapel·lable, que vulga deixar-ho tot lligat de bestreta per a poder prescindir de la interpretació [un ens consultiu s'acceptaria si el volum del codi legal el fera d'aprenentatge inhumà]. Dos usuaris que, presos singularment, tenen molt clar quina és la part que a cascú pertany però que no aconsegueixen signar un contracte perquè qualsevol instància palpable desvirtua el model pensat, o el clivella obert a futures querelles. Un sistema clos i clar, meridià i científic però basat en la parla i [no hi podrà mai fugir] en la inelasticitat a ella inherent. Un sistema que, per lingüístic, no pot tancar la porta a la polisèmia, al tesaurus i el seu biaix, a la metàfora. Un sistema ambigu incapaç de diferenciar una proposició assertiva legal d'un poema: un sistema fallit.

Eixe és el nostre, no? I, no és inevitable? I si no ho és, aleshores com? Perquè si al final tot depén de lo que diga un hòmon i no de lo que diga el text... malamiente, no? Eh? Joder! Contesteu quan vos pregunte! Ale pues. Salut i bar Sueca del carrer Sueca!

Io amo i Black Bloc

2011-10-22T12:00:00.002Z

Traduesc amb nocturnitat [hi haurà errors i manca de flow] i traïdoria [hi ha també no literalitat] directament d'ací amb permís de l'autor, Riccardo Cefalà. Ho traduesc al castellà per tal de fer-ne difusió també a agregadors de notícies espanyols. Recorde el lector que citar no vol dir obligatòriament compartir punt de vista. M'interessa especialment l'última part del text. Necessitem a esta gent. [Eventuals notes de traducció entre corxets.]

Llegado a un punto he decidido que debía moverme y escribir estas cuatro cosas. Y decir un montón de tacos. Simplemente porque puedo y porque nadie parece hacerlo. Porque es frustrante mirar las cosas desde lejos y también porque creo tener algo diferente en la cabeza, además de la voyeurística y difusa indignación del día después.
El 15 de Octubre participé también en la manifestación de los Indignados. Solo que desde hace algún mes estoy en Amsterdam. Y he aquí lo que he visto: había carteles muy indignados. Aplausos indignados, rastas indignados, padres y madres muy de bien, muy altos, muy rubios y muy indignados. Algunos empujaban carritos, otros llevaban bebés a la espalda con más carteles indignados. Incluso jam session indignadas de una inesperada calidad. Los más indignados eran aquellos de free hugs, probablemente. Todos indignadísimos.
El tráfico estaba bloqueado en la Damrak. Los tranvías parados. De verdad un montón de gente. Del orden de las decenas de miles. Pero no hay mucho por lo que indignarse en el país más feliz del mundo y con la renta por cápita de entre las más altas del planeta. Se indigna en la medida que se puede. Y por eso ha sido una gran fiesta indignada-en-lo-posible a dos pasos de una Dam Square preparada para el inminente Halloween o Puente de los Muertos o lo que os parezca, total aquí no le importa a nadie, sólo quieren divertirse y hacer dinero, sin demasiadas hipocresías.
Luego vuelvo a casa... Y encuentro mi Capital en llamas. No puedo esconder el primer pensamiento del que me avergüenzo un poco: "Finalmente algo se mueve! Hagamos ver a estos capullos noreuropeos como se hace!". Pero luego la inevitable decepción por los irracionales actos de violencia. Por aquellos a los que sólo en Italia llamamos black bloc. Denominación que tiene otro significado, bastaría mirar la Wikipedia. Escenas ya vistas el pasado 14 de Diciembre. Cosa de los años '70. Y entonces la secuencia de: "Oh, ¡es un pecado!". "Oh, la virgen destrozada". "Oh, ACAB [All Cops Are Bastard]". "Oh, no tendremos nunca un movimiento creíble". "Oh, that’s why we can’t have nice things”.

Luego, Nezio en el Facebook me escribe que romper los cristales de los bancos y destrozar vírgenes no es la solución al problema y que, como en el pasado, esto ha centrado la atención lejos del REAL PROBLEM. Me lo escribe en inglés. Y ha sido precisamente en ese momento que he empezado a pensar realmente en una cosa: el REAL PROBLEM.
Y el REAL PROBLEM es que nosotros no somos Holanda. Ellos no tienen a los black bloc. Aquellos a quien nosotros llamamos black bloc están metidos hasta las trancas en el REAL PROBLEM. Es más, ellos son el REAL PROBLEM. O mejor, son la manifestación más evidente del REAL PROBLEM. Aun así parecen todos miopes, no se habla de los black bloc si no es para condenarlos. Pero cual es el REAL PROBLEM de estos jóvenes?
Os lo digo yo que en gran parte soy un cretino como ellos. Y lo haré de un modo muy directo: los jóvenes están cabreados hasta el punto de romper una vírgen porque las escuelas huelen a mierda, sobretodo en el sur. Porque quien crece en Calabria o en la periferia de Roma o Nápoles ve y hace cosas que de Perugia hacia arriba son inimaginables. Porque los profesores de mediana edad pasan de hacer un buen trabajo por cuatro duros, les basta con jubilarse dentro de algunos años. Porque incluso las carreteras que te llevan a la escuela dan asco, y la teoría de las ventanas rotas hace el resto.
Porque la formación política en los institutos se parece a la afición futbolística. Como los crip y los blood [bandas callejeras en EEUU] que se disparan a la cara porque tienen la bandana de diferente color. Se habla de verdad de "Comunismo" y "Comunistas" como si fueran cosas que aún existen en el 2011 y de "Fascio" y "Cellerini" [?] como si para opositar a carabinieri hubiera que adjuntar obligatoriamente la prueba de ascendencia paterna de algun escuadrón de los años 30 y no fuera que también ellos ganan una miseria.

Porque cada cosa que aprendes en la escuela es vieja y fuera de contacto con la realidad y nadie te hace entender que un día serás llamado a contribuir a mejorar el mundo. Se va a votar con dieciocho y la decisión viene determinada del hecho que te gusten las dr. Martens o las Converse (actualícese con los fetiches de ahora). Mientras los partidos se han convertido en institutos de formación de márquetin, rufianes o mujeres objeto y la gente se forma políticamente en los Roma Club o Casa Pound [ver Wikipedia].
Porque estoy cabreado incluso yo que estoy bien. Porque desde hace algún mes estoy en el extranjero y me doy cuenta de aquello que no he tenido y de aquello habría podido ser. Porque desde que tengo 15 años he visto las cosas empeorar, cada año, inexorablemente. Y mis padres y mis mentores nunca se han dado cuenta o les ha dado igual. Porque no obstante saber hacer cosas que el 99.9% de la actual clase dirigente no está ni siquiera capacitada para entender sé que cuando vuelva a Italia me tocarán 1000€ y a ellos igualmente 10000€. Y, repito, yo soy uno de aquellos que está bien, con una bolsa de estudio europea y unos padres que me darían todo lo que quisiera. Tengo la sensación de que quien no tiene nada o no sabe hacer nada está jodido ya desde hace tiempo.

¿Y entonces? Algún venazo nihilista te da si tienes 20 años, ¿no? ¿Y qué se hace? Bueno, habría que decirles que si se pone interés se pueden mejorar las cosas, que a partir de mañana nos ponemos todos juntos a buscar un modo. En plan que empezamos con un abrazo gratis, como en el norte de Europa, ¡donde son todos felices!

Pero en lugar de eso ¿qué? ¡Una mierda! Se toman distancias, como si fuera necesario. Se reniega de ellos, como si fueran autogenerados. Se les acusa, como si tuvieran culpa de existir. Y en seguida se pide tolerancia cero y nuevas leyes de seguridad.

Yo estoy convencido de que cualquier movimiento que no tenga en cuenta este tema está destinado al fracaso ya de partida. No basta apelar a los jóvenes de buena voluntad como en otros países europeos. No basta organizar manifestaciones guays y relajadas con treintañeros pseudohipster, los señores y las señoras con la bandera de la paz, aquellos con banderas de SEL [Sinistra Ecologia Libertà, un partido] y del Ché, los malabaristas, los que tocan los bongos y pretender que todos participen con gozo de la nueva primavera. No funciona así porque los black bloc estarán igualmente y arruinarán el flash mob que los expertos de la comunicación han organizado con cariño en twitter y facebook. Pero creo que hay una solución:
¡Es necesario amar a los Black Bloc!

Si hubiera estado en Roma y hubiera tenido la lucidez y los huevos de hacerlo habría ido corriendo a abrazarlos, un poco antes de que se metieran a quemar coches, mientras los otros indignados (los "buenos") les gritaban y la policía y carabinieri (los "malos") les iban a hinchar los morros a porrazos. Habría ido a decirles que tienen razón, pero que este no es el modo. Que les quiero. Y que son como yo, que somos profundamente ignorantes y aun así mejores que nuestros obtusos viejos, que no sabemos nada de antagonismo organizado, y que aun así no es culpa nuestra: hace años que nadie está capacitado para explicarnos nada. Que somos mucho más potentes de cuanto creen y que somos la mismísima jodida fuerza renovadora. Que quizás un futuro existe. Habría probado a convencer a cualquier otro para abrazarles. ¿Son 150? ¡Abracémosles 300! Besémosles los cascos negros y hagámosles ver que queremos la misma cosa: jubilar ya a una clase dirigente fallida
¿Realmente alguno se acontenta o está satisfecho de las firmes condenas a la violencia de los curas, de Maroni o de Di Pietro? Lo siento pero no puedo acontentarme. ¡Deben amarles también ellos! ¡Tienen que decirlo, que lo peor en Italia no son 150 encapuchados vestidos de negro!
¿Cómo se puede pretender que nazca un movimiento pacífico y constructivo desde abajo cuando un país entero está estancado desde hace decenios? [...] ¿Dónde están los padres iluminados del '68 y del peace and love? ¿Dónde están los católicos que aman al prójimo? ¿Dónde está nuestro representante en el parlamento? Uno que sea capaz de decir sin miedo a perder los votos de esos mismo católicos: "¡Yo amo al black bloc! Los perdono por haber destrozado una vírgen. Y además he visto en Wikipedia que hace mucho que nos equivocamos llamándolos black bloc. Sabéis qué es Wikipedia, ¿no?". En definitiva, un cabrón que diga una cosa y sólo una: la verdad. Que el único modo para quitar a los black bloc de las manifestaciones es resolver el REAL PROBLEM ofreciendo una alternativa a la nada de los últimos años. Que, en un cierto modo, la vírgen la han roto 15 años de oportunismos y ineptitud, la han roto Bersani, Vendola, Di Pietro, Fini, Grillo, Bindi, Renzi, La Repubblica, la Gazzeta dello Sport, Minzolini, nuestros padres que saben inglés peor que el ministro La Russa, Mediaset, la Rai y el desastre antropológico del que hablan los curas. Que diga que los black bloc son exactamente como nosotros y que aislarlos es hipócrita porque los queremos y necesitamos su energía.
Y ya que estamos dejadme decir que querría abrazar también a los Carabinieri, Policía y GDF [Guardia de financias], sobretodo a los honestos que se llevan hostias por cuatro duros y con una organización de polis y cacos [juego infantil]. Pero también a los frustrados a los que les gusta repartir, porque existen y también ellos son forman parte del REAL PROBLEM.
Hace años que no creo ya en nadie y no tengo a nadie a quien votar. Pero creo en los black bloc, porque son la evidencia más fuerte de que las cosas no van bien y pueden degenerar posteriormente. Quien no tiene en cuenta honestamente a los black bloc no va a ningún sitio. Quien no tiene la fuerza de decir que no es culpa suya, o es un cobarde o es un capullo. Los tiempos han cambiado y no tenemos ni siquiera los instrumentos para darnos cuenta. ¡Mientras todos toman distancia yo quisiera abrazar a estos jodidos black bloc!
Y buenas tardes.

I en ixes estem... Salut!

Descriure un tresor, nou [Roma no paga traïdors]

2011-10-19T12:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Kaneda [Akira OST]
Cel·luloide fresc: La duquesa
Cojón de sastre: DiceTower

Dos anys de treball col·laboratiu que els han portat a Damasc i Beirut [recorden haver evitat la policia vestit de dona com als films dels huitanta], a les vores del riu Moskvà quan encara no ha creuat la metròpoli roja, als vagons de la Transiberiana on trobaren aquella pista falsa que els va tornar desorientats a la vella Damasc, a l'illa de Pantelleria, als afores dels afores de l'extraradi parisenc, a Damasc per tercera vegada i, finalment, a aquesta estança mil·lenària perduda entre oliveres d'una província siriana que no sóc capaç de determinar. I ací estan: exhausts per la recerca, extasiats per la troballa, excompanys sense saber-ho. Prim, bocabadat, innocent, agafa l'or a punyades, l'argent encunyat a Roma, les joies provinents d'algun saqueig. Gros camina lentament i escaneja el tresor, s'ajoca per a examinar qualque cosa. Prim se'l mira rient i torna al seu mester de reballar grapats de riquesa enlaire. No té *treues, llavors, de tirar-li mà a l'escut clipeus quan veu la fulla d'un gladius dibuixant l'arc de circumferència tangent al seu bescoll. El tresor rovellat que t'ha de matar, Prim.

La paraula de hui, amics, és treues. Si no és estàndard que m'ho expliquen, filòlegs del cazzo! Mira quin tall de cabrons. Altres tresors. Ale pues. Salut i calamars a la romana!

Fallanca

2011-10-15T10:00:00.002Z

Partides Analògiques: Code 777, La resistencia, King of Tokyo, Trivial Pursuit Genus III, Pandemic, Discworld, Luna
Cel·luloide fresc: Juno
Cojón de sastre: 15-O

Com qualsevol mag de la nova escola ha escollit a l'atzar [és possible aquest en l'home?] un participant del públic i li ha comanat triar una carta [random també?] i posar-la damunt la baralla. El participant l'ha mostrada a la càmera i seguint una inèrcia adquirida ha mesclat el muntó sense que li hagués estat manat. El mag ho ha vist i ha comprés horroritzat que el truc no funcionarà però no ha estat capaç, malgrat tot, de fermar l'espectacle i llavors el show continua i anirà endavant per altres cinc minuts en els que jugador i il·lusionista manipularan la baralla de manera programada augmentant l'interés del públic. Però ara ha sabut que el naip que s'ha de descobrir està ja perdut i que cap algorisme el podrà trobar. Cinc minuts eterns de pantomima i frases fetes en els que imagina les cares decebudes càmera ençà i, càmera enllà, les rialles cruels, totes inevitables una volta alce el cartonet i mostre una sola d'entre les quaranta-huit cares que pot prendre l'atzar.

Envida la falta, diu. Hui qui va a la manifestació multitudinària? Tu? Vas tu? Vas o no vas? ale. Salut i malagana.

Homenatge [à trois]

2011-09-29T10:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: In the forest [hui em sent quinzeanyer]

Cojón de sastre: Miguel Noguera

És el meu natalici, amics. És hui. Disfruta mucho en tu día, diuen. Mi día xè? Què és, que els demés hui no s'alcen? I en tot cas, és el meu dia i l'he de compartir amb uns [grossissimo modo i suposant fecundació homogènia durant l'any ~6kM/300=] vint milions de persones? Què eixim a [repartint-nos les 24h, per a fer-ho optimista ~24·3600/20M=] 400 microsegons? Gaudeix els teus 400 microsegons? Eixa és la vostra proposta? 400 putos microsegons de despiporre?

Doncs la meua venjança està dalt. I és un homenatge a Miguel Noguera:

La idea de aproximar la talla transversal de una barra de pan a una elipse y cortarla para bocadillo usando como guía el semieje menor m minúscula. Las manos y la boca del comensal necesarias para gozar esta mortadela.

Comérselo apaisado. Hacer presa hacia el centro para mantener el decoro.

Noguera i jo deux. Ens faltes tu per a ser trois. Felicitats!

Sí. Con rintintín. Salut i bescuit!

Descriure un tresor, huit

2011-09-27T10:00:00.004Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Vintage Whine [Skyclad]
Cel·luloide fresc: Hierro
Cojón de sastre: Skyclad

Els homes de la vall el temen etern. El drac ha estat sempre i sempre hi serà fins que -assumeix esta funció social- algun cavaller necessite ajusticiar-lo en pro de la llegenda heroica. A posteriori el batejaran Smaurodon, R'hhog, Zazmaz, segons els costums fonètics locals. Però ell realment no té un sol nom. I és nascut. I si no el maten morirà de vell, que no és immutable. I, com que totes les coses tenen un mig i dos vores, en l'entretemps va col·leccionant la dot que ha forjat durant decennis i que haurà d'oferir a una eventual dragonessa, si és que vol propagar-se al futur. Un munt d'esferetes metàl·liques amb reflexos de l'arc iris serveix d'argamassa a altres tresors més grans que s'hi enfilen dintre: Una làmina imperfecta de quars rosat que mostra el present si es mira a través. Un fil molt subtil de longitud variable que s'il·lumina de forma ondulatòria i crea una música harmònica que pinta el sostre del cau de multicolors. Un estrany artefacte geomètric amb punxes que batega com batega un cor, la creació del qual no recorda més que amb melangia. Dues figures humanes d'un aliatge argentat: mascle i femella grans com la seua gargamella.

Descriure un tresor típic per a donar sentit a la sèrie. Eixa és la idea. Estes són les altres idees. Lo del quars que mostra el present havia de ser que mostra altre present, però mola més aixina eh? Ahi en plan els putos dragons són molt curtets de ment. Mucha fuerza y poco cerebro. Un hoygan fet dragó. Comentar el post des d'aci també mola. I comentar el comentari ja seria la rellet. Ale. Salut i suc de rap!

Saracos [altre peresipomes]

2011-09-23T08:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlaven de: Marxes mores d'Ibi
A la pelu m'han dit: 'Quan al sentit comú se l'anomena esquerra, malament'
Cojón de sastre: AT GA

A un bar de Benimaclet que fa cantó, allà al de Tal enfront de Pasqual, tenen costum de servir orella de porc en suquet, morro també de porc, zarajos, que venen a ser intestins d'anyell embolicats al voltant d'un sarment, i gènere d'eixe tipus, veneració al suí en forma de tapeta i alguna incursió en altres grans mamífers.
Un jorn s'asseu al bar un modern amb pentinat de modern i va i demana que le saque algo de vegetariano. L'amo del bar, de professió cambrer i cuiner, es queda gelat. Vegetariano, diu. Farà el millor que puga. Al cap d'una estona el modern ja està avorrint-se perquè ni fuma ni beu i en açò que apareix el cambrer, de professió amo de bar i cuiner, amb un plateret pelat i un pitet de pollastre molt blanquet al damunt, molt poc carn, quasivegetarià.

Lo hise lo mecor que pude, diu el cuiner, de professió ja sabeu.

Pam! Ixe és el meu atac pokèmon. Atac en tota regla. Si no me'l pareu i contraataqueu guanyaré! Guanyaré lo prèmit! Ara acaba d'eixir la noticia que els neutrinos van més follats que la llum. A cent o cent-deu i les corbes a peu! Salut i fast-food!

Peresipomes

2011-09-18T10:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlaven de: Pep Botifarra a la plaça de Benimaclet
Partides analògiques: Endeavor
Cojón de sastre: Districte

Tu has demanat sandvitx mixt, que diuen, i jo un cantell de llomello amb un ou deixat caure i creïlles fregides i ens els mengem a les tres de la vesprada mentre caminem per La Saïdia ['Cinc de la matinada no esperava que acabàrem pels carrers de Ciutat Vella, tu davant i jo darrere...'] en direcció a Tendetes. 'Que bo, no?', em preguntes. 'Veges', et responc. Però, ie, què és allò que està bo? El teu sandvitx que és diferent del meu cantell? I com és que jo et conteste un sí? Com ho puc saber o, si no, a què em referisc? Què està bo llavors, la cuina d'aquell baret en general? La fam que compartim en eixe moment? El menjar en abstracte és el que està bo? I si jo hi sóc al Japó que dine mentre tu desdejunes podem afirmar-nos està bo per videoconferència? 'Està de categoria, eh?' [un noodle penja per la boca mentre carregue la cullera dins el ramen] 'I tant que ho està!' [dius sucant la valenciana en el got de llet].

Eixe era el meu pensament de hui. Mastegueu-lo bé. Ji ji. Nyas! Salut i bocata lomo huevo patatas!

Sòsia

2011-09-14T10:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Petita estança [M. del Mar Bonet]
Cel·luloide fresc: Benvenuti al sud
Cojón de sastre: Sambori

Un narrador que vol crear un personatge [o una sèrie de] de saviesa inaudita. Comprenez-vous? No és que vol definir-lo savi com altre és definit esvelt o destre i punt, no. Ell vol crear-lo savi, vol fer-lo parlar i que el lector el reconega erudit, vol que diga, d'entre totes les possibles, la sentència més adequada en el moment més adient. Vol que genere coneixement. Però com simular més saviesa que la pròpia? Id est, com superar-se a un mateixa en la ficció sense fer-ho en la realitat? No sóc jo, escrivà, el límit dels meus personatges? Com no recórrer a l'...

'Horacio Holiveira [per dir-ne un] que fou l'ésser més judiciós, lletrat, docte i versat del seu temps.'

...?

Eixa cursiva en crear-lo, eh? Molt anglesa, molt fucking Game of Thrones, una cursiva fonètica. Bueno waskaris, amigos de lo ajeno, jo torní de San Sebastián i m'havia comprat l'In The Shadow Of The Emperor, que ancà n'hi ha que provar. Salut i arròs nigger d'El Brosquil!

