19.8.10

Fitamón

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: 'Ponyo, Ponyo, Ponyo es una niña pez...' i també The Whistler dels J.Tull, tot a la vegada tributant a John Cage
Cel·luloide fresc: Lluvia de albóndigas
Cojón de sastre: Kapla


Malgrat tot la idea que expose, ignorant alguna llei relativa a conjunts infinits i segurament insultant l'atzar, mereix un espai a ma casa [recorda que allà on centres la vista només hi ha que paral·leles negre-blanques de floritures que hem acordat prèviament, m'entens?]:

Com que no som cap àugur convindrem que proposar [escriure] un futur és ja jugar a cavall perdedor. No l'atinarem. És quasi definir una mena de força que torç el destí i impedeix que no ocórrega nostra premonició precisament per a poder seguir diferenciant-nos dels déus [la condició bàsica és que no podem ser clarividents], d'alguna forma individuar o, i ací el quid, definir allò que no passarà i anular bifurcacions. Què de la idea d'aquell que explicita tot l'arbre de destíns excepte el desitjat?
[Infinits primats colpejant antigues màquines d'escriure?] És a dir, que selecciona el seu futur descrivint minuciosament tots els altres prèviament possibles sabedor de que mai els encertarà.

Acceptar nostra mediocritat, primer. Esculpir després el buit modelant la matèria que l'envolta. Oblidar una possibilitat per a fer-se senyor d'ella.


Açò va de fotografía. Açò de que les coses no són tan pètries com pareix. Açò un bou saltarín al que al final maten de mala manera. Ale. Salut i something is fishy in Denmark!

1 comentari:

Denkersaugetier ha dit...

Un hombre elige su futuro con un método: escribe todas las posibilidades menos una y como no es adivino las posibilidades que ha escrito nunca se realizarán.