14.3.11

Ja llunyà 11M [The Big One al Japó]

Passe revista ràpidament als meus records perquè necessite convertir-me en un occidental més, agafar distància i perspectiva i deixar este llimbs d'entre testimoni i espectador en el que he entrat. Supose que escriure algunes idees al respecte m'ajudarà a buidar la ment i allunyar-me. Açò és un intent de tancar aquest episodi abans que el viatge al país basc ho faça per mi d'una manera no controlada.

Del gran terratrèmol recorde sobre tot el seu soroll. Un soroll que vaig identificar com a branques d'arbres colpint entre elles, milers de branques de centenars d'arbres al voltant meu vibrant i fent palmes, encara que molt probablement açò siga una explicació inventada en aquell moment i assumida tranquil·lament més tard [ara la veig prou ridícula]. Recorde eixe soroll durant uns minuts de molta por, assegut intentant tranquil·litzar [quina ironia!] a una desconeguda amb el fill al braç. També recorde haver pensat en alguna de les primeres rèpliques [quan la tensió inicial ja havia passat i encara no havia vingut la incertesa de després] que en realitat no és obvi separar el moviment de la terra del nostre i que allò que u sent és més paregut als efectes d'un mareig, com si fórem nosaltres els que vibrem en una terra quieta. Açò van ser aquell primers moments, un fenomen geològic impressionant, una por intensa i sense avís seguida d'una tranquil·litat en veure que no havia ocorregut res greu [la gent bromejava per a descarregar tensió]. A banda de rèpliques que no superaven el sisme inicial [i que per tant no podien fer més d'allò que este havia fet al meu voltant: trencament d'una cisterna, escletxes a l'asfalt o enfonsament del terra...] no vaig patir cap altre fenomen real que posara en perill la meua vida. A partir d'ací tot va ser psicològic, flux d'informació i por per allò que passarà.

D'una banda les cridades de telèfon i els missatges que m'arribaven en els escassos moments en què tenia senyal suposaven que jo era una víctima d'alguna catàstrofe que quasi desconeixia [com que internet no funcionava aconseguíem la informació amb comptagotes]. Pensar en la gent que estime espantada per mi em produïa una tristesa indescriptible. A més la televisió necessitava un afectat d'allò que estava mostrant en pantalla i que res tenia que vore amb la situació que jo havia viscut. D'altra banda la por a que tornara a ocórrer de nou, tal volta més intens, la vetlla del divendres nit assegut al sofà entre rèpliques constants controlant el nivell d'aigua que m'indicava [també la megafonia en japonés, de vegades] quan tornava a tremolar tot per a eixir d'un bot a l'aire lliure i al fred del carrer. Finalment la incertesa sobre què passaria al dia següent [aniria la gent als llocs de treball? hi hauria taxis a disposició? funcionaria l'autobús de línia a l'aeroport? hi hauria cues quilomètriques o ponts en terra o carreteres tallades o inundacions importants? en quina situació estava Narita en quant a vols i saturació de gent? estava exagerant o realment el país estava desbordat? com contestar a totes estes preguntes sense telèfon ni internet i com decidir si era millor intentar arribar a l'aeroport o quedar-se a Tsukuba i esperar a que passara tot? i el més important: quines conseqüències se'n podien derivar d'una mala elecció d'açò últim?]. Ara poden semblar preguntes naïf però en aquell moment d'incertesa i por no ho eren gens ni mica. No sabia com respondria un país al sisme més gran que recordaven els vius però les cares dels japonesos durant les primeres rèpliques al punt d'encontre m'ho havien dit tot.

Al dia següent [encara que per a mi va ser un continu d'hores sense dormir, tot un dia molt llarg] vaig abandonar el cotxe de lloguer on estava aparcat [les claus al guarda del parc científic, ara vorem com apanye], em vaig clavar dins un taxi compartit amb uns indis que l'havien reservat abans del terratrèmol i autobús, tràfic i estat de les carreteres se van aliar amb mi i vaig arribar a Narita. Vol aplaçat d'una de la vesprada a onze de la nit. Quasi tots els vols cancel·lats excepte aquells de companyies amb nivell [desconec el motiu per què Air France pot volar però no Vietnam Airlines].