Brana Delacompra

2011-09-02T20:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Les Voyageurs [Les Ogres de Barback]
Partides analògiques: Endeavor, Meuterer
Cojón de sastre: IPAC2011

Una cosa: si aneu al Mercadona i mig ompliu el carro[mato] de productes i en acabant aneu a la caixa i després de passar-vos-els tots per la maquineta que fa bip el xic vos diu que en són tretze i escaig i li doneu cinquanta en bitllet i vos torna cinquanta-sis i cèntims i aleshores no només vos ha eixit la jugada de bades sinó que encara heu guanyat uns bons calés i penseu que d'haver-ho sabut haguéreu fet la compra més gran mai narrada no se vos ocórrega assumir que si el caixer esta vegada encertara les tornes podríeu dir-li impunement que en un univers paral·lel no m'estàs cobrant. D'això res.

Però ni de prop, eh?

Vaig vore tard que s'havia equivocat i no estic cent per cent segur, sinó parauleta del niño jesús que els haguera tornat. Búsquenme en Donostia, IPAC2011. Salut i catxap!

Car.ont

2011-08-29T10:00:00.011Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Star of the county down
Partides analògiques: Nimmt 6, Puerto Rico, La Resistencia
Cojón de sastre: Ibón

Està acostumat a gesticular mentre parla i així ho fa també quan condueix, amollant de vegades el volant per a emfatitzar. Amb la direcció lliure el vehicle presenta una lleugera tendència a l'esquerra [un radi de curvatura finit, no?] que el conductor sap corregir amb destresa, en acabar el raonament. De vegades, si la corba és a esquerres o l'asfalt està inclinat el cotxe tendix a la marge dreta però també ací és ràpidament adreçat, a cada punt i apart.

Per la ce-ve-quaranta direcció Ontinyent un cotxe dibuixant trajectòries en funció del discurs.

Ie, m'ha comprat el Kutschfahrt zur Teufelsburg, cómo lo ves? Salut i ensaladilla rusa!

Slippery slope CNP

2011-08-27T10:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Nit de llàmpecs [Els berros de la cort]
Cel·luloide fresc: El baile de la victoria, Enredados
Cojón de sastre: PResbaladiza

Esta és la meua tesi (T), que serà vessada per vosaltres i per tots els homes. Sindicats apareixen criticant algunes actuacions policials de dubtosa legalitat [durant les Jornades Mundials de la Joventut 2011 a Madrid] i assegurant que es faran investigacions internes.

A. Crec que és un fet que molt poques vegades [jo diria mai] hem vist que la notícia aïllada siga que han obert expedient [o declarat culpable o el que siga, desconec la terminologia legal] a un agent de les forces de seguretat. Aïllada en el sentit de que no hi ha una altra prèvia, que la notícia és l'expedient i no el fet que el motivà: 'Avui han expedientat a un grup de policies que havien comés tal falta'. Ocorre mai investigar a les forces de seguretat sense una denúncia ciutadana?

B. Una persona ix al carrer i veu clarament un policia abusant d'autoritat i agredint un conciutadà. En principi aquest ciutadà no sap si esta acció està recolzada per tot el cos [i sindicats i polítics i autoritats vàries] i per tant està representant-lo o si per contra aquesta acció és una pixada fora de test de l'agressor que no aprovarien els seus col·legues ni caps i que, de conéixer-la, denunciarien. En principi no hi ha forma de saber, aleshores, si és un fet aïllat [culpa de l'agent] o si és una política habitual [culpa del cos o la cadena superior].

C. Només quan apareix un vídeo relacionat amb els fets a tots els mitjans de comunicació i xarxes socials comencen a escoltar-se veus oficials declarant-se contràries i a favor d'investigar els fets, estos fets.

D. És possible que l'única vegada que un policia abusa de la seua autoritat precisament hi haguera una càmera per registrar-ho? Per probabilitat direm que no, no? Diríem que açò ocorre altres vegades i només una part d'elles són registrades per espectadors neutrals [o crítics, millor m'ho poses].

T. No és clar que, donat D, per a que A siga vertader la resposta a la disjuntiva que presenta B ha de ser que és una política habitual de les forces de seguretat i per tant C, que culpa a l'agent individual, no és més que voler salvar el cul davant la opinió pública?

Ai quin galliner! Guilopos! Que sou uns guilopos! Sautari i gaspatxo andalús!

Comme-il-faut

2011-08-22T10:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: ripejant d'Spotify
Cel·luloide fresc: Tokyo Blues + Blackthorne, Ga'Hoole, 23F, Torrente 4
Cojón de sastre: LIpsum

Té davant la pasteta de té però de gana va ben curta, gens ni mica per via de l'esmorzar. Malgrat tot ha estat educada segons els cànons contemporanis i pensa que seria correcte menjar-ne una altra: al plat hi haurà unes vint galetes a repartir entre mitja dotzena de comensals ['els quatre que en som més la cortesia que ha de quedar al plat calculada com la meitat d'este nombre fan sis boques i, ergo, tres peces a testa', pensa], a banda considera que la parella no és adient per a una novençana a la que es suposa espenta, que no la defineix un nombre redó, el missatge és sempre senar ['podria menjar-ne encara però em fermaré amb mesura' o bé 'de tant bones que eren he hagut de creuar la ratlla, sàpiguen perdonar-ho'. Això ho aconsegueix el trio de dolcets i no la parella, el desequilibri, el joc]. La companyia sabrà detectar aquest detallet. Està convençuda, aleshores, i malgrat tot no és capaç puix realment està sadolla i no en pot més. Un microgest comunicatiu impossible. Una pasteta que no menjarà i no està segura si l'ha de menester. Una elecció crucial que, en aquest cercle, pot significar la glòria o el fracàs.

Eixa és la meua proposta per a hui. El gran món de les merdetes. Nyas. Salut i bollit de dilluns!

Urlaubl

2011-08-17T10:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Nikos Xilouris, què si no?
Cel·luloide fresc: The Priest, Venere Nera, Witness, Bruc
Partides analògiques: Le Havre
Cojón de sastre: Sako

Vacances a Bolzano amb un nou mòbil i, ergo, amb una nova càmera que és to tal ment in fa me. L'únic graciós que té és la possibilitat de fer panoràmiques. No hi ha fotos de l'excursió a München que estava tot en obres ni del seu museu ni tampoc hi ha del castell del Bonconsell a Trento, ni del Bozner lido, ni les hi ha de San Genesio. Anem avant que açò és el mateix de sempre, tanta explicació:

Su a Renon, que diuen.

El llac anomenat Montiggl, a aquella banda del Mitterberg.

Claustre medieval a Brixen, Bressanone.

Bolzano des de Sant Osvaldo i allà enfront el Colle.

Arribant al Knottnkino.

Y hasta aquí podéis leer. Fixeu-vos en les espardenyes i ho capireu tot. La crònica és poca perquè les fotos no me donen vida. Però Satori no ha mort eh, cabrons? Satori només ha estat de vacances. I quines vacances! [Ja me volieu matar...]

Ale! Gozaimasen! I mentrimentres el Papa visita Madrid. Anem fent. Diuen que la única forma d'aprendre és equivocant-se. Jo dic que equivocar-se està bé i és didàctic, però la única forma d'aprendre realment és encertant. Salut i knödel amb speck i polenta amb fasoi!

Traum

2011-07-21T10:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Material defectuoso [Extremoduro]
Cel·luloide fresc: Harry Potter 7b
Cojón de sastre: Pareidolia

Un matí com un altre, de fet un altre, un d'aleatori, la ciutat es desvetlla com qualsevol altre matí. Però avui quan obre la finestra s'hi troba davant una mole enorme enorme, gran com una muntanya, de pedra dolomítica. Tan enorme i tan com una muntanya és que, si es pensara científicament, s'arribaria a la conclusió de que no és més que això, una pelada i dolomítica muntanya. Nova però. Un puig gris que ahir no hi era i que, a uns quilòmetres de distància, els necessaris per a poder guaitar-la tota d'una, té acollonida la ciutat. Ningú ha sentit res, ningú ha vist res, se coneix que s'ha materialitzat, pem!, sense més ni menys. Ara mateixa els journalistes fan interviews in situ, on air, totalment live, el govern desmenteix coses, moltes, els xiquets omplen els patis i no els importa més la muntanya que el fet de perdre's mates, els geòlegs vinga a revisar antigues tesis doctorals i els místics vinga a Nostradamus, la fornera és l'única que treballa, que es lleva molt dematí i ha tingut temps d'observar la troballa, els carrers col·lapsats, clàxons, portes obertes i tota la ciutat contemplant el mateix punt de fuga. Ara mateixa, allà dalt, per sobre la capa de núvols que amaga el vèrtex, un ocell de grans dimensions fa cercles al voltant del cim d'una muntanya dolomítica que ahir no estava i hui sí i que no té més misteri que aprendre a conviure amb ella sense fer-nos massa preguntes.

Ah, dolomites tiroleses... en dos setmanes ens veim. Per què la paraula treues no és valencià? Explique-m'ho el purista. Mireu quin articulaso. Mèc. Salut i pa la calor calent!

Stabber

2011-07-18T10:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Facundo Cabral
Partides analògiques: Euphrat&Tigris, Smallworld, Blue Moon City
Cojón de sastre: RBU

En un món alternatiu que no és este i on no te poden denunciar per fer apologia de res i que afirme no existeix un blogger indignat que no sóc jo té una idea: Farem una acció autoautoritzada i democràtica. x serà la divisió del preu d'un assassí a sou entre, posem, el 90% de la població del país [és prou majoria?]. Es donarà el nombre d'un compte corrent i cada ciutadà podrà fer un ingrés només pel valor d'x, condició aparaulada amb la caixa d'estalvis. Quan l'incògnit assalariat puga cobrar, treballarà amb sigil. El target? Si en eixe món alternatiu que no és este i on no te poden denunciar per fer apologia de res existeixen agencies de qualificació de risc doncs l'objectiu està clarinet, encara que només siga matar al missatger. Si no és el cas ja es buscarà algun bankero per a eixir del pas.

Diu el blogger indignat, eh? Que no jo.

Ahi va la guala! Buenos días guillotinas! I ací cuina per a enginyers o gent del ramo. Esta vesprà qui se'n ve a vore Harry Potter 7B? I qui se'n ve ara en agost als alps a la fresca? Salut i pandorinos!

D'equilibri de Nash res

2011-07-14T10:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Nikos Xilouris
A la pelu m'han dit: 'La pose és el currículum del segle que encetem'
Cojón de sastre: pagoenB

Una parella exemplar. Un dels dos, posem que siga ell [he estat mitja hora ferm a aquest punt abans de determinar que mai es pot triar equitatiu en un sistema binari], ha vist com un company d'ella la mira amb obsessió. És el moment d'elegir entre un proteccionisme hostil heretat i una empatia que li és inevitable i, avantguardista que és, guanya aquesta última. Decideix ser espectador platònic d'una història d'amor impossible on ell és el roin de la cinta que vol, no arriba a comprendre conseqüències, que la pobra ànima aconseguisca prevaler i que al final l'amor incondicional triomfe. Dit diferent: S'ha identificat tant amb l'enamorament aliè que prima el succés d'este ans que el seu propi benésser.

Al remat després de molts mesos d'esforç la núvia i l'amic de la núvia acaben junts i ell no s'alça de la cadira fins que no fineixen els títols de crèdit i la tragèdia grega acaba i es dona compte de qui és el que realment necessita ajuda. Puto loco.

És tot una ficció eh amics? No me sigau filoentròpics. Va, colaboren. Colaboren los señores. Los señores feudales y sus vasallos, todos juntos colaborando en pro de la prosa. Va joder. I el títol? Què em dieu del títol? Satori sempre arriscant. I les cançonetes? Redéu! Escolteu-les! Necesito atención! Ne estoy carente!! [el molt torrat no sabía que els pronoms febles no es gastaven en castellà]. Ale pues. Ara ansideta dos setmanetes a Bolzano. Salut i xuetó d'Àvila.

Castiella/s

2011-07-12T12:00:00.007Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Dulzaina de La Esteva
A la pelu m'han dit: 'Mira qve te as de morir / mira qve no sabes qvando. / Mira qve te mira dios / mira qve te esta mirando.' Alegoría del Árbol de la Vida, Catedral de Segovia
Cojón de sastre: Kasutera

Toledo, Àvila i Segovia a dia l'una. Eixa era la premissa. Eixa i traure cinc sisens de les fotos amb mitja foto cel. I afegir un nou tipus de turisme, a saber, la visita a l'acampada 15M allà on vas i l'empatia que se'n deriva. Deixe ací biaix [sí, biaix] dos fotos de cada lloc. Si llegiu els comentaris a l'inrevés invocareu a San Frutos:

A Toledo l'anomenen la ciutat de les tres cultures perquè hi trobem la castellana, la pakistanesa i la xinesa, hereves directes de les antigues cristiana, morisca i marrana [com mostra la foto: arcs de ferradura mudèjars a la Sinagoga de Santa María la Blanca]. Eixa és tota la tolerància que he aprés en este viatge iniciàtic.

Ací ja comencen les fotos de cel. A les jogueteries trobareu per sis euros l'ampliació del Trivial Genus III amb preguntes que vos amenitzaran les vora cinc hores de cotxe que duen des de l'Horta a l'oasi Toldoth enmig del no res. Quin país era anomenat Cipango per Cristòfor Colom? I d'eixe rotllo tot. A la foto la Puerta que és dita del Sol.

Si vos fixeu al campanar, tallada per la línia d'horitzó, una cigonya. Sense voler desmerèixer res, Àvila és el gran descobriment del viatge: el paisatge, l'altura, la Basílica de San Vicente, l'atmosfera, la catedral-fortalesa-part-de-la-muralla. I el guia que t'ho explica. M'estaré fent un iaio.

La teoria: Nomenar Lleó un regne els habitants del qual mai han vist aquest animal. Nomenar, aleshores, un regne amb el nom d'un ser quasi mitològic, nouvingut, del què només ara comencen a escoltar-se històries, tal volta algun gravat que duu a casa un comerciant. Nomenar, llavors, un país de nova creació amb un concepte actual. La ciutat d'Alienígena, Adn o Quark. Castilla y Neutrino. La contrateoria: Realment el nom del regne ve de la ciutat Lleó fundada pels romans que, segurament, ja n'havien vist més d'un al nord d'Àfrica. Els memes sempre han viatjat més ràpid que la nostra fantasia. La recontrateoria: La toponímia de la ciutat apunta verament a legio [legió romana], la que la va fundar. Buscant la de la ciutat francesa de Lyon trobem Lugdunum, la fortalesa del déu cèltic Lug. O siga, que els lleons en qualsevol cas són fruit d'un atac de xonisme kitsch perpetrat per quatre frikis de hui a demà. A la foto: friki y medio. I el ciel.

Vista de l'amplada castellana des de l'Alcázar de Segovia. A la paraula 'amplada' he posat un hyperlink que vull que premeu. Si no, quin és el sentit del 2.0? Llegir lineal? No amiguets, no. Teniu-me en compte que el text referit és un missatge que ens envia al present el jo d'ara fa cinc anys, que no jo, i que només heu de llegir el segon paràgraf d'aquest. [Heu comprés? per als que no heu llegit mai les instruccions d'internet, 'envia' també té link, ho sabreu perquè està en altre color, ok?]

Més vistes des de l'Alcázar i si voleu aqüeductes aneu a Google que jo ja he complit i quan rebente el món busqueu-me amb els místics castellans vinga al trànsit. Cipango és deformació de Nippon, que és Japó.

Esto es to, esto es to, esto es todo ratas! Ale. M'ha quedat un post niquelao, representatiu de res i menys encara del viatge que varem fer, però niquelao. Mentrimentres el pecio interior bruto i la prima de riesgo i tot això va que flipes. Als polítics se'ls queda gran el món. Ale. Salut i carcamusa!

Dies martis

2011-07-05T12:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La Moma [del Corpus de València]
Cel·luloide fresc: ¡Copiad malditos!, , 10 infumables minuts de Sucker Punch :S, Thor + El Castor
Cojón de sastre: T(E)=Arte

El miserable que ací es descriu ha d'haver existit per força. A un poblat aïllat i profundament endogàmic del segle catorze al qual només arriba d'any en any una caravana que es cobra els impostos d'un rei que mai veuran i de lustre en lustre alguna malaltia que encara no té nom ni cura un pagès analfabet juga a inventar el futur. Ha existit per força però, qui l'ha documentat? Com creure nostre coneixement sobre una època en què només aquell que sap escriure és capaç de generar-lo i ocorre que, obstinat en amagar-se en convents i estances reials, no pot representar més que a un subconjunt societat de cardinal normalitzat tendint a zero? Com determinar l'autèntic zeitgeist amb poques pintures normalment religioses i alguna eina que considerem tresor arqueològic? Aquest miserable mai abans narrat va fer ciència-ficció per a fugir del micromón de cebes crues en què vivia mentre era ignorat pels media, d'això n'estic cert. Ara, com és el món que profetitza cinc-cents anys avant un llaurador que interpolem cinc-cents anys enrere? Quants filtres m'entelen si dic que imaginava talaies automòbils o rius ferms a voluntat? I si crec que un món en pau on tots els iguals érem reines i reis, esclaus inclosos? Quants si supose que només veia el mateix camp, el mateix hivern i la mateixa fam eterns per als fills dels seus fills?

Açò voliem dir i açò hem dit. I el títol vol dir dimarts en llatí. Hui dimarts, el dia de mart, han desallotjat als quatre punkis que romanien a la plaça del 15M. Ale. Salut i pernil de bellota del mercat central!

Criatura

2011-06-22T10:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Criticarem les noves modes de pentinats [Manel]
Cel·luloide fresc: No controles, Game of Thrones 1x08, Código fuente + Nada que declarar, Game of Thrones 1x09&10
Cojón de sastre: DSotR

Tienes un hijo bebé. Esta mañana encontraste a tu vecino en el portal y se dedicó a hacerle carantoñas. De su mano ofreció al neonato un pedacito de patata frita de un paquete abierto que comía a modo de almuerzo porque el pequeño lo miraba receloso. Hay confianza.
Esta noche el niño se puso enfermo [enfermito] de la barriga [barriguita]. Sabes a ciencia cierta que no hay relación de causalidad alguna entre esta dolencia y el encuentro matutino, la patata de bolsa o las manos del señor y no estás tan loco como para pensar en conspiraciones venenosas y aun así es inevitable: Qué hijo de puta, piensas.

Què? Esta és l'al·legoria de la fòrmula ú. En la meua ment se dibuixa de esta guisa. Hoygan, disfruten de lo votado. Salut i arròs bomba!

15M [4 de 3, overflow]

2011-06-03T11:25:00.004Z

15M [3 de 3, per ara]

2011-06-03T10:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Abraham Lincoln [Lamparetes, AF]
Cel·luloide fresc: Game of Thrones 1x7
Cojón de sastre: Efespec

Finalment, que és inicialment amb l'inversió temporal que estic seguint, en algun moment entre el 31 de gener i el 12 de març estant al Japó vaig crear aquest blog. La idea va nàixer d'algunes conversacions de bar a Benimaclet i Pinedo i per a mi és la demostració de que alguna cosa bullia molt abans de les mobilitzacions [demostració necessària quan el temps m'esborrarà la memòria]. Vaig deixar la idea de publicitar la proposta en llegir sobre la 'Plataforma de coordinación de grupos pro-movilización ciudadana' i sobre la manifestació del 15 de maig; pensant que en lloc de fer capelletes calia recolzar allò que ja existia. Els dies pre-manifestació tenen d'interessant el seu caràcter no estàndard i poc organitzat, on cadascú es creava els seus pasquins amb la interpretació personal de la crida a prendre els carrers, molts fins i tot contradictoris [deixe en la següent entrada el meu com a exemple]. Al blog no es pot vore la data en la que es va crear i apel·le a la fe del lector. Tampoc és que es vulga demostrar res, simplement la justificació d'un interès i un fort sentiment d'ésser part [que les acampades ja s'encarreguen de mitigar]. Copie ací el contingut de la versió en valencià [amb alguna correcció ortogràfica :)] per si, de no usar-se, acaba desapareixent la pàgina original:

El dia 1 d'abril trau targeta groga a l'actual classe política!

Dia 1 d'abril a les 19:00 a la Plaça de la Mare de Déu de València.

En governen mediocres. No importa de quina banda vinguen, ens governa gent corrent en el millor dels casos i, en el pitjor, autèntics cretins, ineptes incapaços d'un discurs coherent. Ens governen les poques llums i la mesquinesa, tal volta involuntàries. Ens governen incapacitats que, culpables o no, estant permetent una trista situació que ens afecta a tots i que que resulta en malestar, impotència i ràbia generalitzada.

Per això el dia 1 d'abril alguna cosa va a passar. Alguna cosa grossa, potser. Els anem a treure una targeta a tots eixos incompetents. Una tarjeta lliure de manipulacions mediàtiques o polítiques. Un colp de puny a la taula que els recorde que encara estem ací i que som capaços d'eixir un dia als carrers per a deixar clar al servici de qui haurien d'estar.

El dia 1 d'abril simplement apropa't i digues la teua, siga amb paraules o actes, al govern, a l'oposició, a tots junts o a algú en particular. Simplement acudeix i deixa'ls clar que alguna cosa a la classe política falla, i molt.

