21.7.11

Traum

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Material defectuoso [Extremoduro]
Cel·luloide fresc: Harry Potter 7b
Cojón de sastre: Pareidolia



Un matí com un altre, de fet un altre, un d'aleatori, la ciutat es desvetlla com qualsevol altre matí. Però avui quan obre la finestra s'hi troba davant una mole enorme enorme, gran com una muntanya, de pedra dolomítica. Tan enorme i tan com una muntanya és que, si es pensara científicament, s'arribaria a la conclusió de que no és més que això, una pelada i dolomítica muntanya. Nova però. Un puig gris que ahir no hi era i que, a uns quilòmetres de distància, els necessaris per a poder guaitar-la tota d'una, té acollonida la ciutat. Ningú ha sentit res, ningú ha vist res, se coneix que s'ha materialitzat, pem!, sense més ni menys. Ara mateixa els journalistes fan interviews in situ, on air, totalment live, el govern desmenteix coses, moltes, els xiquets omplen els patis i no els importa més la muntanya que el fet de perdre's mates, els geòlegs vinga a revisar antigues tesis doctorals i els místics vinga a Nostradamus, la fornera és l'única que treballa, que es lleva molt dematí i ha tingut temps d'observar la troballa, els carrers col·lapsats, clàxons, portes obertes i tota la ciutat contemplant el mateix punt de fuga. Ara mateixa, allà dalt, per sobre la capa de núvols que amaga el vèrtex, un ocell de grans dimensions fa cercles al voltant del cim d'una muntanya dolomítica que ahir no estava i hui sí i que no té més misteri que aprendre a conviure amb ella sense fer-nos massa preguntes.



Ah, dolomites tiroleses... en dos setmanes ens veim. Per què la paraula treues no és valencià? Explique-m'ho el purista. Mireu quin articulaso. Mèc. Salut i pa la calor calent!