18.5.11

Djàstole

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La Gallineta [Llach]
Cel·luloide fresc: La legión del águila, Game of Thrones 1x4 HBO
Cojón de sastre: Mosaic


La fresca ens mou les cortines de la becadeta postmeridiana i ella, digestiva, se m'adorm. Jo superficialment. Les respiracions asíncrones, ço és, ara ella i jo inspirem, passat un temps ella hi torna però jo he d'espirar. L'envolupant de la suma [ona-ella, ona-jo, dos instruments quasi afinats i la pulsació resultant] tenint un període d'uns pocs minuts. A poc a poc va ressonant a la meua freqüència [jo dormia superficialment] i el període es fa infinit. S'ha ajustat imperceptiblement i ara som dos diapasons al ritme que marquen les campanes del Micalet que deuen estar picant. Inspirem i espirem. Tal volta tot Benimaclet repique ja, horitzontal, al mateix compàs digestiu i postmeridià. Quin fenomen l'ha obligada a buscar el meu patró? Quina tendència natural a mimetitzar-se?

La meua sorpresa al remat adormint-me [sorpresa adormint-se?] en adonar-me'n de que ella realment és immutable [de respiració constant] i de que he estat jo, amb tanta anàlisi, a identificar la seua freqüència pulmonar i sintonitzar-la inconscientment.



Jo estic a Hamburg i ja posaré alguna foto. Ara lo que es mou és València. No els votes. Cabrons. Salut i Brattkartoffeln!