5.7.11

Dies martis

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La Moma [del Corpus de València]
Cel·luloide fresc: ¡Copiad malditos!, , 10 infumables minuts de Sucker Punch :S, Thor + El Castor
Cojón de sastre: T(E)=Arte



El miserable que ací es descriu ha d'haver existit per força. A un poblat aïllat i profundament endogàmic del segle catorze al qual només arriba d'any en any una caravana que es cobra els impostos d'un rei que mai veuran i de lustre en lustre alguna malaltia que encara no té nom ni cura un pagès analfabet juga a inventar el futur. Ha existit per força però, qui l'ha documentat? Com creure nostre coneixement sobre una època en què només aquell que sap escriure és capaç de generar-lo i ocorre que, obstinat en amagar-se en convents i estances reials, no pot representar més que a un subconjunt societat de cardinal normalitzat tendint a zero? Com determinar l'autèntic zeitgeist amb poques pintures normalment religioses i alguna eina que considerem tresor arqueològic? Aquest miserable mai abans narrat va fer ciència-ficció per a fugir del micromón de cebes crues en què vivia mentre era ignorat pels media, d'això n'estic cert. Ara, com és el món que profetitza cinc-cents anys avant un llaurador que interpolem cinc-cents anys enrere? Quants filtres m'entelen si dic que imaginava talaies automòbils o rius ferms a voluntat? I si crec que un món en pau on tots els iguals érem reines i reis, esclaus inclosos? Quants si supose que només veia el mateix camp, el mateix hivern i la mateixa fam eterns per als fills dels seus fills?


Açò voliem dir i açò hem dit. I el títol vol dir dimarts en llatí. Hui dimarts, el dia de mart, han desallotjat als quatre punkis que romanien a la plaça del 15M. Ale. Salut i pernil de bellota del mercat central!