El nostre objectiu no és un canvi concret (això ja ho intenten centenars de grups de biaix polític i te convidem a que t'informes). El nostre objectiu és la pròpia participació, és la demostració del desencantament, és el retrobament amb el nostre dret a opinar. La nostra intenció és atraure especialment al ciutadà no mobilitzat, al no activista i proposar-li una acció sense massa implicació, una cosa inclús divertida, una cosa no controlable i espontània: apropar-se a la plaça pública i expressar el seu descontent. No és una manifestació ni una petició, no demanem res, només afirmem, només l'expressió civil com a fi últim. Esta és la meta perquè, segurament, abans de poder canviar-los a ells cal que canviem nosaltres.

Som ciutadans autoconvocats i no responem a facció alguna. Se'ns voldrà manipular i se'ns voldrà viralitzar, no ho aconseguiran puix este és el nostre primer i últim comunicat i des de ja d'ell ens desvinculem. Si se dona prou veu a açò no hi haurà tercers que puguen apoderar-s'ho. Ací no hi ha sigles puix d'elles se desconfia. Desconfia tu de qui s'apropie d'esta idea que ara també és teua. Tampoc hi ha consignes que només valen per a separar-nos, únicament un motiu que ens uneix: La classe política actual, allunyada de la realitat, se representa només a ella mateixa i a la seua pròpia estupidesa. Som la bola de neu que es fa gran. Apropa't a la plaça i pren conciència! Treu-los la targeta groga!

Ens governen cretins, passa-ho!

Açò ha estat el meu 15M particular en tres fascicles. No pensava opinar massa sobre l'evolució i futur del moviment però deixe quatre idees. Ho veig negre: El propi sistema pseudoassembleari, carismacràtic i bonrotllista el condemna a la creació de comissions absurdes i orientades, a la impossibilitat de filtrar per part dels participants i del públic sota amenaça de ser considerat contrari a la llibertat, i a l'assentament de postures simples i populistes. D'una banda el mainstream és inqüestionable, no hi ha ni es promou un debat crític real, d'altra banda el sistema [la permissivitat de l'assemblea] potencia la visibilitat de minories off-topic. Finalment, quan es concreta, tenim una plaça amb stands de col·lectius promaguferia, agressius en el discurs o orientats a fins particulars, plena d'una majoria crítica però [auto-]silenciada que no necessàriament els secunda. És impossible arribar a mínims, és impossible arribar a decisions autorreferents com ara poguera ser desmantellar els campaments, només l'estaticisme és promogut [no voluntàriament, pel sistema, parle, o per natura humana]. Per tant, és d'esperar que l'assemblea 'decidesca' romandre a la plaça [és el default, la inèrcia impossible de capgirar], al menys, ironia, el temps necessari per a aconseguir 'decidir' que se'n van d'allà. Tal volta m'equivoque. Malgrat tot el moviment està condemnat a viure vulguen o no vulguen els acampats i el seu motor seran els retalls i la desvergonya política que encara haurem de suportar, la incorporació de nous indignats. I malgrat tot, també, qualsevol grup oficial, institucionalitzat i burocratitzat que d'aci puga eixir [i que aprofite el potencial de tot açò sense apropiar-se de les sigles ] no pot ser sinó bo. No?

Bueno, ahi cau. Ahi cau la merdeta. Ahi s'esclafa. Llegiu açò com si llegireu el times [el times new roman] Cagalló per sèquia per a tots. Ale. Salut i ou à la cocque!

15M [2 de 3, per ara]

2011-06-02T09:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: bussejant Grooveshark
Cojón de sastre: Gerrymandering:

Seguint en ordre cronològic invers per a tractar d'explicar el perquè del meu interès en el moviment: Abans del 15M vaig escriure una carta prou naïf dirigida a Zapatero. La vaig enviar a Presidència del Govern, al PSOE i a un parell de diaris de tirada nacional. Només em varen contestar els primers [i un diari que òbviament després no publicà]. La carta deia així:

Señor Zapatero,

con 28 años, una carrera superior, un máster, un doctorado en curso, experiencia en el extranjero, hablando alemán, italiano e inglés creo haber cumplido las expectativas que se habían puesto en mi [no sólo que mi familia había puesto en mi sino también el entorno en mi época de estudiante, la sociedad del momento, la gente que me educó, los programas de fomento con sus ayudas y becas para el estudio] y además creo también estar preparado para contribuir y devolver a la nación toda esta confianza y ayuda en forma de trabajo y ciudadanía activa y consciente. Siento también que mi vida debe entrar ya en ese punto de inflexión en el que [es humano ,¿no?] uno se asienta, se procura un techo y empieza a crear una familia, una historia como la que usted, supongo, y el resto de españoles hasta hace bien poco pudieron crear [mis padres lo hicieron mucho más jóvenes que yo así que ya les llego tarde]. El reloj genético lo dejé atrás años ha, apagué la alarma mientras sonaba y me olvidé de él: biológicamente soy un adulto, pues. Pero ahora empiezo a sentir las ganas de serlo también socialmente, ¿comprende?. Mi novia, con 26 años, está acabando sus estudios superiores y realizando prácticas remuneradas [¡ojo! no estamos en paro, somos afortunadísimos y eso hace aún más surrealista esta situación] y también empieza a sentir esa necesidad de comenzar a construir una posible familia y de participar activamente en la sociedad de un modo más profundo [de pasar ya el relevo de los derechos y deberes juveniles y buscarse nuevos problemas].
Le repito, hasta ahora seguí el camino que algún ministerio había elaborado y que había bautizado como educación superior [y publicitado y aconsejado a la ciudadanía] sin apenas perder un año. Seguí, como tantísimos de mi generación, el plan establecido, creyéndonos una suerte de élite de nuestra quinta, chavales contentos de estar haciendo lo que toca convencidos de que se está orgulloso de ellos. Visto que deposité mi confianza en todos ustedes [usted y los que le precedieron] me gustaría continuar aceptando su consejo para seguir la senda marcada, que supongo habrá sido estudiada y revisada una y mil veces por consejeros, economistas y gente entendida en la materia. Me gustaría saber, según su Plan, cuál debería ser mi siguiente paso, el paso que me lleve a la realización como hombre adulto, a la creación de una familia estable [España envejece, ¿no?], el cambio de etapa que me permita no seguir siendo un joven a los cincuenta. Supongo que en su hoja de ruta aparecía este momento. Educamos a la juventud hasta los veintitantos, les ofrecemos másteres, prácticas, estancias, un recorrido formativo completísimo y cuando acaben... ¿qué?

Por supuesto los problemas a los que un joven se enfrenta difieren de caso a caso. Algunos son vigentes para toda la gente de mi edad. Otros son particulares entre quienes, como yo, nos dedicamos al inestable, incierto y malpagadísimo mundo de la investigación. En cualquier caso, la situación general se puede resumir fácilmente en pocas palabras. Le dejo a usted ese ejercicio.

Dígame señor presidente, con las condiciones actuales [salario medio, precio de la vivienda, coste de la vida, eventual falta de trabajo], ¿cuál es el camino para que un joven en la edad justa pueda tornarse en un adulto? Si hay una respuesta para esto puede detenerse aquí y contestarme, si tiene el gusto. En caso contrario, por favor, siga leyendo.

¿Por qué pregunto todo esto? Básicamente porque me temo que usted no tiene esa respuesta. Porque quizá tenían un plan a medias y ni siquiera lo recuerdan. Quizá nos ofrecieron un camino que acababa en el acantilado a sabiendas. Quizá improvisaron durante años. Usted y los que hubo antes de usted. En ese caso lo que le pido es que sea honrado. Que lo diga claro. Repita conmigo: mi consejo es que improviséis, jóvenes. Diga conmigo: no sa be mos. Para vosotros no tenemos un futuro. No hemos pensado manera humana de darle un sentido a vuestra vida, de crear nada parecido a lo que crearon vuestros padres a los que, otra vez, ya llegáis tarde. Conformaos con sobrevivir pero ni se os ocurra multiplicaros. Dígalo, por favor, en público. Acepte al menos que abandona. Que nos abandonan, todos vosotros. Que simplemente están donde están por supervivencia. Acepte que no aportan nada constructivo, absolutamente nada. Que son un mal necesario que estamos obligados a mantener. Y acepte también, por supuesto, que nosotros actuemos como quien se siente abandonado y engañado durante tanto tiempo [creímos en algún extraño Plan y el único plan que había era a nuestra costa]. Y que improvisemos, porque la vida igualmente se quiere abrir paso, pese a vuestra mala intención. Y que lo intentemos, porque lo único que vuestra raza no nos podrá robar son las ganas de futuro. Y que si algún día lo conseguimos se sepa que ha sido sin ustedes. Que ha sido pese a ustedes. Señor presidente, resumo mis preguntas en espera de alguna respuesta: ¿como diantres se espera que una pareja joven tenga un hijo en las condiciones en que nos están dejando las cosas? ¿como diablos va a hacerlo el 40% de los jóvenes en paro si yo que tengo un inestable trabajo ya lo veo complicado? ¿como nos aconseja usted a la gente de mi generación canalizar la rabia que tenemos dentro para que esta se convierta en algo positivo y útil? ¿cómo respondería a la situación si en lugar de a esta carta tuviera que hacer frente a una turba de jóvenes desesperados y violentos? ¿cómo espera convencernos para que no acabemos así?

Yo estoy convencido de que usted tiene algún consejo útil que darnos. Así que aguardaré su respuesta.

No recorde exactament el dia que la vaig enviar però alguna setmana més tard, el 5 de maig de 2011, vaig rebre contestació per mail. Remitent: "Ciudadan@s" [no-reply@presidencia.gob.es], contingut: un pdf escanejat al qual he hagut de passar un programa OCR. Ací queda:

Jose Enrique Serrano Martínez
DIRECTOR DEL GABINETE
DE LA PRESIDENCIA DEL GOBIERNO

Madrid, 5 de mayo de 2011

Por indicación del Presidente del Gobiemo, contesto al escrito que le ha dirigido en el que le transmite su desilusión por la actual situación económica y laboral del país.
Tenga la certeza de que el Gobierno está trabajando para completar las reformas económicas y sociales puestas en marcha para acelerar la recuperación de la economía y del empleo. Todas las acciones que se están llevando a cabo van encaminadas a preservar el interés general y con ello el bienestar de todos los ciudadanos.

Asimismo, quiero destacarle que el Gobierno es consciente de los problemas que los jóvenes tienen para acceder al trabajo. Por ello, y con el fin de favorecer la creación de empleo de calidad, se aprobó el Real Decreto-ley 10/2010, de 16 de junio, sustituido por la Ley 35/2010, de 17 de septiembre, de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral. Entre las líneas que se abordan, se encuentra el incrementar las oportunidades de las personas desempleadas, con particular atención a los jóvenes.

Así, se han introducido mejoras sustanciales en la regulación de los contratos para la formación, incentivando su utilización por los empresarios a través de una boniﬁcación total de las cotizaciones sociales y haciéndolos más atractivos para los jóvenes, a través de la mejora del salario y del reconocimiento de la prestación de desempleo al término de los mismos. También se introducen modificaciones en el contrato de prácticas en cuanto a los títulos que habilitan para su realización y al plazo dentro del cual es posible suscribirlos.

Además, se definen de manera más selectiva los colectivos de trabajadores para cuya contratación indefinida se establecen bonificaciones y entre los que se encuentran los jóvenes hasta 30 años con especiales problemas de acceso al empleo, mejorándose estas cuantías en el caso de la contratación de mujeres.

A esto hay que añadir que Gobierno, Sindicatos y Empresarios alcanzaron un Acuerdo Social y Económico el pasado 2 de febrero de 2011 que incidirá en el crecimiento económico y en el empleo, abordándose en él diversas medidas en estos aspectos, unas orientadas al medio y largo plazo, y otras que suponen un auténtico Plan de choque para 2011 y 2012. Dentro de este Plan, se establece la creación del Programa excepcional de empleo para la transición hacia la contratación estable, dirigido, entre otros, a jóvenes hasta 30 años. También se pone en marcha el Programa de recualificación profesional de las personas que hayan agotado su protección por desempleo, así como acciones de mejora de la empleabilidad que combinan actuaciones de orientación y formación con la puesta en marcha de itinerarios individuales y personalizados de empleo.

En este acuerdo se establece también un objetivo de mejora de la formación para los jóvenes, con objeto de elevar su cualiﬁcación y su situación presente y futura en el mercado de trabajo.

Para mayor información respecto a este acuerdo, puede consultar la página web http://www.la-moncIoa.es/acuerdo.htm.

En la confianza de que esta información sea de su interés, reciba un cordial saludo.

[Firma]

Deixe al lector l'anàlisi de la missiva i de la resposta si la vol. Jo simplement pense que podrien penjar el llibre de comunicats estàndard a la web del govern i estalviar-se el pdf fent una simple referència a la pàgina en la que el ciutadà trobarà solució. Su respuesta es: párrafo 2 de la página 5, párrafo 3 de la página 12 y párrafo 1 de la página 13. No?

Joder, Satori tostonazo eh? Satori el moralinas. Satori el barbudo del siglo pasado. Satori trasnochador. Trasnochámen. Preferia quan parlava de Miguel Noguera. El món s'acaba i tu ací llegint redundàncies. Vinga. Salut i huevo estrellao!

15M [1 de 3, per ara]

2011-05-31T20:00:00.010Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: M. del Mar Bonet
Cel·luloide fresc: Game of Thrones 1x5&6
Cojón de sastre: Godwin

La [per ara] trilogia 15M comença cronològicament inversa. Vista la càrrega dels Mossos d'Esquadra del divendres 27 de maig de 2011 a la Plaça de Catalunya vaig escriure a www.asopol.org [havien publicat una resposta a les crítiques rebudes que va acabar essent portada de meneame.net] desfogant-me sense donar massa raons i segurament amb poca gràcia verbal. El meu comentari fou:

Hablan ustedes de ilegalidad pero su ley tiene grandes agujeros incoherentes:

¿La ocupación de una zona pública es ilegal? ¿Pero es ilegal NO TENER vivienda? No, ¿verdad? Y si yo NO TENGO vivienda [entre otras cosas porque no me la puedo comprar y con 30 años mi padre no me quiere tener en casa] y no puedo ocupar el espacio público dígame usted entonces a qué limbo alegal me mudo a vivir.

Son unos sinvergüenzas. Si hay policías heridos den datos sobre ellos. Lo demás ya lo demuestran los vídeos. Lo digo desde el punto de vista de quien entiende la dificultad del trabajo de un policía, pero esta vez se han pasado. Ustedes o quien les diera las órdenes.

A aquest comentari va seguir una conversa via correus electrònics de la qual només publicaré la primera resposta, tenint permís de l'autor. La copie sense entrar en valoracions i recordant al lector que citar no és necessàriament compartir l'opinió:

Estimado Javier:

Me llamo Dani y soy el Presidente de la asociación, antes de nada agradecerte tus palabras, es un placer dialogar de un tema sin escuchar insultos, descalificaciones baratas o faltas de respeto, de verdad, gracias.

Nosotros, los policías, no solo somos parte del pueblo, si no que tenemos el mismo descontento con el sistema que el resto de la ciudadanía, por ese motivo por ejemplo nosotros montamos esta asociación, para cambiar las cosas...

España en un estado social y democrático de derecho, es la forma de gobierno que hemos elegido (o al menos la que eligieron nuestros abuelos y padres), al ser una democracia indirecta o representativa se supone que los parlamentarios, los cuales han sido previamente elegidos por el pueblo para gobernarles, dan legitimidad a las leyes que aprueban en nombre del pueblo que les ha elegido legítimamente.

La policía y los policías no deben entrar a valorar si la Ley es justa o no lo es, pues entonces no serían auténticos profesionales, la Ley emana del Congreso y el Senado, y el Congreso y el Senado emana del pueblo que elige a sus representantes, por tanto las leyes emanan del pueblo...

Por supuesto todos estamos descontentos, yo por ejemplo te diré que a titulo personal tengo mi hipoteca, mi mujer lleva en el paro más de 3 años, me han bajado el sueldo un 5%, han quitado las ayudas para tener hijos y desgraciadamente soy el único que cobra algo en casa pero aún así me siento afortunado por tener trabajo la verdad. Personalmente no solo estoy de acuerdo con el movimiento, si no que lo apoyo...

Ahora bien, cuando trabajo, cuando me pongo el uniforme, aunque no dejo de ser persona tengo que dejar mis creencias personales y políticas a un lado, no soy de ningún equipo de fútbol, no soy de ningún partido político, no tengo religión, no soy de ninguna ciudad ni provincia de España, etc... tengo que ser totalmente neutral y limitarme a cumplir lo que la Ley, emanada del pueblo, diga que hay que hacer en cada momento...

Si tuviera que plantearme cada cosa que hago desde mi perspectiva personal no sería buen policía, no sería neutral y esto sería una dictadura o un estado policial, algo totalmente indeseable ¿no crees?

Si una ley aprobada por los representantes legítimamente elegidos por el pueblo dice que no se puede acampar en la vía pública, que por salubridad y seguridad pública no se pueden tener garrafas de gasolina en la calle, ni bombonas de butano, ni que tampoco se puede evitar por la fuerza el paso de vehículos de limpieza.. ¿quien soy yo para en función de mis creencias abstenerme de cumplir y hacer cumplir esas leyes? la respuesta es que no soy nadie...

Eso no significa que no considere que está mal y que está bien, pero lo cierto es que el juego democrático tiene unas reglas y para conseguir un fin determinado no vale cualquier medio...

El colectivo policial por ejemplo tiene prohibido el derecho a huelga y si no fuera por un ejercicio de responsabilidad democrática, ya la hubiéramos echo hace tiempo, 5% menos de sueldo, medios escasos y deficientes para trabajar, sindicatos acomodados, políticos, ciudadanos y jueces que no nos apoyan y un millar más de cosas.

Pero como digo, el fin no justifica los medios, si mañana hacemos una huelga el verdadero perjudicado será el ciudadano, las reglas democráticas exigen que para conseguir determinadas cosas han de llevarse a cabo una serie de pasos, iniciativas legislativas, asociaciones como la nuestra, derecho de petición, etc... una serie de derechos que aunque sinceramente son poco efectivos, son los únicos que la ley emanada del pueblo permite llevar a cabo...

¿Que esto no funciona? Es evidente... pero entonces habrá que cambiar el sistema, y esto solo se puede hacer cambiando a nuestros representantes... por que ¿de que valen los asentamientos si no se consolida un auténtico movimiento social? ¿por que la plataforma democracia real no forma un partido político para cambiar las cosas de verdad y desde dentro?

Por que la única manera de que las propuestas de la plataforma se lleven a cabo es ateniéndose a las reglas que ha establecido la propia democracia, y de ninguna otra. Encantados estaremos entonces lo policías de obedecer lo que el pueblo considere, de permitir los asentamientos que haya y en definitiva de hacer lo que el pueblo quiera que se haga...

No obstante la plataforma corre un serio riesgo a mi parecer, y es el de erigirse tal y como está haciendo, como portavoz del pueblo, como el único representante legítimo, eso solo se puede hacer presentándose a unas elecciones y sacando votos de los ciudadanos... hay que jugar con las reglas democráticas o lo que se está haciendo no servirá para nada.

Si queremos permitir las acampadas en base a protestas sociales, deroguemos la ley que las prohíbe y desarrollemos otras nuevas, pero que sea en el congreso y el senado, no en la calle, por que hace poco tuvimos unas elecciones y ahí si que dada ciudadano, cada persona, se manifestó de una u otra manera.

Nosotros para defender nuestro trabajo hemos creado esta asociación, hemos seguido los trámites burocráticos, hemos cumplido los registros oportunos y estamos actuando legalmente desde el minuto cero.

Yo tampoco quiero esta sociedad para mi, ni para mis hijos, pero es la que tengo y si hay que cambiarla lo voy a hacer lo mejor que pueda, pero respetando las reglas del juego, puede que fracase pero al menos podré decir que lo he intentado y no he utilizado para ello ni la fuerza ni la violencia.

Estaré encantado de intercambiar opiniones e ideas contigo sobre todo esto, recibe un saludo.

Com deia s'han seguit un parell de respostes però no he demanat permís per a publicar-les ni crec que ho faça. A mi allò que interessa és més l'actitud que el contingut. Ho deixe per ací i ja s'ho analitzeu vosaltres i li doneu la importància que cregueu que puga tindre segons vostra estadística i la credibilitat que vulgueu segons la credibilitat que a mi me doneu.

Yeah! El post amb alguna foto del viatge a Hamburg esperarà que ara va de bo! De fet la noticia ara mateixeta és que 50k grecs tenen als parlamentaris atrapats dins el parlament, a la plaça Sintagma, que vol dir Constitució. I el Catanaco que ens pegàrem a la Plaça 15 de maig què? Salut i creïlles Winterfall!

Djàstole

2011-05-18T20:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La Gallineta [Llach]
Cel·luloide fresc: La legión del águila, Game of Thrones 1x4 HBO
Cojón de sastre: Mosaic

La fresca ens mou les cortines de la becadeta postmeridiana i ella, digestiva, se m'adorm. Jo superficialment. Les respiracions asíncrones, ço és, ara ella i jo inspirem, passat un temps ella hi torna però jo he d'espirar. L'envolupant de la suma [ona-ella, ona-jo, dos instruments quasi afinats i la pulsació resultant] tenint un període d'uns pocs minuts. A poc a poc va ressonant a la meua freqüència [jo dormia superficialment] i el període es fa infinit. S'ha ajustat imperceptiblement i ara som dos diapasons al ritme que marquen les campanes del Micalet que ara deuen estar picant. Inspirem i espirem. Tal volta tot Benimaclet repique ja, horitzontal, al mateix compàs digestiu i postmeridià. Quin fenomen l'ha obligada a buscar el meu patró? Quina tendència natural a mimetitzar-se?

