31.5.10

Amagatall [de Kyoto a Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Not
Cel·luloide fresc: too
Cojón de sastre: much


Quina casualitat, et confese antròpic [ho sé, és una constant], mentre guarde per la finestra a uns tres-cents i escaig per hora. Quina casualitat que un llaurador puga estar tot l'any treballant [no que li siga permés sinò que li estiga donat, lex naturalis mitjançant]. Quina casualitat que el cicle de l'arròs [japonès, és clar], el treball que dóna criar-lo i el temps que deixa per a les activitats satèl·lit siguen els justos per a poder encaixar i donar el ritme de feina [el fluxe de treball?] exacte per a un ésser humà any. Permetent així la vida [em sent simplista, i patètic].

Evidentment se m'escapa, em respons clarivident i comprensiva [també igual sempre] que és el tamany del camp la variable oculta, pre-assumida, i que rés depén de Gea, la meua, sinò de l'albir que era el teu, i que triant-lo massa gran un no es podia fer càrrec i que triant-lo massa menut s'esprecava el temps i això tampoc és marxa [o no es collia prou, però vet aquí el farol i preferixc ignorar-lo no siga que trobe a Déu]. I que l'àrea d'equilibri era una i només una. O quasi, perquè havia una subtil franja, un ample diferencial de T que permet escollir quant de sacrifici, quant de-sol-a-sol, quant de treball ens farà lliures. Un petit interval, una delta grega. I que és en esta franja d'elecció, ecco el quid, en la tria presuntament imposada, en eixe tirar pel damunt que la vida és dura, en la insignificant fanecada de més on s'amaga des de sempre, desapercebuda, ajupida amb el cul en pompa, la codicia humana.

En lo meu poble, allà quan la joventut, te deien 'ie que la roda de darrere perd' i en quan tiraves a comprovar-ho ja baix de la moto te senyalaven la de davant i retrucaven 'home, eixa sempre arriba primer'.

De Kyo a To, xim pum tracatrà, este shinkansen va que vola leré leré.


Que guai que la paraula guarida i madriguera siguen sinònimes, eh? Però ho són? Pensa en elles! Lo d'esprecar, un italianisme per a equilibrar la balança dels barbarismes :P I lo de 'vet aquí' què? No he trobat si es astàndart o manco ho és. Ací un menjaxiquets, ací uns frikis, ací cervessa de la terre. Sarut i Häagen Dazs de té verd amb cookies!

3 comentaris:

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Joder Anguita! menut repassó fa a l'asunt... (quan deixen de ser dirigents els torna l'enteniment - A Ansar no, pero eso es otro cantar- o potser, es que parlar sense responsabilitats sempre és més fàcil)

Denkersaugetier ha dit...

Què faràs tu navegant a estes hores? El meu ordinador em diu que a Balansiya sonen les 8 del matí.
Bon dia a la vil·la del Pingüí!

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

Güei! i des de les 6 q estava desperta...es que ara m'he fet insomne que queda guay...en plan escriptora excèntrica...crec q començaré a fumar en pipa també o a beure ginebra en tassa de desdejuni o algo :P
La veritat és que últimament no xafe molt l'orella, però per un motiu menys exòtic, oposiciones las llaman