5.11.10

Descriure un tresor, cinc

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Cicirinella [Ri Briganti Band]
A la pelu m'han dit: Com costa de vegades omplir el Cel·luloide fresc!

Cojón de sastre: Subway


L'autèntic tresor del Sultà està protegit contra el bandit més ambiciós: Obert el portal [grans panells d'alabastre fred i translúcid que arribaren del nord] rebran el lladre les més disciplinades flors i els més fornits braus disposats a embriagar-lo amb licors de festucs i ametles i saciar-lo amb mels i carn. La Sala d'Argent l'espera, en finint, farcida de cabassos de pedres precioses, clepsidres manufacturades [i plenes d'aigua!] i astrolabis d'aliatge amb què el picardiós omplirà el sarró fins la costura per a després deixar amb parsimònia, picada d'ull a la serventa exhausta, les estances saquejades creient-se satisfet, confiat.

L'autèntic tresor del Sultà està protegit contra el bandit més ambiciós: Jau darrere una minsa porteta de fusta, junta o potser mig oberta, desapercebuda en un racó, a la vista i abast de tothom usant com a única defensa la predictible condició humana.


I açò és tot joventut. Joventut! Que sou tots joventut! Canalla! Quadrilleta! El post s'acaba en la lletra gran, lo demés és tot apòsit, com si fóra aledanyo, eh? Va. Jugueu, xè. Jugueu a la vida i no feu trampes! Ale. Salut i banquet de comiat del curs!