La meua sorpresa al remat adormint-me [sorpresa adormint-se?] en adonar-me'n de que ella realment és immutable [de respiració constant] i de que he estat jo, amb tanta anàlisi, a identificar la seua freqüència pulmonar i sintonitzar-la inconscientment.

Jo estic a Hamburg i ja posaré alguna foto. Ara lo que es mou és València. No els votes. Cabrons. Salut i Brattkartoffeln!

Djàspora

2011-05-06T20:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Recital de guitarra Plotegher
Cel·luloide fresc: Game of Thrones 1x3 HBO
Cojón de sastre: RV

Feim turisme buscant la petjada de la història. I anem a llocs emblemàtics on visitem blocs de pedra amuntonats que habitaren reis i sultans esperant aprendre, satisfets. Recorrem allò que, ens conten, fou la Via Augusta i tenim prou i creguem capir. I no. No hem capit una mala merda. El millor vestigi de la història no són barbacanes, jardins a la francesa o ciutadelles molsoses. Som nosaltres. Les nostres cançons i els nostres contes delineant iso-temàtiques en un mapa. Les llengües de nord a sud que expliquen la relació dels pobles amb la geografia i dibuixen la història, que tan temporal semblava, traslladant-se espacialment, migrant. Feim turisme buscant la petjada de la història i la movem ensems.

Una persiana veneciana no són dos gentilicis en uno? Això ho deien a Microsiervos eh? Vos recomane Microsiervos. No pergau el temps en este noblog que no paga la pena. Microsiervos, ixe sí que la paga. I la frase de Game of Thrones del tio que diu que no compta res d'allò que es diu abans del 'però'? Pos no mola! Bo calcanyotos, lo de se sémper: Salut i pasta xinesa!

Conject. de Protecc. de la Cronolog. hawkiniana*

2011-05-04T12:00:00.014Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Calgary 88 [Antònia Font]
Cel·luloide fresc: Game of Thrones 1x2 HBO [per a una sèrie que veig pense posar tots els capítols!]
Cojón de sastre: JTitor

El correu electrònic que ella li ha escrit dient-li en temps present i amb un estil probablement embafós que l'estima molt [o que l'estima diferent] encara no l'ha llegit quan es troben a la cafeteria de la facultat per a esmorzar junts. La conversa comença pel típic com va el matí però hui [precisament hui! hui que hi sóc jo per a narrar-vos] es torna de sobte en una discussió al voltant d'una actitud que no recorde qui dels dos havia tingut i que acaba, després de reduccions a l'absurd per part d'ell o denuncies de fal·làcia per part d'ella i de la sorpresa compartida per haver acabat en este to, en una separació sense comiat. Ella arriba a casa molt enutjada i no sé què fa. Ell arriba a la seua i llig l'email prèviament presentat en el que s'establix en temps present i amb estil blablabla que ella l'estima molt [o diferent]. Ell compren ràpidament que ha de mirar la data d'expedició per a poder contextualitzar correctament. Però jo no.

L'apartat de correus de Pandora en què et guardes el present per a més tard m'ha donat error. La falcata contratallada que gastaves/gastes/gastaràs com a màquina temporal sense saber-ho. Les coordenades del verb ésser en el sistema ortonormal qui i quan.

(*) La conjectura, no la cronologia.

El blog de lo lindo. Dic jo que crear Abu Grahib i Guantánamo per a tancar gent a cabassaes a qui traure una miserable informació que permeta apropar-se en 10 anys al boss de tot açò per a que al remat després de tant de cacau i de tant d'innocent implicat [d'ambdós bandes] no sigues capaç d'agafar-lo viu o no consideres que ell puga tindre algo interessant que contar en un interrogatori. Lailolà. Obama fes un blog! You can. Tú perro! Salut i cantell de llomello, quereguilles i pimentó verd!

Gossarada

2011-05-03T18:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: [Spotify s'acaba]
Cel·luloide fresc: The tourist + El discurso del rey, The code, Game of Thrones 1x1 HBO
Cojón de sastre: Fabergé

I repetir sempre el mantra hi ha cans amb més humanitat que certs homes. I que, per al gosser, [en la direcció del món envers el padró] tocar l'animal siga com tocar-lo a ell i qualsevol menyspreu siga compartit i denunciat amb indignació però [en la direcció del padró envers el món] l'animal és un ser lliure amb voluntat pròpia i per tant té dret a vagar, destorbar o fer allò que sa natura li demane. Com qui té un apèndix que no controla però que li és capaç de dolor. Oiga señora, ni se le ocurra volver a agredirme. Pero es que su tentáculo me está buscando el culo por debajo de la falda. No es mi culpa señora, se mueve parasimpáticamente, la naturaleza es así.

Hi ha cans amb més humanitat que certs homes, gossers esclavistes.

Nyas! Anem fort o anem fluix? Anem estrenyits? Ale. A vorer un capitolet de la sèrie Chòc de Trons i aixina m'estalvie llegir el llibre. Ací un vidéo ben interessant. Salut i verdura del Terra!

Gosarada

2011-04-28T10:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Diego el Cigala
Cel·luloide fresc: 44 inch chest, Sul mare
Cojón de sastre: RBU

Senyorejar un mamífer amb una corretja lligada al coll. Decidir per ell allò que està bé i allò que no es pot fer, quan es caga i quan es menja. Reconèixer-li consciència, psicologia i sentiments però educar-lo a base de palmades pavlovianes, tensions de corda sobtades i bonegades inintel·ligibles. Acaronar el mamífer, adult, com qui acarona un nadó. I afirmar estimar-lo.

Ser el mamífer senyorejat. Voler caminar avant i sentir una pressió a la gola que t'ho impedix seguida d'una sobrepressió que t'obliga a retrocedir i tal volta una fuetada correctiva. T'estimen.

Este és el meu briconsejo de hui. Tómalo o déjalo, a este Satori a mitat asta. Salut i llomello amb col fregida!

Necronomi.com

2011-04-21T12:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La cançó del soldadet [Manel]
Cel·luloide fresc: Primos + Valor de ley
Cojón de sastre: pstDFHM!

Una Nova Mitologia per al segle que encetem. No una gènesi pretensiosa que expose l'origen de tots nosaltres i que haja de finir autoexplicant-se de tanta minuciositat sinó un recull amateur d'assajos, un treball de camp sobre els nous éssers que ara ens habiten [res de definitiu]. Fantasies locals relacionades amb les noves tecnologies, monstres inèdits creats per la globalització i que desplacen endemismes, criatures nounades del mestissatge o evolucions d'ens ja coneguts [aberracions d'ells que multipliquen braços, abast o població]. Apunts breus sobre les supersticions del nou món: Una trama neuronal que es correspon amb la xarxa de tràfic rodat i que assimila les fuites líquides canalitzant-les a un lloc que encara no sabem per a alimentar una consciència encara desconeguda. La mort sobtada que esdevé en no somriure a certes fades ermitanes que ocupen modernes fotocàmeres. Contes d'un gos que menja cèntims i caga monedes de cinc euros. Monedes de cinc euros. Un nan o un follet que va trencar el seu contracte i gira el món amb un sintetitzador penjat, o implantat. Un espai físic a internet, amagatall de volum on es viatge googlejant una combinació alfanumèrica que el cercador desconega i que done asil a l'hoste usuari. Teories d'una mascarada onírica, blogs que s'escriuen periòdicament sense intervenció humana, gambusins morts en massa per espècies invasores. Els mites i les pors reproposats.

[Blogs que s'escriuen periòdicament sense intervenció humana.]

Sí. Lo que has llegit és lo que he escrit. Queixes al queixaor. Ale. I la Sanxa de l'Albufera? Què de la Sanxa? Ací fotos molt ieiés d'insectes posant. Ací més música en balansiyano. El 15 de maig ni t'ho penses! I no els votes! Salut i cuina de la sogra!

La FNAC está llorando

2011-04-11T15:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Rebellion [Grave Digger]
Cel·luloide fresc: Lope
Cojón de sastre: ThreeWolfMoon

Ha arribat, com tots els anys arriba, entre manifestacions contra el PGOU de Castellar ['No volem camions, volem pimentons!', 'No a les carreteres, volem carxoferes!'], muixerangues a Benimaclet i visites d'Spaghetti Fresser, la santa primavera. Ací deixe recolzat, ací damunt esta tauleta blanca de pols interestel·lar, un trio de fotos. Recordeu que no esteu autoritzats a mirar-les, que només hi són a fi de refrescar ma memòria quan haja de perdre-la, que són pri va des. Fora d'ací!:

Dimoni de Benimaclet al correfoc abans del concert d'Obrint Pas i La Gossa Sorda per motiu de coses lingüístiques. A un camp de futbol del barri. Benimaclet viu!

Detall de l'aparador de la Casa de los Caramelos de València en resposta al detall que han tingut ells sempre de tirar grapadets de caramels als menuts de la Falla Pinedo el dia de l'ofrena. Xe què bo! És com fotografiar col·lateralment la mateixa idea de solana. Solanitat pura.

Miguel Noguera a la FNAC amb motiu de la Mostra del Còmic de València. 'La FNAC está llorando', s'intitulava el powerpoint. Serà cabró. Allò que té davant són uns tampons amb els que regalava noves idees als parroquians que gosàvem apropar-nos. [Un grup de romanesos entren a casa teua mentre estàs al llit. Decideixes eixir al saló a plantar-los cara per a evitar que facen mal als teus gatets. En obrir la porta ets atacat per un lladre que te venta una bona hòstia amb el felí agafat per la cua a mode d'arma contundent]. Ultrashow.

Vos enrecordeu de quan per escoltar música al carrer havies de dur un artefacte amb uns motorets que pegaven voltes a una pesada roda de cinta negra i que quan s'acabaven les bateries resultava que la roda girava més lentament i senties l'ultratomba? Quan ixim als carrers a recuperar-nos? Europa és una mala rabosa. Ea. Salut i mercat central!

Càlcula bèlica

2011-04-05T10:00:00.004Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Los Tiki Phantoms
Cel·luloide fresc: Welcome
Cojón de sastre: Pop-up

Te propose una urbs de huit-cents mil habitants amb una densitat de població d'unes tretze mil ànimes per metre quadrat i te propose com a característica humana tenir un dia roin a l'any en què l'individu es torna antisocial perquè s'ha alçat amb el peu contrari [i qui no, un sol dia excusat per altres tres-cents dies de comportament exemplar?]. Tenim, per tant, vora dos mil dos-centes persones empipades per jorn. Com que la superfície d'aquesta metròpoli resulta d'uns seixanta quilòmetres quadrats hi ha una persona enrabiada cada zero punt zero vint-i-cinc quilòmetres quadrats, és a dir: un possible encontre desagradable dins un requadre d'uns cent cinquanta metres de costat. Conclusió: la gent que et trobes no està especialment crispada, és simplement natura humana i condició de ciutat. Som tu i jo el dia que tu i jo sabem.

[També els dies de consciència crítica i els de passotisme pragmàtic per persona i any i un càlcul semblant que fa preveure que sempre hi trobarem algú en mode relax que apaivague el mode proactiu del veí aconseguint així l'equilibri anestèsic que l'statu quo necessita, conversa humorística mitjançant i tots tranquils i coherència final.]

Sí senyors. Jo ara ja carregue contra la conversa humorística i tot. Carrega que algo queda. Consejos vendo y para mi no tengo. I que sapigueu que me la bufa Iñaki Gabilondo. Tant o més que Fuster. Per mi Iñaki Gabilondo i Fuster se'n poden anar a fer la mà en companyia del guionista de Nintendo. Lizondistes de merda! Jo crec que Zapatero és de la ETA, aixina vos ho dic. Ell i Pablo Motos. Salut i arròs en carranc de la barraca des poble!

De Simbolis Bifurcae

2011-03-30T11:10:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Siempre estás allí [Barón Rojo]
Cojón de sastre: Doppuregenga

Dos crucifixos a la mateixa església. En principi heterogenis. Un de menut damunt l'altar major, amb el Crist estilitzat. L'altre, hiperrealista, a escala aproximada 1:2 dins una capelleta a l'esquerra del confessionari amb flors fresques als peus que fan olor a vell. L'escena doblement representada.

Ara dos crucifixos a la mateixa església iguals mil·limètricament. Dos Crists bessons arrimats a pocs centímetres penjant damunt, o col·locats sobre, la taula de cerimònies. El rector donant el sermó baix l'aprovació d'un doblet de Fills, visibles sempre des de qualsevol angle, tan iguals que probablement hagen estat confeccionats, en guix, a la Xina.

Per últim dos sagraris a la mateixa església. Bisar els contenidors de pa àzim, tal volta enfrontats o a banda i banda [tal volta junts, també]. El Cos en dos muntonets dividit baix un sol sostre. La fe gestionada per l'espai. La rehòstia en pots.

Què? Polèmic eh? Joder! Què polèmic!!! Polèmic!!!! Pandèmic! Colló! El Fénix!! El puto fénix!! Argh!! Noelsvotes. L'exposició Per Laberints del centre social Bancaixa està quetúmban quepén. Sabíeu que labyrinth en anglés és unicursal mentre que maze és multicursal? Vaja toalla! I açò? Ale. Salut i dinar de tupper!

Premiére [Inception]

2011-03-24T12:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Nòmades [Gent del desert canta per Battiato]
Teatre fresc: Medea [inventar una categoria per a usar-la només una vegada]
Cojón de sastre: Streisand

Expectació a l'ajuntament d'algun poblet perdut de la comarca de Los Monegros aïllat per l'hivern i les males comunicacions. Urbano, el comerciant de pell, va aconseguir clavar una càmera fotogràfica als multisala de Saragossa i ha preparat amb tot lo cor un simulador de cine que s'estrena a la setmana cultural del poble. Mentre les diapositives van passant a ritme constant Urbano, el comerciant de pell, imita la veu de Leonardo DiCaprio [la veu de la xica no li ix tan bé i ha de recórrer al falset]. Recorda més o menys la història i interpola els diàlegs que oblidà.

Demà té previst un passe en versió original i ja vorem què tal.

Però no hi ha improvisació eh? Ha fet un curro que te cagues abans de l'estrena reproposant un guió. Llámame Urbanícola, que jo als Monegros els respecte molt eh? Mireu quina filosofia davant el desastre. Hui gueim anat a la mostra que hi ha a l'Almodí sobre l'Albufera, perquè fa 100 anys que pertany als municipis. També he comprat Ultraviolencia, de Noguera, per a que me'l firme el 7 d'abril a València. Si tu toques i jo cant vol dir que mos entenem / i tot el camí que feim serà per anar endavant. I per ahi. Ale sagalaires. Salut i piscolabis!

Albokaherria

2011-03-22T12:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: A contratiempo [Chicho Sánchez Ferlosio]
Cel·luloide fresc: I'm still here, La faute à Fidel, Entrelobos, Bon Appétit
Cojón de sastre: RichardSerra

Com ja ocorregué l'any passat esta setmana fallera m'ha hagut de pillar de vacances. El país dels bascs n'és dit. I he fet exposicions molt roïns [havia oblidat fins i tot els controls de la càmera, portava el 50mm fixe que encara no sé per què vaig comprar i no tenia ganes d'estar trencant el ritme constantment per a disparar]. Bàsicament la ruta fou Ibn Maclet, Bilbo, Gaztelugatxe, Gernika [aneu al museu basc i a la casa consistorial], Donostia i tornar cap al Flysch de Zumaia [visita guiada obligatòria], Ekainberri a Zestoa [visita guiada obligatòria] i una nit a Itziar amb soparot de sidreria. De camí a Ibn Maclet paradeta a l'Aljaferia de Saragossa [visita guiada obligatòria]. For self shiting and not cleaning. Algunes fotos són:

Vista aèria de Donostia i illa de Santa Clara. Ací es puja amb un trenet i qualque euro. A la muntanya d'enfront es puja a peu i de bades i paga més la pena perquè allà es troba un museu molt interessant sobre la ciutat que no ens van nomenar a l'oficina de turisme i una vista més centrada de tota la ciutat.

Costa guipuscoana ennegrida per l'exposure time que no fa justícia. Però d'este calibre va. Allà al fons, si mireu amb cura podeu acabar creient que vegeu Matxitxako. Total a l'estómac es mescla tot igualment.

Port de Zumaia. El país dels bascs és altre món i el que no ho veja no té ulls [i el que no tinga ulls que s'ho faça mirar].

Rasa mareal a l'altura de Zumaia. La guia ens va mostrar el limit K-T i la capa d'iridi que es va dipositar després del meteorit del Yucatà. Viatjar en horitzontal és viatjar en el temps. Geologia del nostre ordre de magnitud.

Pintxos normals per a saciar la fam. Els pintxos d'autor els vàrem deixar a Bilbo. Recomanació també és provar el menú típic de sidreria mentre es plena el got a la veu de txotx! Cositas del yantar.

L'ovella latxa, endèmica d'ací, als voltants de Zestoa. Allà, amb la visita a la cova d'Ekain hi ha una exhibició curta d'arqueologia experimental molt recomanable.

Els participants posant junt a Pinta del Vent XV. Si eixe haiku no és art, art no és res [una bona idea, simple i fàcilment comprensible, sense més pretensió que agradar a l'espectador. Si voleu més pregunteu-li a Umberto Eco que jo no m'he acabat el seu Apocalítptics, vaffanculo xè].

Jo què sé. Si total és per a major glòria de ma memòria. D'ací uns anys ho llegiré i recordaré que hi vaig estar. I que tornar he.

Satori de transició per a servir-los. Ara comença la setmana primavera, de nou a casa: Teatre a La Nau de grax, concert d'Al Tall de grax, visita guiada al Botànic i mucho máx. Osasuna i txakolí!

Ja llunyà 11M [The Big One al Japó]

2011-03-14T16:06:00.062Z

Passe revista ràpidament als meus records perquè necessite convertir-me en un occidental més, agafar distància i perspectiva i deixar este llimbs d'entre testimoni i espectador en el que he entrat. Supose que escriure algunes idees al respecte m'ajudarà a buidar la ment i allunyar-me. Açò és un intent de tancar aquest episodi abans que el viatge al país basc ho faça per mi d'una manera no controlada.

Del gran terratrèmol recorde sobre tot el seu soroll. Un soroll que vaig identificar com a branques d'arbres colpint entre elles, milers de branques de centenars d'arbres al voltant meu vibrant i fent palmes, encara que molt probablement açò siga una explicació inventada en aquell moment i assumida tranquil·lament més tard [ara la veig prou ridícula]. Recorde eixe soroll durant uns minuts de molta por, assegut intentant tranquil·litzar [quina ironia!] a una desconeguda amb el fill al braç. També recorde haver pensat en alguna de les primeres rèpliques [quan la tensió inicial ja havia passat i encara no havia vingut la incertesa de després] que en realitat no és obvi separar el moviment de la terra del nostre i que allò que u sent és més paregut als efectes d'un mareig, com si fórem nosaltres els que vibrem en una terra quieta. Açò van ser aquell primers moments, un fenomen geològic impressionant, una por intensa i sense avís seguida d'una tranquil·litat en veure que no havia ocorregut res greu [la gent bromejava per a descarregar tensió]. A banda de rèpliques que no superaven el sisme inicial [i que per tant no podien fer més d'allò que este havia fet al meu voltant: trencament d'una cisterna, escletxes a l'asfalt o enfonsament del terra...] no vaig patir cap altre fenomen real que posara en perill la meua vida. A partir d'ací tot va ser psicològic, flux d'informació i por per allò que passarà.

D'una banda les cridades de telèfon i els missatges que m'arribaven en els escassos moments en què tenia senyal suposaven que jo era una víctima d'alguna catàstrofe que quasi desconeixia [com que internet no funcionava aconseguíem la informació amb comptagotes]. Pensar en la gent que estime espantada per mi em produïa una tristesa indescriptible. A més la televisió necessitava un afectat d'allò que estava mostrant en pantalla i que res tenia que vore amb la situació que jo havia viscut. D'altra banda la por a que tornara a ocórrer de nou, tal volta més intens, la vetlla del divendres nit assegut al sofà entre rèpliques constants controlant el nivell d'aigua que m'indicava [també la megafonia en japonés, de vegades] quan tornava a tremolar tot per a eixir d'un bot a l'aire lliure i al fred del carrer. Finalment la incertesa sobre què passaria al dia següent [aniria la gent als llocs de treball? hi hauria taxis a disposició? funcionaria l'autobús de línia a l'aeroport? hi hauria cues quilomètriques o ponts en terra o carreteres tallades o inundacions importants? en quina situació estava Narita en quant a vols i saturació de gent? estava exagerant o realment el país estava desbordat? com contestar a totes estes preguntes sense telèfon ni internet i com decidir si era millor intentar arribar a l'aeroport o quedar-se a Tsukuba i esperar a que passara tot? i el més important: quines conseqüències se'n podien derivar d'una mala elecció d'açò últim?]. Ara poden semblar preguntes naïf però en aquell moment d'incertesa i por no ho eren gens ni mica. No sabia com respondria un país al sisme més gran que recordaven els vius però les cares dels japonesos durant les primeres rèpliques al punt d'encontre m'ho havien dit tot.

Al dia següent [encara que per a mi va ser un continu d'hores sense dormir, tot un dia molt llarg] vaig abandonar el cotxe de lloguer on estava aparcat [les claus al guarda del parc científic, ara vorem com apanye], em vaig clavar dins un taxi compartit amb uns indis que l'havien reservat abans del terratrèmol i autobús, tràfic i estat de les carreteres se van aliar amb mi i vaig arribar a Narita. Vol aplaçat d'una de la vesprada a onze de la nit. Quasi tots els vols cancel·lats excepte aquells de companyies amb nivell [desconec el motiu per què Air France pot volar però no Vietnam Airlines].

