19.10.11

Descriure un tresor, nou [Roma no paga traïdors]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Kaneda [Akira OST]
Cel·luloide fresc: La duquesa
Cojón de sastre: DiceTower



Dos anys de treball col·laboratiu que els han portat a Damasc i Beirut [recorden haver evitat la policia vestit de dona com als films dels huitanta], a les vores del riu Moskvà quan encara no ha creuat la metròpoli roja, als vagons de la Transiberiana on trobaren aquella pista falsa que els va tornar desorientats a la vella Damasc, a l'illa de Pantelleria, als afores dels afores de l'extraradi parisenc, a Damasc per tercera vegada i, finalment, a aquesta estança mil·lenària perduda entre oliveres d'una província siriana que no sóc capaç de determinar. I ací estan: exhausts per la recerca, extasiats per la troballa, excompanys sense saber-ho. Prim, bocabadat, innocent, agafa l'or a punyades, l'argent encunyat a Roma, les joies provinents d'algun saqueig. Gros camina lentament i escaneja el tresor, s'ajoca per a examinar qualque cosa. Prim se'l mira rient i torna al seu mester de reballar grapats de riquesa enlaire. No té *treues, llavors, de tirar-li mà a l'escut clipeus quan veu la fulla d'un gladius dibuixant l'arc de circumferència tangent al seu bescoll. El tresor rovellat que t'ha de matar, Prim.



La paraula de hui, amics, és treues. Si no és estàndard que m'ho expliquen, filòlegs del cazzo! Mira quin tall de cabrons. Altres tresors. Ale pues. Salut i calamars a la romana!