La noticia de la central nuclear em va pillar allà. En aquell moment tot va canviar. La història d'un terratrèmol ja passat [el moviment són un parell de minuts, si quan acaba estàs mort no ho contes, si estàs viu ja no has de tenir por] o d'una catàstrofe llunyana i aliena [els comentaris escassos del tsunami em parlaven d'una desgràcia per a mi remota] ara es transformava [precisament unes hores abans d'anar-me'n jo] en una sobtada amenaça real, un horror constant a allò que podria ocórrer [els primers comentaris sobre l'escenari Txernòbil], constant perquè no passava de llarg com passa el terratrèmol. Precisament abans d'agafar l'avió que havia reservat mesos abans i que ara venia a salvar-me com si tot hagués estat calculat aparegué aquesta notícia terrorífica. Diria que aquells van ser els moments de més por [més que durant el 8.9, que era magnitud 5 a Tsukuba]: el
vol en principi eixia [després encara el retardaren una hora] però la terra seguia sacsejant-se i la possibilitat de que hi haguera una rèplica forta i una cancel·lació amb l'ombra de la central em creaven un ànsia tremenda. Recorde que en aquell moment em sentia content perquè veia la fi del malson, atemorit per si al remat es truncava i [açò encara em dura] molt trist per la gent que romania allà, l'estoic poble japonès [també recorde una conversa amb mi mateixa sobre els nacionalismes i el fet que afloren en aquestes desgràcies inclús a gent que creu menysprear-los] amb tota la seua dignitat [si hi ha cap cultura on es puga generalitzar, eixa és la japonesa] mentre jo tornava a casa [no es pot tornar a casa, però, si ja estàs en ella]. Una espècie d'estúpid sentiment de culpa per tenir un vol amb una companyia poderosa just el dia en que necessites eixir d'un país que pinta malament, i després ja se pot acabar el món. Ara mateixa he confós si el dissabte vaig fugir d'allà o si simplement vaig agafar el vol que em tocava després de més i mig d'estança.

La televisió es va portar sincerament bé en mi mentre jo estava al Japó [seria més popular parlar mal d'ells però no seria ver]. Ja a casa em proposaren participar en plató, supose que per a contar la meua impressió sobre un terratrèmol que no s'endugué apenes víctimes per se, sobre un tsunami catastròfic que no vaig viure i del que tenien més informació els propis televidents i sobre un problema nuclear que em va pillar a la porta d'embarcament, abans d'estar 12 hores volant desconnectat del món i del que no volia saber-ne més.

Evidentment els vaig dir que no. Per a mi ja havia acabat tot. I ara amb aquest escrit queda enrere, per a deixar de pensar en tot açò i per a que els meus néts s'ho lligen ells a soles, lliures de la meua futura revisió. Ara ja sóc un més, un que mira les noticies amb el cor en un puny per un país que comença a tenir en estima i que dóna una lliçó de dignitat quan u menys s'ho espera.



[PD: És curiós com canvia la valoració dels nostres actes segons variables que quan els decidirem no coneixíem. Si al remat tenim un problema nuclear me podré considerar un afortunat. Si al remat, tant de bo!, aconsegueixen controlar-ho, aleshores ho deixarem en una actitud alarmista.]
Satori al país dels bascs. El pròxim post, fotos amb verdet i textos imbècils.

2 comentaris:

korrey ha dit...

Òstia, m'alegre de que estigues bé, Xavi.

La Cabaretera de San Petersburgo ha dit...

Experiensia transmitida y arrecogida. Una descripció molt fidel a tu!

:-)

PS.- Jo només et vaig sentir per la ràdio, però ahir em van dir que també t'han entrevistat a l'aeroport. Barbut! ;-)