La noticia de la central nuclear em va pillar allà. En aquell moment tot va canviar. La història d'un terratrèmol ja passat [el moviment són un parell de minuts, si quan acaba estàs mort no ho contes, si estàs viu ja no has de tenir por] o d'una catàstrofe llunyana i aliena [els comentaris escassos del tsunami em parlaven d'una desgràcia per a mi remota] ara es transformava [precisament unes hores abans d'anar-me'n jo] en una sobtada amenaça real, un horror constant a allò que podria ocórrer [els primers comentaris sobre l'escenari Txernòbil], constant perquè no passava de llarg com passa el terratrèmol. Precisament abans d'agafar l'avió que havia reservat mesos abans i que ara venia a salvar-me com si tot hagués estat calculat aparegué aquesta notícia terrorífica. Diria que aquells van ser els moments de més por [més que durant el 8.9, que era magnitud 5 a Tsukuba]: el vol en principi eixia [després encara el retardaren una hora] però la terra seguia sacsejant-se i la possibilitat de que hi haguera una rèplica forta i una cancel·lació amb l'ombra de la central em creaven un ànsia tremenda. Recorde que en aquell moment em sentia content perquè veia la fi del malson, atemorit per si al remat es truncava i [açò encara em dura] molt trist per la gent que romania allà, l'estoic poble japonès [també recorde una conversa amb mi mateixa sobre els nacionalismes i el fet que afloren en aquestes desgràcies inclús a gent que creu menysprear-los] amb tota la seua dignitat [si hi ha cap cultura on es puga generalitzar, eixa és la japonesa] mentre jo tornava a casa [no es pot tornar a casa, però, si ja estàs en ella]. Una espècie d'estúpid sentiment de culpa per tenir un vol amb una companyia poderosa just el dia en que necessites eixir d'un país que pinta malament, i després ja se pot acabar el món. Ara mateixa he confós si el dissabte vaig fugir d'allà o si simplement vaig agafar el vol que em tocava després de més i mig d'estança.

La televisió es va portar sincerament bé en mi mentre jo estava al Japó [seria més popular parlar mal d'ells però no seria ver]. Ja a casa em proposaren participar en plató, supose que per a contar la meua impressió sobre un terratrèmol que no s'endugué apenes víctimes per se, sobre un tsunami catastròfic que no vaig viure i del que tenien més informació els propis televidents i sobre un problema nuclear que em va pillar a la porta d'embarcament, abans d'estar 12 hores volant desconnectat del món i del que no volia saber-ne més.

Evidentment els vaig dir que no. Per a mi ja havia acabat tot. I ara amb aquest escrit queda enrere, per a deixar de pensar en tot açò i per a que els meus néts s'ho lligen ells a soles, lliures de la meua futura revisió. Ara ja sóc un més, un que mira les noticies amb el cor en un puny per un país que comença a tenir en estima i que dóna una lliçó de dignitat quan u menys s'ho espera.

[PD: És curiós com canvia la valoració dels nostres actes segons variables que quan els decidirem no coneixíem. Si al remat tenim un problema nuclear me podré considerar un afortunat. Si al remat, tant de bo!, aconsegueixen controlar-ho, aleshores ho deixarem en una actitud alarmista.]
Satori al país dels bascs. El pròxim post, fotos amb verdet i textos imbècils.

Descriure un tresor, set [Tsukuba]

2011-03-07T06:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Catwalk [Girls in Hawaii]
Cel·luloide fresc: Four lions, Acantilado rojo, The Pacific 1-10
Cojón de sastre: Borrell

Com qui vol escudar-se el cor duu el tresor dins la butxaca de la camisa de tall militar, ben a mà. El llibret va folrat d'un cuir negre ablanit pel rigor i el treball i ha perdut el daurat que l'ornava als talls de les fulles. A la tapa frontal, també recordant un antic or amb flors gòtiques, va un relleu de la santa creu ara cobert de fang. El tresor, per a ell, és el quadern que obri cada nit i on troba santuari, quan els homes tornen de l'Ebre replegant-se les ombres, desarmats. Per als camarades [Macià, fill d'un frare!, hauries d'estar de l'altra banda, pegant tirs amb els beatos! Et reserve una bala per al final de la guerra, Macianet!] el tresor no és el missal, ja li hagués desaparegut!, sinó la capacitat de comanar-se a quelcom que no porte fusell. Allò que atresora el milicià és la fe [és una fe qualsevol, encara que siga institucionalitzada, és una resposta i una serenitat] envejada en silenci pels obligats per natura a ser lliures.

Qué te ha paregudo, morrudo? Açò ve d'ací i si és un bou t'agarra! Altre dia millor. Salut i sandvitx de fruites i nata!

Flip [Tsukuba]

2011-03-01T22:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Glòria per tu [Sau]
Cel·luloide fresc: Black swan, The spirit, Quemar después de leer, Burke and Hare, Herois [de Pau Freixas]
Cojón de sastre: Droste

Un instrument per a reflectir espacialment una porció del món, o que siga un poder o, no sé, una nova llei natural que ho permeta. Imagina la mitjana geomètrica i aplica l'espill al semipla. [Contar per una vegada la causa real que motiva l'escrit i deixar-me de bajanades:] Canviar de casa un més després a l'apartament veí [aquell que comparteix paret mitgera definida, no tant per disseny com per economia, com a eix de simetria] i sentir-me fortament desorientat, provar fins i tot arcades. La seguretat de que no haguera sigut així amb un canvi radical, m'hagués acostumat al nou ordre [hagués redefinit el zero de posicions]. La quimera de que el problema siga eixa semblança, eixe creure que hi sóc al mateix lloc i per això no necessitar noves referències [conec les lleis que relacionen ambdós sistemes referencials], eixe tirar de memòria i lògica i cagar-la que m'està desequilibrant [no, no ho faig bé: gire directe a la paret, busque l'interruptor on no hi és]. Imaginat que a l'habitació on estàs sobtadament esquerra és dreta i dreta esquerra. Un nou món levogir que somatitza en ganes de boçar.

Açò que he escrit, equiliquà, no és conya. Ni de flawers. Estic torbat. Tres portes tinc a ca meva / obertes a tots els vents: / la que està oberta per tu / l'altra per la bona gent, / la tercera per la mort / que la tancarà el meu temps. Demà i dimecres que ve aniré a classe d'introducció a la llengo japonaise. I au. Ale, granets de gohan per a vos. Salut i udon amb curry!

Amniòtic [Tsukuba]

2011-02-24T18:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: El gallinero [Ixo Rai]
A la pelu m'han dit: Balada triste de trompeta, El gran Vázquez, 2 días en París, La buena nueva
Cojón de sastre: Lingchi

Ovoalbúmina, ovovitel·lina i vint-i-un dies que han paregut anys rebent calor extern dins d'aquesta cuirassa càlcica i de sobte em sent preparat per a [necessitat de?] trencar-la, alenar el que siga que hi ha més enllà i començar a fer història i a teixir la xàrcia densa que podré anomenar, arribat l'últim dels dies, vida. Fins ara, què m'he estat? Formant? La closca blanca que m'envolta no és gaire dura i s'esquerda amb un crac esmortit. Guaite allà fora el món i trac el cap tot d'una però quelcom m'ho impedeix, un altre crac amenaçador. Pareix una segona closca amb la qual no contava, una làmina dura de material transparent que no sabré trencar i que ens separa, a mi i a altres cinc ben ordenats que m'acompanyen, de la xàrcia densa que m'ha estat manat teixir a l'altra banda. A les prestatgeries dotzenes, grosses d'ous esclatats i llurs pollets condemnats a morir dintre una gàbia de plàstic acadèmic.

Ixa és la meua aportació. Humor nigger contra la crisi de valors, però en falles me pire al país dels bascs i ja se me passarà. Fer-se major és relativitzar, deia un que se diu com jo. Joder què pedantor, conteste jo. Ale senpais, salut i yakisoba!

Hashi [Tsukuba]

2011-02-19T12:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: spotify unlimited, yeah!
Cel·luloide fresc: Gainsbourg, Bienvenidos al norte, Elisa K, Millenium 2 i 3, Al final del camino, Buscando un beso a medianoche
Cojón de sastre: Launeddas

L'avantatge dels chopstick front al cobert occidental [occidental, vaja terme del vell món] és ben clar: és un instrument prènsil extensió directa de la mà. El comensal pot literalment agafar material [recorda que amb les nostres eines et calen dues mans per a poder amollar qualsevol peça punxada] i jugar, voltejar, mesclar, triar d'una manera molt fina. El punt feble és que no es pot treballar el tros, hauries d'usar les dents per al tall i és per per aquesta raó que la cuina tradicional japonesa processa l'element de bestreta, crea el mos abans d'haver-lo cuinat. He elaborat dos propostes davant estos fets que són irrefutables [els fets no les propostes*]:

1. Incloure un altre parell de bastonets per a la mà lliure pot augmentar l'eficiència de l'opció oriental [oriental, quin insult] i obrir la porta a l'ergonomia.

2. Tard o d'hora s'ha d'acceptar que la solució passa per eixir als carrers a exercir, no el drets [eixa és la nostra il·lusió, la de creure'ns víctimes], sinó les obligacions que hem heretat. L'obligació de la denúncia babilònica al proïsme, la incoherència que és crear prole i espatllar al mateix temps l'hàbitat que esta haurà d'ocupar, l'assumpció incondicional de que compartim culpa i la necessitat d'assetjar de nou tots els palaus d'hivern. I la paella amb cullera, no maregem.

*Ací hi manca una coma que puga decidir quina és la meua gosadia. Soy el indomable del microensayo que se convertirà en microficción [Yo no el microensayo**]. **Ací també hi torna a mancar.
Què? Nyenya, no? Ondonadas de nyenya. Ahi ve el nyenyater, no? Pues no! No és nyenya, ni ñiña com diuen alguns. És llenya. Que ho diuen mossén José Cuenca i l'orgue de Sollana. Ale. Salut, dinero y amor!

Pot pourri sense pipes [Tsukuba]

2011-02-12T10:00:00.010Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Alenar [Maria del Mar Bonet]
Cel·luloide fresc: Bright star, Zeitgeist, Habitación en Roma, Ce que mes yeux ont vu, Cruce de destinos
Cojón de sastre: ArtLang

Coses probablement errònies de les que m'he donat compte hui i que he volgut compartir, explicant si s'escau el desencadenant de la troballa:

i) En tota discussió a dos hi ha l'idealista i el pragmàtic. De fet la bomba que vull amollar és que tota discussió és solament confrontació d'aquestes dos postures i que, una vegada identificada la natura dels participants, només resta deixar el pilot automàtic. Açò ho he entrevist presenciant un debat inintel·ligible entre dos japonesos on [mentida en pro de l'argumentació] he sabut reconèixer ambdós rols.

ii) Pensa qualsevol ciutat mitjana centreeuropea [Leipzig, Torino, Bordeaux, Gdańsk, Cardiff, Stavanger o inclús quelcom de menor]. A la plaça de la vila, al bell mig del casc antic tal volta o enfront del Rathaus, vora el quilòmetre zero de la localitat, en un hot spot turístic i totalment indiferent a l'estètica dels voltants trobes absolutament sempre un McDonalds. No és broma, ni crítica. És un fet. I no tan probablement erroni com el punt i).

iii) Fa anys que no em compre roba. Sense exagerar: en l'últim quinquenni hauré gastat uns dos-cents euros en vestir-me. Creu-t'ho o no, que tal volta han sigut menys. I no és perquè compre barat, sinó perquè no compre, encara que me n'haja adonat d'açò mentre pagava sis-cents yens per un suèter a una tenda de segona mà. No és voluntària però sí innegable la sostenibilitat d'aquesta habitud.

I eixa era la meua proposta: Pot pourri sense pipes, medley without alibi.

Açò és una coseta que me recordà a esta altra, escrita ja fa molt. Ea. Ha parlat l'espectre alquímic en que m'he convertit ací, en la soledat de l'estança japoneaise. Salut i kampai!

Soleà [Tsukuba]

2011-02-08T10:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Hope [Jack Johnson]
Cel·luloide fresc: La solitudine dei numeri primi, Scott Pilgrim contra el mundo, Soy leyenda, Exam, Tensión sexual no resuelta
Cojón de sastre: Moliné

I. La idea d'una persona que està fora, a un estranger molt llunyà amb una llengua que mai podrà aprendre i, per tant, que d'alguna manera està aïllada. La idea d'haver de viure connectat, xarrant amb els coneguts via programa de missatgeria instantània o deixant a les xarxes socials els últims pensaments, cridant alguna vegada per telèfon si de cas, observant impotent des del lluny. Però allà, a eixe estranger remot, la idea de que ell està mort, per exemple. Clos a una habitació només existeix com a ens virtual, com a una ombra de la persona que fou o com a una projecció d'ella només en un pla molt concret i, des d'esta banda, eixe altri no és més que un refresc i els so que ens n'alerta, la digitalització empobrida d'aquell que vàrem conèixer, una massa [un record] formada per quàntums d'informació que, però, encara per sort ens respon. I la mateixa idea sense metàfores.

II. La idea de qui ha [cregut haver-se] quedat sobtadament a soles al planeta nostrum i la primera cosa que fa és passar-se una extensa filmografia sui generis que inclou futurs apocalíptics post catàstrofe nuclear, realitats alternatives amb pandèmies mortals i d'altres escenaris amb o sense Will Smith. La ciència ficció com a autèntic material didàctic. La supervivència hipotètica.

III. La idea boja que és passejar-te per una ciutat de desenes de milions d'ànimes, pudenta malgrat ser la més neta que mai s'haja vist, i recórrer el ziggurat per hores, esquivant o millor travessant la massa esponjosa que, translació mitjançant, també et travessa. La infàmia tantes voltes narrada [el lloc comú, com no?] que és sentir-se un i sol dins la megalòpoli infestada.

Trideari dos perquè l'ú ja estae escrit. Ai si per mi fóra! Si per mi fóra ja estaríem olorant a sofre! Nyas! Salut, arrumacos i una peli al dia!

Apunts sobre hàbits alimenticis i higiènics del Japó actual [Tsukuba]

2011-02-04T09:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Algo de mi [Amina]
Cel·luloide fresc: Pa negre, Fuera de carta + The social network [A380 version], 50 hombres muertos, Los años desnudos, Buried
Cojón de sastre: Tessenjutsu

Soy un chino capuchino mandarín de la era verdadera del Japón i vos vinc a mostrar fotos fetes amb un telèfon [l'eina despullada de la seua funció, ahimè!] amb l'única finalitat de dir-vos que ja torne a estar ací i que vaig a un film per dia, mira si tinc marxa [marxa en el sentit de feina, molt de senyor major]. Però ho vaig a camuflar tot d'estudi sobre hàbits i no sé què: no se cregueu rés, que internet només diu que mentides.

Una bona ramenà i uns gyoza són la millor benvinguda al País Valencià dels Orients [El sol tamé así dora els camps d'arròç y la dolsor de les taronches plena de llum hasta a on alcansa la vista]. Això sí, amb l'alga nori jo me torque el cul. Va, home!

Esta va d'hàbits higiènics [el patró és senzill: se va intercalant higiene i alimentació. Quan ho capteu ja s'ha acabat]. La moralitat de la foto és que Tokyo és una de les ciutats més netes del món perquè tota la merda la tenen dins casa. A la imatge una paperera qualsevol amb merda resseca des que la conec. I ja hi tenim confiança esta i jo.

Ampolleta plàstica de Fanta Snow Squash amb forma de poció màgica que et dóna força per a sobreviure als trolls i als encanteris que tens en el cap si eres japonès [escribia muy fuerte, se le notaba muy antisemita ese día]. Mola, eh? Doncs està un seixanta-sis percent de bona que lo que mola [era de los que ven la pócima medio vacía].

Sabó dels banys del KEK [Ko Enerugi Kasokuki Kenkyu Kiko, un dels acceleradors més importants de la era verdadera del Japón actual]. Como tas quedao?

Sí senyor. Per 220 yens te pots fer amb un sandvitx de freses amb, supose, nata. Jo ja no sé què dir. Jo, quan me pregunten, no sé de veres què dir. Me pregunten si estan normals. Jo què vos puc dir señormío! Hay que entenderlos que son sus costumbres i cascú és cascú i tot allò però, home, dic jo que caldrà tindre un nord, no? [Hui m'ha pillat sense menuts però demà me'l demane].

L'últim hàbit higiènic i s'acaba açò i no me vaig ni a acomiadar [no em tingueu en compte esta entrada al judici final]. El tema: un còmic explícit a les estanteries de la sala de control d'un feix d'electrons a un-punt-tres-GeV. Si sou d'Alcoi crideu amb mi: La puuuuta!

Ale. Salut i Tsukuba!

Fan Fem Fatal [va de harte jondo]

2011-01-25T12:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Dragosteadintei [Estanislau Verdet]
Cel·luloide fresc: Siete almas
Cojón de sastre: 2piResp

L'enfant terrible del moment, l'anaconda anabaptista i anabàtica de l'avantguarda, l'assot del museu: l'artista de moda. Però l'artista de moda penat perquè despullat de la possibilitat de joc o esbós. Arrabassat li és estat el dret a no fer art. Impossible ja agafar un estilogràfic i, pronto?, fer quatre espirals geomètriques amb masses de color mentre demana xinès a domicili o amuntonar a orri peces plàstiques amb sa filla a l'habitació de jugar. El creador barallant-se amb un esbart de crítics i corbs [a qui més guilopo] perquè en eixe esborrany de tovalló que li volen furtar de les mans i que de bestreta estan subhastant no hi ha cap intenció artística, cap! recoranta putes! El creador empipat, deprimit o ja alienat. El xè que ho dic jo, el que això no val una aguileta, l'açò no és part de la meua obra.

Els grillons de la musa. La involuntarietat de la pedra filosofal. La joguina ben trencada.

Jooooder quin percal eh? Quina percalina sagals. Un artista que fa una merda i li la lleven de les mans encara que ell crida com un boig que això era només un cagalló. S'ho imagineu? La reventa? I la rebenta? S'imagineu també un poal plenet de tarquim que s'enrama sobre un home assentat en un Luis XV? Ea pues. Salut i taronja amb amaretto!

Zeitgerät

2011-01-22T21:00:00.015Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Banana Republic [AB&VM]
Cel·luloide fresc: También la lluvia
Cojón de sastre: Ag

La màquina [és més bé un tràmit o un algoritme procedimental però ell prefereix denominacions ja arrelades] només val per a enviar coses al futur. L'ha feta servir diverses vegades i no pareix haver forma d'invertir la Laufrichtung per a poder enviar matèria al passat, només va cap avant [tampoc s'ha parat a cavil·lar massa, efecte Morphail, retrocausalitat o autoconsistència Novikov]. En fase de proves preferiblement s'envia missatges en paper, sempre dins d'una certa legalitat, encara que de vegades, per escrupolositat científica, s'ha enviat rellotges analògics o cronòmetres en marxa. Ell -Absender- ho envia a l'ell de dos dies més tard -Empfänger- però, què escriure a la persona que seràs o com dirigir-te a ella? Per ara, com he dit, roda bé i envia al futur a una velocitat d'un segon al segon, en l'S.I. Només cal posar-hi el segell i enfilar-lo dins la bústia groga que hi ha enfront del bar.

Hui uns han anat al Monestir de la Valldigna i al palau ducal de Gandia. Uns. Ale. Salut i yoshi!

Gedankenexperiment [Jocs Analògics]

2011-01-14T14:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: The Sky Crawlers OST [Kenji Kawai]
Cel·luloide fresc: The Sky Crawlers
Cojón de sastre: BGG

Este és el meu esborrany experimental que s'anomena La Baralla: el joc per posar-li algun nom estúpid i que per suposat mai duré a la pràctica [és inherentment esborrany, crec]. Naix de l'observació de com la diversitat [pedanteria entesa com a sinònim de joc, totes les possibles fotografies instantànies de la partida o, també, la natura dels factors que, per combinació, donen lloc a diferents partides] d'alguns jocs està basada en un conjunt de poques regles molt robustes que afecten a un grup de vegades no molt gran d'elements però que creen molta combinatòria [i aixina estratègia i al remat joc, com ara els escacs o tal volta el Catán] i com altres jocs basen sa diversitat [sa jugabilitat?] en un gran nombre d'elements encara que les regles [que solen ser més nombroses i casuístiques] no donen lloc per se a tanta combinatòria [pense, si no m'equivoque, en l'estil Arkham Horror o en el Magic on pre-partida es trien, atzarosament o voluntària, unes condicions inicials entre un munt de possibilitats].

Però tot açò és una ximpleria perquè la meua proposta naix d'ací però no va per ací. La idea duu a l'extrem l'exemple del Magic en que de fet no totes les regles estan al manual de joc sinó que algunes d'elles van incloses a les mateixes cartes sense trencar malgrat tot la coherència i la jugabilitat.

La idea d'un joc conscient d'ésser joc i que s'autoexplica i tal volta es crea a ell mateixa o, d'una manera més realista, un joc que duu les regles incorporades. La proposta és minimitzar la quantitat de normes de manual [reduir-les a zero?]. Exemple: una baralla damunt la taula. Les regles, protoversió improvisada, són: 1. Baralla el muntó, 2. Cada jugador, per torns i si pot: i) roba una carta, ii)descarta una carta aplicant el seu efecte. Tota la resta és explicat [es pot?] a les cartes. Per exemple les condicions de victòria són també cartes ['en acabar el muntó guanyes', 'deixant al jugador de la dreta sense cartes guanyes'] i en elles s'explica com usar-les. Les cartes s'afecten a elles mateixa, a altres cartes, al muntó i tal volta a les pròpies regles.

És possible fer un joc d'aquesta dinàmica? És possible que hi haja estratègia, decisió motivada, atzar controlat? Són possibles cartes que afecten al metajoc [a la mecànica] profundament? És possible reduir encara més les regles? Serà possible perdre tant de temps en estes elucubracions estèrils?

ACTUALITZACIÓ 110118: Fluxx, o de com ja està tot inventat.

Sí, sí. D'este palo va la nova secció jocs analògics. Ale, lambe a gaita. Salut i cantell Lomo Especial de la UV!

Cató

2011-01-13T12:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Eixida de bous de Vallada
A la pelu m'han dit: 'Estamos gobernados por ineptos, pásalo'
Cojón de sastre: Hexe

Jo, que no sóc catòlic ni ho estic però en alguna cosa crec més enllà dels electrons d'espí un mig, he somniat aquesta nit en els lliurecristians [aixina els batejava]. Una missa [dir una missa amb valor temporal com qui diu un diumenge o un desembre o un estiu] en sentir que el sermó consisteix en la recomanació als parroquians d'una certa orientació política un grup de joves descontents s'apropa al rector. El sacerdot està al nostre servici. Nosaltres ens reunim ací per un motiu molt concret [expliquem el món de la mateixa manera, pesem els valors amb la mateixa romana, teixim una xàrcia particular de relacions, compartim rituals i coincidim probablement en altres coses que jo, somniador sotasignant no sabria entendre] i no acceptarem intromissions polítiques ni interessos de poder. Hi ha dos esglésies, hem dit sempre per a justificar-ho, però comparteixen nom. I sobretot comparteixen diners [no depén una econòmicament de l'altra?]. Hi ha dos esglésies que són, des d'ara, una, l'Església. I després hi som nosaltres. Els associacionistes lliurecristians, que ens reunim en locals o cases privades obertes a tothom, com al principi dels temps i sense esperar [sense creure tenir dret a demanar] res de l'estat, que creiem en La Paraula que és, traslladada als nostres temps, allò que ens uneix, que acceptem, o millor, que voluntaris i conscients hem demanat per justícia que una religió, legalment, siga una associació i cap altra cosa, que sempre hem jugat la creu de la humilitat i a ella volem tornar per a poder denunciar amb el cap ben alt les injustícies del món. Nosaltres que, lliurecristians [adjectiu], tallem ara el cordó umbilical que no ens alimentava més que la misèria, jerarquia, interessos i pedofília heretades dels romans proclamem la intimitat de la fe i el dret a no ser qüestionats pel que fan aquells a qui també ara nosaltres qüestionem.

Això deien estos bojos, ells, ells, que jo només sóc el desdiosat que els ha somniat, els de los mitos són ells. In nomine Patris, et Filii, et Spiritus Squadra.

Toma. En la vida del món! I ara, un enllaç! Anant a la font del gat una noia i un sembrat. Si tinguera un fill hauria de dir-li Jacme, recordeu-m'ho quan arribe el dia. Salut i roscó de reis passat! Fucking 110115 update: açò.

Jocs Analògics

2011-01-11T15:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Españoles en el mundo, Sydney
Cel·luloide fresc: Mary and Max
Cojón de sastre: Eurogame

Quan parega que la cosa està morint i només aleshores obrir una nova secció no esperant revifar el projecte sinó només ironitzar amb la seua fi.

Jocs de capsa i tauler, jocs abstractes o d'habilitat, jocs d'escola alemanya que impliquen presa de decisions o negociació, jocs de col·locació de treballadors, gestió de recursos, creació de baralla, posicionament de llosetes, jocs de deducció, de societat, jocs de grup i debat, jocs filler per a jugar entre jocs col·laboratius o semi, jocs sense atzar, de preguntes, de subhasta, amb o sense dependència de l'idioma, jocs de culte, ameritrash i d'autor. I algunes expansions.

Jocs a na lò gics.

A això me dedique últimament. A l'al tra més i mi llor. Hongos. OaS al ralentí. Tararí. Salut i arreglo!

Pásalo

2011-01-08T13:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Hello Saferide
A la pelu, Ralph Waldo Emerson m'ha dit: 'Únicamente la obediencia tiene derecho al mando'
Cojón de sastre: VHEMT

Un senyor que sap molt i fa conferències ha donat en un periòdic no massa sensacionalista una recepta radical. Se proposa a la població menor d'una certa edat una vaga global, una revolució generacional transclasse contra els nostres majors -contra aquells que han creat un present objectivament més complicat que el que ells van tenir i unes perspectives de futur encara pitjors. Se proposa una pausa en la història de la humanitat en la que no es treballarà més -amb les vostres condicions?-, en la que no es faran més amistats ni es cultivaran les velles, en la que no es crearan més fills que puguen, si més no, secundar açò -no tindreu descendència cabrons!-, en la que no s'escriurà més que aquesta revolució i floriran les universitats podrides com ja ho estan, una apagada social en la que només farem -nos altres, sí- que menjar per a no morir i emmalaltir l'ésser humà sense prosperar ni crear ni intentar, fins que no ens donen garanties de decència, ser feliços. Un pas radical i voluntari al mode zombi. Una revolució pacífica autodestructiva. Un suicidi, si cal, tan covard com ens haveu ensenyat a ser.

Nos gobiernan cretinos, pásalo.

Això és tot el que volia dir ahi en plan apocalítptic. I ara una becadeta. Ea. Salut i cuisine!

Descriure un tresor, sis

2011-01-04T09:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Ludovico Einaudi
Cel·luloide fresc: Splice, La Lista, 15 días, Vals con Bashir
Cojón de sastre: FPM

Anar al rastre del diumenge i regirar totes les parades a la recerca del tresor. Saforejar entre potes soltes d'ullera, taps de suro per a ampolles de vi i ampolles de vi obertes sense tap, ordinadors portàtils d'última generació, fanals de llautó i mobles vells i restaurats. Escanejar minuciosament el gènere que jau sobre una manta dels huitanta per tal de trobar el marc imaginat entre videocassets irreproduïbles i revistes d'El Víbora. Un marc senzill, de fusta ovalat, per dir, o bé un de metall bicolor, sempre amb foto d'exemple incorporada [tal volta el rebesavi del zíngar en tonalitat blavosa, millor si un paisatge oblidat]. Interessar-se pel preu de l'efecte en qüestió i observar-lo com qui entén i valora, els cantons encara sharp, la fusta sense tèrmit o el ferro no massa rovellat i reparable. Regatejar el preu del tresor fins al menys la meitat d'allò proposat inicialment, alguna moneda, mai un bitllet; total és un marc per a fotos. Eixir del rastre satisfet de la compravenda i apropar-se a un femer municipal dels de farola, verds normalment, i reballar-hi el dins el marc enganyat només si prèviament s'ha extret amb cura la imatge de coure argentat que ha esperat allà més de cent-cinquanta anys a que algú considerara tresor un daguerreotip.

Vals con Bashir, senyors, pel·liculó. I ara van uns enllaços. Un, dos, tres, quatre i cinc. Ale. I sis. Felisa me muero, com l'acudit. Ixa és tota la referència que es farà a Satori al canvi de xifra en el camp 'any' del contador 'data'. Salut i raïm sense pinyol!

Bozen [toccata e fuga]

2010-12-21T12:00:00.003Z

Alfanumèriac: Come un romanzo [Danniel Pennac]
Cel·luloide fresc: Centurión :S
Cojón de sastre: Makárôn

Com que no trobava una foto del lloc on vaig anar este dissabte d'excursió [un dia sencer d'anada, un dia sencer allà, un dia sencer de tornada] i tampoc la imatge decent d'algun símbol endèmic com, no sé, la bandera o l'escut he decidit publicar aquesta. L'emblema de la regió el trobeu baix, una àliga roja ben pixelada. El flash perdoneu-me'l. Bolzano tocada, i en acabant fugina.

I ara ve el temps que anomenen Nadal i toca fer una crítica al consumisme etc. Què ironia. El món s'ha acabat i naltros ací vinga a criticar i a debatre com si encara estiguérem vius. Com si no nasquera tots els anys el mateix querubí. Com si este any anara a ser diferent. Com si no la tinguérem ja en lo cul. Salut i indigestió!

Destria

2010-12-14T12:00:00.010Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Flor de loto [HdS]
Cel·luloide fresc: Robin Hood [Kevin Reynolds]
Cojón de sastre: Fauna

El senyor Sitisen està obsessionat amb la gestió i l'organització dels seus quefers extraescolars però no ho aconsegueix. No és que no hi tinga temps per a totes les nimietats que vol fer [aprendre certes coses, practicar-ne altres, dedicar-se a la manualitat, llegir textos, tenir cura d'ell i més] perquè temps, si organitzat, hi ha. Li'n sobra. És més bé incapacitat per a centrar-se en una disciplina perquè li fa por oblidar les demés, el posa nerviós el caos, i així, per no voler discriminar, acaba sempre a no fer, a consultar allò que ja coneix, a escriure al seu bloc, al moviment uniform curvilini.

El senyor Sitisen, ací, no troba el sistema. I no sap que, allà, a una de les tantes supercordes futures que hi ha, ell ja ho ha aconseguit per cas i, mirant enrere, ha escrit la seua programació una volta s'ha escaiguda. Així ha procedit: improvisar un programa, tenir succés, recordar els fets i escriure la agenda a temps passat. Això en altre pla. Però en esta brana que tots palpem, eixa agenda, eixa programació teòrica i desconeguda [inabastable?] existeix. Per força. Existeix potencialment, només cal endevinar-la però ésser-hi hi és.

Btw, btfw, s'està gestant dins de mi un profund odi envers l'universitat que va a acabar amb foc. I demane també als finlandesos o a qualsevol país digne del nord que, ara que els militars estan controlant l'aviació civil, aprofiten per a envair-nos i forçar-nos a l'adaptació a la seua cultura. Si cal que perdem nostres arrels i nostra llengua tant de bó [total la meua ja està mig perduda], però que vinguen! Please northern people, invade us! Ale. Salut i salmiakki!

Series 2 [The Brand New Upgraded 2010 Version]

2010-12-10T10:00:00.015Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Ende Neu [Einstürzende Neubauten]
Cel·luloide fresc: Shrek forever after + Karate Kid [A380 version], Airbender, Vincere, Harry Potter 7.1, Li chiamarono briganti
Cojón de sastre: Nihón

Satxí, cristina, escudellà, moros, vaquetes, avellanencs i jonetes, cercavil·les, endimoniades, de processó, marineres, punta piano i de carrasca, nimbus, cumulonimbus, estrats cirròtics per l'or, l'inciens i la birra dels reis catòdics, caca, cul, pet, bis.

Tant de temps després per a açò. La Batalla de Sant Hipòlit per La Brama, que tocà de gratis al Balau de la Búsica. I Bellaguarda que se caga ladygaga. Al bar Los Quintos de Burjassot te donen una tapa de franc si demanes un terç a un euro, si en canvi demanes la tapa te costa un euro però no hi ha terç debades. La no conmutatividad en sa purea! No mos fareu calamars!! Ale! Mon anem a buscà es dinar! OaS es re-re-recupera! Salut i passatino di verdure!

Kirchoff

2010-11-15T21:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: l'spotify no va
Cel·luloide fresc: How to train your dragon + Toy Story 3 [Airbus380 version], Luna caliente, Cuatro estaciones.
Cojón de sastre: ALB

El mapa geogràfic d'Europa. I sobre ell la malla de línies anomenades frontera. Una graella assai complexa que, però, podem esquematitzar en una quadrícula ortogonal on cada cel·la conté un país [és un model simplista però suficient a formular propostes]. D'aquesta manera les àrees van associades a estats, les línies a fronteres, l'encreuament d'aquestes a convergències de més de dos països. I així: el Regne d'Espanya cau en un requadre, la República Francesa en l'immediatament superior i la d'Itàlia, grosso modo, dos a mà destra [els teutons ja s'apanyaran i no te dic els de més enllà].

Ara, el mapa geogràfic d'Europa. I ara, sobre ell, l'entramat que ja hem definit però desplaçat mig període en ambdues dimensions. És a dir que on abans trobàvem un nus ara hi cau el centre d'un país i on abans hi era un país ara hi trobem la confluència de quatre espais. I així: nord-espanyols conviuen amb sud-francesos i alguns italians. Portuguesos i espanyols de ponent. Sud-ibèrics amb sahrauí i marroquins. Quin babel!

Finalment, el mapa geogràfic d'Europa. I sobre ell l'última quadrícula amb variacions: un canvi d'escala, un nou desplaçament, una rotació, un grossor finit de la línia divisòria, una perspectiva. I la identificació total d'aquesta disposició amb la del primer cas. El bucle ara clos. Recalibrat. Fronteres heretades i arbitràries [no científiques i manco optimitzades!] que es mantenen ja d'antic per inèrcia històrica.

El mapa geogràfic trepitjat per un contínuum de pobles que s'estén i s'abraça i es mescla sense obeir artefacte o prejudici.

I això és tot el que volia dir amics. Segueixc en Japó i no done per a més. Double shifts d'1 a.m. a 5 p.m. Tu piel morena sobre la arena nadas igual que una sirena. Ale. Shushi no, que agafí una infecció en divendres que me tocà anar a l'hospital on només una metgessa parlava anglès, i només un poquet, i era justetament el poquet que jo no parle, i ací el valencià no el parla ningú més. Con lo cual: Salut i arros blanc!

Descriure un tresor, cinc

2010-11-05T17:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Cicirinella [Ri Briganti Band]
A la pelu m'han dit: Com costa de vegades omplir el Cel·luloide fresc!
Cojón de sastre: Subway

L'autèntic tresor del Sultà està protegit contra el bandit més ambiciós: Obert el portal [grans panells d'alabastre fred i translúcid que arribaren del nord] rebran el lladre les més disciplinades flors i els més fornits braus disposats a embriagar-lo amb licors de festucs i ametles i saciar-lo amb mels i carn. La Sala d'Argent l'espera, en finint, farcida de cabassos de pedres precioses, clepsidres manufacturades [i plenes d'aigua!] i astrolabis d'aliatge amb què el picardiós omplirà el sarró fins la costura per a després deixar amb parsimònia, picada d'ull a la serventa exhausta, les estances saquejades creient-se satisfet, confiat.

L'autèntic tresor del Sultà està protegit contra el bandit més ambiciós: Jau darrere una minsa porteta de fusta, junta o potser mig oberta, desapercebuda en un racó, a la vista i abast de tothom usant com a única defensa la predictible condició humana.

I açò és tot joventut. Joventut! Que sou tots joventut! Canalla! Quadrilleta! El post s'acaba en la lletra gran, lo demés és tot apòsit, com si fóra aledanyo, eh? Va. Jugueu, xè. Jugueu a la vida i no feu trampes! Ale. Salut i banquet de comiat del curs!

Metempsicosi, Mr. Malthus

2010-10-30T12:00:00.006Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: classes i més classes
Cel·luloide fresc: slides i més slides
Cojón de sastre: Mmpsi

Ha vingut a revelar-se'm una idea ferotge: Els déjà-vu se succeïxen estrictament un darrere l'altre sense interrupció, triant persones aparentment aleatòries d'entre tota la humanitat de manera que quan acaba un immediatament en comença un altre. Un i només un a la volta en tot el planeta, com si realment fórem una sort de seny col·lectiu o bé com si fóra una mena d'esperit qui ens habita botant de ment en ment en un espai fàsic on tots som el mateix [crec vore el deixant d'un possible déu en aquesta idea].

He fet, però, comptes. Sis mil milions i escaig d'ànimes a cinc segons per déjà-vu fan tres per deu a la deu segons [vora mil cinc-cents anys si afegim un factor dos terços per simular les hores de son] de període interfenòmen per a un humà concret [assumint que no hi ha repetició fins no esgotar-nos a tots]. És a dir que ens caldrien vint vides per a experimentar un segon fenomen. Hi ha quelcom d'erroni.

Imposant com a condició una freqüència d'uns tres déjà-vu a l'any [hi esteu d'acord?] i fent el càlcul alla rovescia trobem que, per a poder donar-se l'efecte esmentat [trànsit continu i sense repetició de target], la població humana hauria de ser d'un milió i mig d'individus. Per a aquesta xifra demogràfica fonts d'informació apunten a l'any menys deu mil.

Com deia, a l'hora de la migdiada ha vingut a revelar-se'm una idea ferotge. Ferotge perquè, si és vera, me l'han dictada des d'alguna caverna on un mèdium analfabet esbossa imatges de caça amb tinta vermella.

He, he, he. Què moguda eh? Però m'ho he inventat tot eh? No se cregau lo que posa. De fet no se cregau mai res a Satori, el Nou. Del vell Satori sí que podieu fiar-vos però del Nou, del Nou, amigo... el Nou és altra història. Jo estic a l'ILC School 2010. I tu? On estàs tu? Per on vibres? On defeques, hoyga? Bo serà. Salut i suïsseries!

Des de Pinedo de l'Horta...

2010-10-25T15:00:00.000Z

...passant per Terol...

...arribar a Villars-sur-Ollon.

Descriure un tresor, quatre

2010-10-24T10:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Cierra el puto Twitter ya! [Toteking :$]
Cel·luloide fresc: Chiedimi se sono felice
Cojón de sastre: Alea jacta est

El mestre d'escola proposa la tasca: imaginar el pla matemàtic més extens possible i descriure'l. Vol acotar allò il·limitable. L'alumne recorda respostes en ordre creixent d'abstracció i àrea del tipus: un requadre gran com un oceà, un d'incomparablement immens [per què un pla seria sempre quadrat?], el mateix requadre ara amb els límits difuminats o sense ells, una superfície prenent curvatura [la curvitat és el trompe-l'oeil que ens recorda l'infinit] o, finalment, color, llum d'un color uniform que arriba als ulls de l'espectador des d'un pla que no es veu a una distància arbitrària.

Ell, creient-se avantatjat, ha arribat també a eixe punt límit. Però ha vist un plec, literal, a la geometria que creia impol·luta. L'ha intuït pel joc d'ombres creat sobre la superfície i ha decidit guaitar-li el revers i allà, amagat darrere la gran ona bidimensional, aprofitant la concavitat que li fa de bagul, ha trobat, prest a descriure, el gran castell blanc, el seu tresor de merlets titil·lants, l'endosquelet d'una sèpia manufacturat en una arquitectura nova i profètica, la seua bogeria encara verge. Encara en brut.

El tres, ací. Vaig fort, eh? Què em dieu de la idea d'extingir-se un compost quimic? El metacloruro de fosfateno se ha extinguido. Triste es el día. Esteu un poquet onegaishimasats eh? Qui sabia que toldre és paraula valenciana que Ausiàs March ja gastava i el diccionari inclou? Lo valencià, ixe dialecte de l'ítal. Ale pues. Me'n vaig a Suïssa dos setmanes. Salut i platanitos fritos a la sal equatorians comprats de la tenda xinesa!

Polificció

2010-10-21T14:00:00.026Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Si com lo taur [Verdcel]
Cel·luloide fresc: The secret of Kells
Cojón de sastre: SS

Juga a la meua proposta: Un partit polític no pot anunciar-se amb una cara i un eslògan. Està obligat per llei a fer un resum del seu programa que s'adapte a cada mitjà publicitari. És a dir, votarem programes, no noms i cares. Juga més. El programa que cada partit presentarà [i que, com hem dit, serà la tota seua imatge pública] tindrà un format estàndard on constaran només accions a prendre o objectius els èxits dels quals puguen ser mesurables i comprovables i, per tant, que en fase d'elecció facen possible la comparació directa entre diferents programes i la valoració final del govern eixint. No és legal un argument generalista no mesurable, tots tenim molt bona fe i molta poètica. Juga una altra vegada. El programa és el contracte legal que firma el partit entrant al govern amb els seus conciutadans. Juga finalment. Hi ha una llei de responsabilitat política que preveu penes [com ara multes econòmiques o prohibició de participar en les properes eleccions*] per al partit que, arribat al poder, no complisca el programa-contracte. D'aquesta manera el que més promet més suport pot obtenir però més arrisca, els programes són realistes i a les votacions no prima el carisma sobre el trellat. Has jugat? I qui ha guanyat?

Ací deixe la idea, amics electors. Ací davall d'aquesta pedreta untada amb merda. Per a que l'agafe qui de vosaltres vulga.

[*O en els casos més ultratjants, presó, igual que hi ha presó per a qui, incomplint un contracte, fa un desastre important]. I per al sistema bipartidista, la llei de responsabilitat política preveu prohibició de presentar-se en les dos properes eleccions forçant l'existència d'un tercer. I a més amb tot açò ens estalviem també que la notícia política del dia puga ser que un partit fa rotació de cara i nom de quatre o cinc treballadors, com ara ha fet l'amic. Toma geroma pastillas de goma! Pastillitas traigo, Tía Enriqueta! Ale amics de birres. Salut i cacau del collaret!

Descriure un tresor, tres

2010-10-20T08:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: I thought you said summer is going to take the pain away [Hello Saferide]
Cel·luloide fresc: Una de Tinto Brass
Cojón de sastre: Technocrathia

Prestatgeries de fusta vellíssima vinguda del port de Mobile quadriculant el rebost d'una casa desapercebuda que pertany a un jueu que signa Chueta. Llum feble i d'un color incògnit però nocturn entra pel finestró fatigada per la pols i permet investigar la disposició dels enquadernats sobre els estants. S'induïx inhòspita catalogació, idea del jueu. El tresor no és, de segur, l'exemplar Die unsichtbaren Städte 1972 Ítalo Calvino i tampoc ha de ser aquell papir imprés, il·legible però essencialment rítmic, dens en signes de puntuació. Fóra naïf creure'l tota la biblioteca, innocent qualque incunable. El tesaurus, Chueta, tampoc és ta col·lecció de doblatges, tampoc ta veneració per l'ofici ni ta ferma convicció en que el traductor és l'escriptor renascut i en que l'obra original és tan font i tan vàlida i tan teua com ho és la realitat que la inspirà.

No descriure un tresor, traïdor.

Què em dieu aidalais? Quina opinió vos mereix la Creació i el text que a ella subjau? Vos genera Tourette? Vos genera puta síndrome de Tourette? Jo me'n vaig al refectorio a armohar i ja hi tornaré. El tres enllaça amb el dos, que formiguetes són. Hai gozaimasu. Salut i truita de samarucs!

Taifa [descriure un tresor, dos]

2010-10-18T14:00:00.002Z

A la pelu m'han dit: 'No es por los tres euros ¿eh?, pero yo esas escaleras no las subo' [Jubilada assenyalant els 12 escalons que pugen a La Cartuja]
A la pelu m'han dit: 'Los monjes cartujos se dedicaban a orar por los pecados del Mundo y a cuidar su huertecito' [Guia turística extremista equidistante]
A la pelu m'han dit: 'Que la cruz del infiel borrará la luna, que la tarde que miras es la última' [Alhambra, J.L.B.]

Al·legoria del tresor andalusí que connecta esta entrada morfològicament típica de viatge i fotos-record amb la sèrie Descriure un tresor. Paral·leles creuades. Metablog.

Esta és l'Olympus Pen Electric Eye 3 familiar rescatada del calaix i que tira a half frame i va carregada amb pel·lícula de diapos per a revelat creuat si trobe qui m'ho faça barat. I és el motiu de la foto. El xic i la fotògrafa som ella i jo a Granada on anàrem last weekend i quedàrem fascinats. Reconquerits. I és, in-xa-Al·lah, el motiu del post.

Granada, lector, visite Granada. Beba Coca-Cola. Ale. Salut i tapes!

Descriure un tresor, ú

2010-10-13T14:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: War of the thrones [BG :S]
Cel·luloide fresc: Harry Potter y la Orden del Fénix y el Príncipe Mestizo, Adele y el misterio de la momia + Salt
Cojón de sastre: Fabbing

No es veu cap ens o mecanisme protector, les estances són espartanes [permeta l'anacronisme] i s'organitzen a banda i banda del corredor: dotze cubícula matemàticament iguals amb les parets de calç i sostre inexistent fent dos grups de sis al cel ras. I de cadascuna al bell mig muntanyes de cent mil monedes que descriuen cons, piràmides granulars de revolució al cor de les quals trobar, una per departament, l'emblema de la casa zodiacal que diferirà de les divises que l'acompanyen i dels altres emblemes de les altres onze cambres només en el gravat del cantell. El tresor de Zabuló no és com el tresor d'Issacar. El tresor de Zabuló paga la pena i lleva la fam.

Hala! A tu vera, siempre a la verita tuya, Spiel des Jahres. Qui ha estat al Paintball GDG? Yeah! Qui té reserva este capde per a l'Alhambra? Yeah! Qui s'en va setmana pròxima dos setmanes a Suïssa i en acabant, després de dos dies a VLC, dos setmanes més a Tsukuba, com de costum? Ale. Salut i sargantana!

Autòlisi

2010-09-28T12:00:00.022Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Carbon Glacier [Laura Veirs]
Cel·luloide fresc: Los pilares de la tierra [la serie]
Cojón de sastre: Periclave

Hola, em dic Nosecom i estic malalt. He posat càmeres a ma casa i ja està comprovat. Se coneix que de nit i sonàmbul [és això traïdoria?] em sabotege. He fet compres massives de productes il·legals frontera ençà [certs medicaments, animals exòtics a granel i crec recordar quelcom de radiactiu]. He donat diners, molts diners, a ong's que no existeixen, a fraus ja denunciats, a correus electrònics de Kenya disposats a compartir grans herències en un angles pèssim. M'he afiliat a partits polítics de l'estranger, alguns extremistes i els més: avorrits. He insultat els lectors del meu blog personal [anomenats impúnement cabrons], pertanc a Greenpeace i a altres associacions de publicitat de bústia fàcil, tal volta sóc francmaçó [no n'estic cert, és secret] i tinc un esboç de tatuatge al llom, puix es tarda més d'una nit en acabar-lo, que resa 'pilil' i s'intuïx un futur penis tribal. Hui he rebut un joc de carmanyoles probablement adquirit telefònicament, s'adjunta rebut de pagament.

Hola, em dic Nosecom, sóc autoagressiu amb nocturnitat i vaig començar a desconfiar-me quan m'arribà a casa un exemplar del Família Cristiana. I jo sóc fadrí.

I ateu.

Don col mai neim, arejando. No pararà el arejando ixe, no. Fernando fernando. Colló, en lo que mola Llanstphan Hill de Tim Hollier i tot cristus en roberto arejando. Ale. Salut i verdura biològica del Terra!

Trideari

2010-09-27T12:00:00.007Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Aita Semeak [Oskorri]
A la pelu m'han dit: Que ens governen les putes que els seus fills no saben
Cojón de sastre: GAP

Te propose aquestes tres imatges, visualitza i juga-les. i) Un estudiant brau, dóna sempre el millor d'ell i sua una mescla de sang, cafè i complexos vitamínics. Metafòricament ho crema tot a l'estudi. Suspén el CAP. [Suspén el puto curs d'aptitud pedagògica, menuda Maria!] ii) Un cantant famós, dóna un concert per un porter automàtic, la gent en rogle s'amuntona a l'inerfon del carrer Tramvia número cívic 32 per a gaudir d'aquesta performance en baixa fidelitat. Els teloners sonen cridant al tercer a. Plou. iii) Marca la pàgina per on va [¿que quién? él, ¡joder!, ¡él!] amb bitllets de 20 i 50 euros [per mancança de fantasia o de practicitat]. N'oblida eventualment als llibres que mai acabà. Als estants, bitllets en curs legal que et saluden com deus per cent d'iceberg surant Marcials Lafuente Estefanía, Toms Clancy, Arturos Pérez-Reverte.

Colló quin calfred!

Disen que estoy loco disen que estoy loco. Más loco están ellos, compay! Más loco están ellos! Y más si cabe Miguel Noguera, a quien quiero dedicar tamaña obra magna que es este postámen. De qui és dimecres s'aniversari? Hai! Salut i algeps!

Capir

2010-09-24T10:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Keys to ascension [Yes]
Cel·luloide fresc: 1/4 de Kundun, vergonya!
Cojón de sastre: React

Té una idea que li ha arribat no sap com, potser heretada però la té i és d'ell, ben fort subjecta. Sembla un poliedre angulós d'un color neutre [a dir ver té efecte irisat, fent aigües] que sosté sense cap esforç amb els braços paral·lels i allargats. La fa revolucionar lentament, triant tres eixos arbitraris però normals dos a dos i combinant girs sense seguir un pla. Intenta així comprendre-la però, malgrat que el sòlid punxegut es deixa fer, aquest no segueix les lleis de perspectiva associades [l'espai ocupat canvia, la projecció bidimensional no correspon]. El modifica per hores, fent-lo rodar lleuger al seu davant mentre les espines li creixen i li moren fins que alguna combinació d'angles i coordinats [que, qui ha decidit?] se li mostra com, un diferencial de temps-angle-posició després, un cub exacte i matemàtic. Torna arrere un puntet. Creixen punxes caòtiques. Passa l'hexaedre avant. Creixen punxes caòtiques. Juga harmònic a l'entorn immediat de l'equilibri. La té. Dotze arestes. L'ha capida. Huit vèrtexs.

Si jo dic que había cadáveres cercenados por doquier què vol dir, que hi havia un fum de mutilats allà on mirares o que hi havia una pila de cadàvers ordenadeta que allà on els mirares els havien cercenat? No vos pareix una pregunta bàsica per a seguir cada dia endavant? Com penseu sinó narrar el Valhalla, si se vos concedira presència? Ale. Salut i vaga de fam!

Abyegto ['till dawn]

2010-09-21T10:00:00.044Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Introversiones [Celtas Cortos :S]
Cel·luloide fresc: Prince of Persia :S
Cojón de sastre: Redscale

Ara vull parlar, cabró [anomenar cabró al lector, insultar-lo greument sense esperar conseqüències en un crit de confiança de dos gossos olorant-se el cul], vull parlar d'un personatge fictici i de sa premissa: Dóna o home que ho pren tot literalment, al peu de la lletra, si fos que la lletra tinguériva peus. Esta creació abominable no pot mantindre una conversa: que li dius ei no saps el que m'ha passat te contesta no ho sé òbviament. Que li dius hi havia un fum de gent te qüestiona la matèria viva. Que el futur està molt negre, ell la llum solar. Que hi havia quatre gats, ell si cap persona. La ironia o la metàfora li són transparents. Només la raó no ho és. Només l'aferrar-se als engranatges o al fuet Tarradellas o als gnòmons o al pis fred si duu els peus nus però, jo que sé!, d'empatia ni un gra, de l'atmosfera ni pruna, només els eixos referencials. Vull parlar del que serà anomenat Abjecte, que mamprengué a punyades amb un escolà fariseu i hipòcrita que perjurava que l'experiència cristiana era increïble.

I ja no vull més parlar d'ell. Abjecte delenda est, cabró.

I el jorn del meu natalici... vaga contra el govern o vaga contra la vaga convocada per la màfia/sindicats? Hi pot haver més raons per a quedar-se a casa activament? Sí. Red Cliff, Vals con Bashir i Cuentos de la luna pálida de agosto per a vore. Algú amb un poc de seny que me diga què hauria de fer? I sí, els Celtas Cortos ja estan massa majors, però qui no ho està? Ale. Salut i Misteleta O'moscatell!

Demodé [Experiència Pilot [Low-fi [Recodificació]]]

2010-09-16T10:00:00.001Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Tradicionàrius 2007
Cel·luloide fresc: Robin Hood, Ondine, 7 minutos, Revolutionary Road
Cojón de sastre: Jugger

Si si siMIII, MI MI MIreee, MIre MIre dosiiilasoool.

Vos resalude. Poquet a poquet torna Satori El Nou, per la sendeta'la Serp, pel caminet de Lo Penjat I Son Fetge Ben Menjat. Aneu a vore, cabrons, la Sala Parpalló, que ara mateixa n'oferix dos de bones. I a estos, garrot. Però el post és la línia de dalt, eh? Pizzica pizzica! Tammurriata! Salut i bo d'ajut!

Vía oral [comerse el mundo]

2010-09-02T14:00:00.006Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: The Outsiders [REM]
Cel·luloide fresc: Nordwand
Cojón de sastre: Lapsi

Descubrió asomado a la olla de la sopa de garbanzos lo que más tarde describiría como una granulación del espaciotiempo: un área de pequeñas esferitas de color intermitente cuyo radio disminuía linealmente con la distancia al eje de revolución del enser, como un alef de andar por casa en plena ebullución. Ni él supo utilizarlas ni ellas lo propio con él así que decidió hacerse el sueco y salpimentar. Ese día tuvo reflujos y tomó Almax.

Y esta es la historia del que tuvo retuvo, que pasó del mito al logos con un grácil golpe de salero.

Qui sóc no ho tinc molt clar però ma Casa està a Pinedo enfront de l'arrossar. Ara bé, mentrimentres m'allotge amb Elena a prop de Benimaclet i qui vullga està convidat. Reeemen! Reeemen! Salut que ja es prou!

Pànscrit

2010-08-29T12:00:00.003Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Mondo [Cesare Cremonini]
Cel·luloide fresc: millor que el congelat
Cojón de sastre: Gömböc

A l'enclavi turístic de la costa Jònica anomenat Taormina trobem un telecabina que mou el turista eventual de la platja al poble i del poble a la platja en l'estació del qual treballa un home que sempre llig però no és este el seu tret més definitori. Son trastorn [esta perla té ja tres teclats que usa en contemporani] el torna una sort de cronista obsessiu. Va començar anotant ocurrències en un paper com qui tenint un blog no vol deixar perdre una microinspiració: la ment és feble, el llapis etern. Al remat tota experiència era digna de record, cada click del rellotge era únic i havia de deixar hiperrealista constància, cada moment copiant a carbó la realitat també ho va ser. Cada entrada al seu blog explicant tot açò havia de ser narrada. Volgué duplicar la Creació per escrit [tant de bo només el codi!] i es va perdre en recurrències.

A l'enclavi turístic de la costa Jònica anomenat Taormina hi ha un telecabina que mou el turista eventual de la platja al poble i del poble a la platja. I hi ha també el panscritor niant realitats dins d'altres.

I equiliquà! Cataneers del món, colons, Dominioneers, a mi! Astò ce tout per ara. Salut i ponentà!

Cròniques de la fi d'un món [part x]

2010-08-23T14:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Warriors of the world [:$]
Cel·luloide fresc: 1/2 El Guía del desfiladero, 1/2 La Vaquilla [:$]
Cojón de sastre: Homeschooling

Últimament m'ha ocorregut al debat de bar [d'altra banda l'únic al que participe. No trobeu que la quotidianitat del segle XXI ofereix poques ocasions de confrontament d'opinions?*]. Al gra. He detectat un canvi de llindar, un relaxament del prototip de ciutadà exemplar, un abaratament dels cels que ens volem guanyar que és: la tendència a aplaudir a l'humà simplement legal, al que aspira no a fer el bé sinó senzillament a no fer el mal, com si ell fos el model que hem de seguir, com si no fóra el mínim del qual partir sinó una fita de la que sentir-nos orgullosos, com si haguérem ja perdut l'oremus i tinguérem per meta simplement no ser destructius**. L'honradesa bàsica i nua és prou, per supost, és molt per als temps que corren, però no ens dona més que la dignitat inicial i els mots merescuts d'home i dona, mai el Valhalla***.

És ridícul estar orgullós de la pròpia mediocritat.

*I no, Internet no és un canal massa seriós, en general. Se m'ocorre preguntar-me quantes vegades debatim nostres idees amb desconeguts, quantes oportunitats de trobar gent de pensament diferent amb qui poder contrastar i reqüestionar-nos. Normalment no eixim d'un cercle ja massa explorat i domesticat: amics, famiília.
**El problema vindria si es donara el cas que, per definició del sistema, amb açò no fóra prou, i.e. si ésser ciutadans neutres i silenciosos [simplement correctes, legals com a límit màxim d'implicació] ens portara igualment a un desequilibri de la balança, si d'alguna manera tot allò de que ens queixem fóra directament culpa de no veure que no fer res és acció, i que 'no ser destructius' i ser 'mitjanament civilitzats' no són cap punt d'equilibri i que és nostre estil de vida, el teu i el meu, el culpable dels mals del món.
*** Si és que al remat ens ha de jutjar Odin.

Això és tot amics de pedigrí. Ale, ací uns quants enllaços de categoria. Salut i huh hah vi o là!

El último guerrero en 3D en 2D

2010-08-19T23:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: schweigen
Cel·luloide fresc: Origen
Cojón de sastre: Fantom

Vinc de vore l'últim pel·liculó amb DiCaprio després de Shutter Island [i relacionada amb esta], que va de set sonàmbuls dormint deu hores en un avió i somniant la teoria memètica, però no d'això volia parlar:

Allà hi havia un cartell de l'última d'en Shyamalan. Llegint el títol hom pensaria que el film s'anomena 'Airbender. El último guerrero en 3D' perquè l''en 3D' apareixia amb igual font, efectes visuals i tamany que la resta del text. Al davall, en menudet, en companyia dels logotips de Dolby i la data d'eixida annunciaven 'También en 2D'. I jo me pregunte: si pague rotllo 3 euros, me la passen en 1D? I l'obra original? Per a quin sistema ha estat realment concebuda?

Per al capitalista? Nyam, nyam, ens la claven per lo cul.

Hi ha una de les idees del Miguel Noguera que parla d'un que li diu a l'altre: escolta, ahir vaig vore Avatar i va ser la millor experiència en 3D de la meua vida. O siga, cabró, ni el naixement del teu fill, ni jo que sé, la teua boda o el creuer als fiords, no. Avatar és la millor experiència 3D de ta punyetera vida. Ale. Salut i menjar per a peixos!

Fitamón

2010-08-19T12:00:00.002Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: 'Ponyo, Ponyo, Ponyo es una niña pez...' i també The Whistler dels J.Tull, tot a la vegada tributant a John Cage
Cel·luloide fresc: Lluvia de albóndigas
Cojón de sastre: Kapla

Malgrat tot la idea que expose, ignorant alguna llei relativa a conjunts infinits i segurament insultant l'atzar, mereix un espai a ma casa [recorda que allà on centres la vista només hi ha que paral·leles negre-blanques de floritures que hem acordat prèviament, m'entens?]:

Com que no som cap àugur convindrem que proposar [escriure] un futur és ja jugar a cavall perdedor. No l'atinarem. És quasi definir una mena de força que torç el destí i impedeix que no ocórrega nostra premonició precisament per a poder seguir diferenciant-nos dels déus [la condició bàsica és que no podem ser clarividents], d'alguna forma individuar o, i ací el quid, definir allò que no passarà i anular bifurcacions. Què de la idea d'aquell que explicita tot l'arbre de destíns excepte el desitjat? [Infinits primats colpejant antigues màquines d'escriure?] És a dir, que selecciona el seu futur descrivint minuciosament tots els altres prèviament possibles sabedor de que mai els encertarà.

Acceptar nostra mediocritat, primer. Esculpir després el buit modelant la matèria que l'envolta. Oblidar una possibilitat per a fer-se senyor d'ella.

Açò va de fotografía. Açò de que les coses no són tan pètries com pareix. Açò un bou saltarín al que al final maten de mala manera. Ale. Salut i something is fishy in Denmark!

Entroterra

2010-08-17T12:00:00.004Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Girls in Hawaii
Cel·luloide fresc: Wolfman, Fargo, Shutter Island, Ponyo en el acantilado
Cojón de sastre: Morgana

Les vacances 2010 se desenvolupen com a continuació se narra: una setmana a Bolzano i una setmana a la Trinacria, la major illa mediterrània. Balansiya de l'Horta, Bolzano, Messina, Trapani, Balansiya de l'Horta amb la sola càmera del cel·lular.

Açò són les vinyes del Tirol del Sud vistes des del castell Firmian, propietat de Reinhold Messner, el primer home que coronà l'Everest sense oxígen amb algun sherpa, supose, que no compta com a home, supose. Ara l'heroi local es dedica a importar iacs del Tibet a la regió i protagonitza publicitats d'aigua mineral. Cria fama.

Espardenyes de careta viatjant pel món. A la foto refrescant-se als prats a vora Tàlvera, que travessa, com també ho fa l'Isarc, la ciutat gormanda Bozen.

U Strittu vist des de Messina. En algun punt de l'esquerra l'amic Berlusca vol construir el que seria un dels ponts més grans d'Europa i que uniria l'illa amb la Calabria mentre a Sicília algunes galeríes no estan ni il·luminades i per les estatals circulen ramats d'ovelles [vist per estos, mentre senyale els meus ulls].

Espardenyes de careta viatjant pel món. A la foto refrescant-se a una caleta de Lipari, Illes Eòlies. L'aigua era tan clara que, dessalada, res tindria que envejar a la que escup la depuradora de Tres Camins.

Altra de les Eòlies, que s'alcança amb aliscaf i on, diuen, es sent una forta olor a sofre que s'explica per l'origen vulcànic de l'illa, anomenada per a més inri Vulcano. Ull! La composició pot induir Stendhal.

Isolabella, a prop de Taormina [poble i teatre grec amb vistes a l'Etna]. Si hi aneu, no comprar ulleres de piscina amb esnòrquel per a vore els peixets colorits seria un pecat. Venial. Els puntets que se veuen sí, són massificació.

Un any després torne a Erice i m'emporte esta postal. Un jardí zen. Una illa verda en un mar aspre. Un mostre volador d'spaghetti barbat qual talibà. Un mapa cartesià indescifrat. Una profecia.

Concurs d'ulleres tortes, que no de tortulleres. Foootre amb l'acudit! La mare que va! Si el torne a escriure explota internet! Redéu què vaina!

Port de l'illa de Levanzo, illes Àgates. A una vintena de minuts a peu es troba una de les experiències de platja més impressionants mai viscudes pel que firma: Cala Minnola. L'altra és quant a Pinedo encara estava l'espigó paral·lel a la costa i ens banyàvem a la banda esquerra, en una mescla d'oli i borses de plàstic semilíquida. Dit açò no queda més que el salut. I granita d'ametla amb brioche, cannoli, peix a muntó o amb cuscús, gelat de festuc i llengüetes de pasta amb julivert i ragú de cabirol a la tirolesa.

Estic llegint Azogue i és de lo milloret que han vist estos vells i cansats ulls. Ficció històrica de tema científic que segueix la estela de Criptonomicón i sona notes de Q. Ale, salut i tot lo de dalt. Noticia d'ultima hora.

Barret de palla al cap [Urlaub]

2010-08-02T09:00:00.000Z

En ordre occidental: Permís internacional de conduïr a.k.a. patente di guida, agenda personal i check-in online impressos, dos o tres CERN Courier atrassades, Horacio Quiroga Cuentos de amor, de locura y de muerte, ulleres fosques 'de pera', flabiol de la terra per a practicar i samarreta d'universitat en valencià de fer amics [disc dur ple de pelis i espardenyes de careta a l'interior]. Alles was man brauchen sollte.

Socioggestió

2010-07-31T12:00:00.004Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La Moma en el flabiolet
Cel·luloide fresc: Kynodontas [Canino]
Cojón de sastre: Bomarzo

Ara parle de trobar algú pel carrer i reconèixer-se mútuament però no saber d'on o per què i malgrat tot evidenciar la troballa. Jo a tu te conec i viceversa, però ambdós ignorem. I com determinar el punt de connexió? Com fer un llistat raonable que trobe els llocs comuns sense contar a un possible desconegut la vida pròpia? Com resumir-se a un mateix, present i passat, en quàntums de rellevància? Com resumir-se, present i passat, en quàntums de rellevància?

En dos dies moc a Itàlia la vella. Bolzano i Messina, una setmana a cada. Mentrimentres, per favor, no trenqueu Espanya. Amb astò no estic d'acord [és opinió vestida de pseudociència] però obri el debat interessant de sempre. Esta era la meua, à-la-pedant, fa tres anys. Ale, la salut és lo primer!

e-Science

2010-07-28T14:00:00.017Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Ye Jacobites
Cel·luloide fresc: Granujas de medio pelo
Cojón de sastre: Gerry

La física cuántica, o cuantística, nos habla de un mundo de probabilidades y su teoría principal es que todo es posible, aunque sea muy difícil que pase. Un grupo de científicos [físico-químicos y biólogos teóricos] de la Universidad Magna Filipina intentan desde hace lustros unificar esta teoría con la de la relatividad del famoso Einstein [ley verificada pero que pocos cerebros en el mundo pueden llegar a comprender y que en su versión resumida dice básicamente que todo es relativo, el espacio, el tiempo y la quinta dimensión, que es el espejo]. Para hacer esta unificación matemática, que se llamará relatividad cuántica o Gran Teoría Unificada [busquen GUT en la Wikipedia anglófona si quieren una explicación incomprensible], los científicos filipinos colaboran con un grupo de antropólogos de la Universidad Karl Der Grosse de Germersheim [Alemania], los cuales cuentan con una larga tradición en el estudio de la energía, en concreto la de origen humano, sus puntos de enfoque y cómo estos se distribuyen especialmente en ciertas zonas del cuerpo llamadas en lengua teutona Ursprungen [concepto que recuerda a la idea oriental, y poco científica, de los chakras]. De esta unificación se espera que explique los misterios a los que se enfrentan la ciencia y la técnica actualmente [experimentos secretos en el centro de investigación nuclear europeo sito en Ginebra ya lo intentan], así como una explicación más detallada de cómo la psique humana da lugar a ciertos fenómenos sociológicos. Y eso, hoygan.

[Mientras tanto, en algún lugar de los comentarios: haber quien ¿me puede esplicar egercicios de planetas orvitas fisica¿]

Sí chico, sí. M'ascarregat els dos útims enllaços d'ací pa sentir-ho al cotxe i ie, com les cintes antigues d'Eugenio però en ema pé tres! També n'hi ha un trailer un poc friki. I açò pa firmar. En estiu coses lleugeretes, trolls, hoyganari eta divulgacioak. Satori de las novedades. Satori al filo del risco. Satori ruiseñor enjaulado. Satori to to tori. Salud y chocos!

D.S. [Corol·lari]

2010-07-27T12:00:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Ceràmiques Guzmán [Manel]
Cel·luloide fresc: Un prophète, Kick-Ass [que era Hit-Girl], Cinco minutos de gloria
Cojón de sastre: Metacojóndesastre

[Otros fuera de catálogo, no listados arriba y de quienes no hablaremos, creerían poder dar por respuesta: yo, aún, estoy, intentando, descubrir, quién, soy, y, quién, me, gustaría y ser.]

Per què es diu arriba si en realitat és abajo? El meu projecte de blog revolucionari que ordenarà les entrades de vell a nou està en camí! D'altra banda, bardò. Salut i prou!

Frases per a matar-nos [respectant la llei Halal]

2010-07-23T09:00:00.006Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Afraid to shoot strangers [I.M.] :P
Cel·luloide fresc: El libro de Eli
Cojón de sastre: Desconferència

Contra més sucre més dolç. [i al remat, àcid úric]
Cadascú se guanya la vida com pot. [sí, en temps de guerra]
Això ho pague jo. [i que parega un accident]
Lo que està bé està bé. [sí, i lo que va davant va davant, però ad baculum]
Amb diners, torrons. [i el nadal ja en agost]
L'home comença a vestir-se pels peus. [i acaba als turmells]

Els diners i els collons són per a les ocasions. [pedres de mistera i cadiretes de cagar]

-Qui s'ha mort?

-Ningú, un foraster.

Si hi ha una cultura que preservar no està per ací a prop, no a Satori. Ni a l'espill que Satori només reflexa. Ale, Zeta Reticoli i la GOR per posar algo. I les desconferències. Salut i veganisme! [si no és una contradicció]

Ficciompatia / Inglorion / Estantigua

2010-07-21T09:30:00.000Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Portami a pescare [I Gatti Mézzi]
Cel·luloide fresc: Las Hurdes, tierra sin pan
Cojón de sastre: Cahtúo

Acabe d'evocar la cara de Samseny aquell vespre, ja tard després de les cançons de viatge ['Home is behind, the world ahead...'], quan per primera vegada, oh Elbereth, Gilthoniel!, les veus alçant-se pel sender, la tensió inicial [ja ens perseguia un incògnit cavaller] i al remat la comitiva de desterrats àulics en voluntària diàspora a la fresca de la nit baix els estels intermitents que vetllaven de sempre per ells, per Sam i per mi.

I per Saquet, Brandiboc i Tuc, que també hi eren. El futur ja ha arribat. I açò també, i més, i més, i tota la internés. Qui se'n va a Bozen[Süd-Tirol] la primera setmana d'aigost i a Messina[Sicília] la segona? Ahimè! Salut i salat!

Un món

2010-07-19T18:01:00.016Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Gogol Bordello
Cel·luloide fresc: Certi bambini, Clash of the titans
Cojón de sastre: Peó

Un món, val? Un món on no es fa mai de nit i on els humans i tal volta tot el regne animal no necessiten dormir. No em pregunteu sobre l'esfericitat de la terra o el cansanci muscular, entesos? És així este món i tota la resta roman igual: l'olor de les mandonguilles d'abadejo, els sopars d'antics alumnes, una enganxina de fontaneria a l'stop d'ací al cantó, tot calcadet. Un món on naturalment els horaris es mesuren per paràmetres distints, un món frenètic [tal volta per a algú], món contínu i dens d'experiència, món privat d'el·lipsi. Però tota la resta igual.

Excepte que el conductor del 14 té canvi, també. Ai ai ai que me sabe a Calisay. Este es lo meu cos que serà entregat per vosaltres per al perdó dels pescats. Cítome! Salut i peix a la sal!

Curso Desordenado de Iniciación a la Fotografía

2010-07-16T10:00:00.000Z

Capítulín 8: El artista como colofón y también el artista como pose y también el artista estudiado

Tu sobrina pequeña sí, también ella podría pintar un Malevich monocromo pero no lo hace. Tus disparos los podría también hacer ella pero el hecho probado es que no quiere y eso es lo único que te convierte en fotógrafo. No hay menos mérito en usar el modo auto, una cámara mejor sí que hace mejores fotos y si tu vecino tuviera tu máquina las haría preciosas. Pero no la tiene, ni la quiere, ni de facto las haría. Acepta que el mérito es el trabajo, que el rasero no está en la quintaesencia sino en la existencia misma de la obra, finalizada y presentable, fi na li za day pre sen ta ble. Que la mayoría de los artistas que conoces son simplemente labradores que acaban su faena y que los demás lo seríamos pero siempre nos hemos dejado las esquinas por pintar,

y también

créete tus fotografías. La técnica se puede criticar, el motivo jamás, y su defensa es tu menester. Créetelo y el espectador se te creerá. Cartier Bresson se creía a Cartier Bresson y por eso era un buen fotógrafo y si tú no te crees, donde a él le aceptaban costumbrismo a ti te llamarán banalidad. Es to doac ti tud,

y también,

el autor no importa y no es su obra [ja más qui so ser lo]. Su contexto era solo suyo y sí, influyó, pero no es relevante para valorar lo creado y ni siquiera lo justifica. La circunstancia y el particular se llaman gossip, crónica, historia, museo y no son menester del espectador [ni aún del crítico]: esta es la última voluntad del arte que debieras respetar, la de lanzar tu apuesta sin importar el crupier.

L'estanquera i el queixal de l'enteniment

2010-07-09T14:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Le radici ca tieni [SSS]
A la pelu m'han dit: Que he aprovat el superior de la jqcv!
Cojón de sastre: BarCamp

Anem a dir-les cristal clear que ja estem majorets. Compte amb una mà els partits de futbol que he vist en tota ma vida i me sobren dits. Hui l'he vist [l'excusa era visitar uns amics] i raríssimament l'he seguit amb molt d'interès [per a açò no cal excusa admés que ha estat tot un espectacle]. Acabat, he eixit al carrer una mica desorientat per no saber què fer del meu nou patriotisme en ebullició. Sort la meua: gràcies a la participació ciutadana el nou inquilí s'ha esmortit fins el no res. I barca nova.

Vinc d'un regne, t'ho imagines?, on el monarca ni sap dirigir-se a tots els seus súbdits en llurs vernacles ni mai s'ha dignat a intentar-ho. Però, de veres, imagina llegir-ho a algun manual d'història, pensa el ridícul. D'este gran país multicultural on ens vengueren grans idees com ara la de la convivència en diversitat i el benefici mutu que d'ella se'n deriva jo en vull pensar bé, la teoria il·lusionava [s'oferta una fortuna i un amor per l'entesa inèdits al Vell Món]. El cavall regalat era, doncs: un bellíssim escenari que prometia tants matissos i identitats dels quals estar tots orgullosos. I per això, car regalat, ningú guaità les dents i se n'adonà del queixal corcat.

Al regne d'on vinc ens donen pa i circ i, com que ens agrada el foc, tot són avantatges. I el patrimoni crema de categoria. D'aquell contracte idíl·lic els mitjans en fan brossa [al final ni era lluminós ni ben comunicat] i ignoren conscientment una part de la realitat [encara espere vore les celebracions a Hernani, Azpeitia, Figueres o Balaguer]. Les promeses d'enteniment, educació i interés de tots els espanyols en tots els espanyols venen oblidades de forma ridícula [encara espere algun comentarista no castellà, algun vítol nostre, algun moto en llengua cooficial, algun jugador parlant-la lliurement]. No és res de nou, però estos dies és La Roja. És el medi, és la cortina de fum, el prestidigitador que ens distreu amb bon espectacle i sentiment de grup i ens penja a l'esquena el ninotet. La Roja al mundial, que ben podria ser una finestra al món on mostrar nostra riquesa i capacitat de convivència es converteix, media pel mig, en un espectacle totalment castellà supremacista còmplice del desinterès creixent.

Llavors dic [i llàstima, perquè em vaig divertir tant], si en lloc de cultura i amor el teu joc fantàstic va a fomentar assimilació i desgana jo et desitge amablement: Perd!

Qui guisa dolç guisa per a molts, qui guisa salat guisa per al gat.

Este també la diu bonica. Se m'ha ocurrit que l'error és la cooficialitat i que la solució no és eradicar-la sinó estendre-la a nivell nacional. Totes les llengües oficials a tot el territori. Però bé, frikades d'un que té massa temps per a pensar i una setmana un poc guerrera. Satori el Nou pareix que vaja de pique i no. A l'altra xorraes. Ale. Salut i sendemà!

Serendipia ex machina

2010-07-06T13:16:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Cassalla Paradise [La Gossa Sorda]
A la pelu m'han dit: It's time for research, time for life... it's time for the CSIC [de la pàgina inicial de l'IFIC]
Cojón de sastre: Lipsum

Supose que, més pel contracte que tinc que pel treball que faig, pertanc a allò que en diuen Comunitat Científica [País Científic també és constitucional però no adient als temps que corren, quina gràcia!]. De nosaltres s'espera, segons els millors tòpics: que siguem gent desperta i amb enginy, que sapiguem formar-nos en contribuir, valga altre tòpic naïf, a crear un món més lliure de prejudicis, a avançar el coneixement i amb açò [clar, si no què!] la qualitat de la vida, a apropar-nos a tots a l'ideal de l'ésser humà que harmonitza amb l'entorn i amb si mateix, a aclarir d'una forma positivista l'última foscor i la màgia que encara roman. Ja sabeu, el pensament científic, l'humanisme, el progrés, el mètode i tota la verdolaga filoneoclàssica.

Com he dit, supose que pertanc a tot açò i qui em paga ho fa perquè em considera un granet d'esta sorra [que no rabosa]. A banda, el serveixc a estadístiques i a publicitat. Espanya país modern. Í més dé més í. Tararí. El fet curiós és que qui regeix aquesta comunitat és també gent de ciència i se'ls suposa desperts, enginy i tota la caravana del paràgraf superior. La Sacrosanta Reserva Espiritual de la Raó i la Lògica. I ara: què tenen pensat estes gents per a un jove en edat de començar a construir-se una vida? Quin és el model que l'humanisme i l'esperit crític [la ciència que no els polítics, l'enemic està casa] em proposen? Ecco aquí:

La Universitat de València, l'estat espanyol mitjançant el Consell Superior d'Investigacions Científiques i altres estats mitjançant organitzacions semblants, la comunitat científica internacional tots a una, no sé quants comités i secretariats de gent del ram, diversos freelance del pensament pioneer, ments lliures vàries i lo milloret de cada casa annuncien al científic novel doctorand els últims descobriments en biogestió comparada i egoprogramació a la ciutadania, a saber: que després d'haver estudiat fins al quart de segle ben passat se li oferirà treballar en allò que vol [invoque ací i ara als tòpics] amb un sou [li anem a pagar, sí, ha llegit bé, li anem a pagar a l'edat en què els seus pares ja posseïen vivenda pròpia] i se li demana només: i) viure fins als 40 anys de contractes triennals de continuïtat no assegurada, ii) aplaçar fins a aquesta edat l'aparellament, la voluntat de crear llaços més forts que els que crea una conferència [definida 'súmmum social'], ajornar la intenció de formar-se com a persona i com a ciutadà i el desig de seguir els tempos dels conveïns [allò és caciquisme i negror, açò és el Nou Ordre], iii) oblidar la idea absurda de sedentaritzar, d'imaginar-se un lloc al que anomenar llar per més de tres anys durant un total de deu, de plantar arrel i començar quelcom de constructiu, i iv) [per si no era poc] comprometre's a profetitzar les bondats del sistema i la prevalència sobre altres filosofies amb la boca plena de pedanteria, navalles d'Occam i principis antròpics, és a dir, mort i degollat alhora.

T'oferim, nosaltres, els empollons, els de les ulleretes que cobràvem de menuts, els il·lustrats, els que sabem tot allò que és bo perquè ho hem rumiat, la possibilitat d'arriscar la vida per la ruleta-ciència contribuint així a consolidar els tòpics ja citats.

Bonus: I no te queixes que estem en crisi [Argumentum ad pollam].

Lluvia de chubascos, a ti apelo! Però mentre Espanya puga guanyar el mundial ens quedarà esperança! Porque esto es África! Waka waka chum chum! Satori, el Nou, alça't i ordena'm les idees! Salut i flaó eivissenc!

Karersee [Bolzano]

2010-07-04T12:00:00.004Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Bretonix [Fiddler's Green]
Cel·luloide fresc: Antes del atardecer, Eclipse, Il mondo dei replicanti
Cojón de sastre: Alpenglow

Traduït [jugant un poc] d'un panell a la senda que porta des del llac [primer pla] als Laberints i a peus del Latemar [al fons] des d'on es veia perfectament [a esquenes, fora de camp] el Rosengarten del Re Laurino ladí:

La sireneta de lo llac de Carezza

Es conta que molts anys fa al llac de Carezza vivia una sirena esplèndida. Un jorn el mag de Masaré la va sentir cantar i s'enamorà de la nimfa. Gastà tots los sos poders per conquerir la fadeta del llac sense aconseguir-ho. El bruixot demanà ajut a la maga Langwerda que li aconsellà de disfressar-se de venedor de joies, d'estendre un arc iris des del Catinaccio [Rosengarten] al Latemar i d'apropar-se llaons al llac de Carezza per atreure la sireneta i emportar-se-la con ell. El mag cregué la bruixa però va oblidar de disfressar-se. La nimfa va romandre impressionada d'enfronts al pont de Sant Martí colorat de gemmes precioses però ràpidament se n'adonà de la presència de l'il·lusionista i es va enfonsar novament dins les aigües de l'estany. Des d'aleshores no mai més va ser vista per ningú. El bruixot, destrossat per ses penes d'amor, esgarrapà l'arc iris del cel, el reballà per terra i llençà totes les pedres precioses dins el llac. Encara avui el llac de Carezza t'enlluerna amb els estupends colors de l'iris.

Després d'una relaxant setmana a l'Haut-Adige: In domus siamus! Ale, recalculant la trajectòria Satori el Nou, que en res diferix del Vell. Yeah! Salut i hausgemachte Falafel!

A l'atac o al dany?

2010-06-22T17:00:00.005Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Seven Swans [Surfjan Stevens]
Cel·luloide fresc: Allà on viuen els monstres
Cojón de sastre: Mosad&d

Pintada malincònica en temps de màquines electròniques d'entreteniment familiar. Perdut s'han els crítics de perforació i les pifies magistrals, els projectils màgics. Oblidats els còbolds i el mithril, el CA, el TAC0, els EXP, l'esperit d'equip i la picaresca, la persecució al Salubri. Esta perleta m'he trobat al carreró dels Muntanyars i he planyut al nostàlgic vàndal:

Cap ben alt, Protean, Auspex, 1d20 o 2d10 segons sistema, cub gelatinós, infravisió, monokatana Kendachi, és a dir: ROL SIEMPRE. Sensible. Directe a la fibra. Com una declaració d'amor.

Sí. Sí, sí. Este és el nou Satori. De rol m'he trobat també açò, del vell Satori. Sí senyors, el cuento de la obispa y el guisano [Elena dixit]. Ale. Demà de dimoni al correfoc d'Oliva i divendres una setmana a Itàlia, de boda i Pasqües atrassades. Salut i fondue de formatge!

Breguari / Abrevadeiro

2010-06-18T10:00:00.008Z

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Lass uns teilen! [Eric Fish]
Cel·luloide fresc: Bienvenidos a Zombieland, Spanish Movie, Ghost Writer, Invictus, Maradona by Kusturica, La Cinta Blanca, Los abrazos rotos
Cojón de sastre: BED

Últimament, serà el jet-lag, només se m'ocorren que breus: Açò era un amb tanta potència muscular que podía enfocar-se el propi parpell. Per exemple. M'agrada preguntar als estrangers com dividirien el seu país, el primer gran tall conceptual. Alguns responen geogràficament, altres ho fan històricament, altres ètnicament o lingüística, altres políticament, parlant la resposta del lloc d'on ve i del propi entrevistat i no sent fàcil separar què hi ha de cada contribució. Este seria altre. En el món no queda res autèntic. Màxima, hiperbreu però màxima. Escalope i tricuerno son dos buenas palabras. Disbauxa i aval·lot també ho són. Este era una pollada, mira, ha d'haver de tot. Intente comparar els chopsticks japonesos amb els coberts nostrans i alguns avantages els concedesc: prensilitat, llargària... Només amb una condició que els hauria de revolucionar. Usar-los a ambdues mans. Usar dos parells, quatre unitats. Bé, alguns queden més llargs. Què està passant ara mateixa [se pot parlar d'un tal?] en eixe univers paral·lel en què no l'has besada o en què has premut el gallet? Altre seria: Un pensament, un: L'únic que no et pot demanar que t'acontentes perquè el món és injust és aquell que el fa aixina. L'únic que no pot justificar cap acte invocant la crueltat del món és aquell que l'endureix. Este era també prou bàsic, com de catequesi involuntària. Com se propaguen els memes estètics en les presentacions d'un mateix grup d'investigació? Com s'estableixen uns criteris visuals tan difícils de canviar? Òbviament per prèstecs [dit diferent: per mandra i desinterès, per reutilització de transparències]. Per exemple. Hui he recordat que he estat quasi tota la carrera escrivint amb boli verd. No es llegia millor ni transmetia més pau, només me donava personalitat. Escriure en verd com aquell que es depila les celles. Bé, no he dit que els filtraria, com tampoc filtraré estos últims, nicks potencials, papables: Y el verbo se hizo carne y nos lo comimos con patatas, a lo pobre. El món està boig i a mi m'ha pillat receptiu. 'I només ens deixen misèria, treball precari i turisme, és a dir, ens volen esclaus i esclaves'. Este blog es mierda y se sabe. Tanto es así que impúnemente voy a acabar el párrafo con una coma,

Breguari haviem dit. Abrevadeiro.

Volieu pa i circ? Ale pues, pa d'ahir i La Roja per a tots! I güi ñà ú que té el superior [UV]. I demà atre [JQCV]. Total pa que no men donen cap dels dos o si mels donen no me valga pa res! 'Ma mare m'envia a escola a adeprendre valencià i ara que ja sé parlar-lo ningú me'l deixa parlar'. A que no teniu ous a vore este vidio? Ale, lo de sempre: Salut i algo per a tirar a la boca i enganyar el cos!