11.4.10

El Pare... [Tril·logia de la Trinitat]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Odi Subliminal [Rogladí]
Cel·luloide fresc: Ratatouille, The Lovely Bones
Cojón de sastre: Duverger


L'altre dia, no sé quan, em vaig aparèixer a Déu. I no s'ho esperava, no. A més ho vaig fer espectacular: manifestació audiovisual completa, cap mèdium, poltergeist de categoria. Li vaig dir que havia de creure en mi, li vaig parlar del més ençà, li vaig curar un dolor d'òrgan que tenia [ell em va nomenar un querubí que se coneix que no està massa bé. 'Aigua d'arròs, Déu; això ho cura tot'. Angelet de cul negre, aniré a visitar-lo]. Acabada la meua intervenció doní per finalitzat el trànsit. Abans d'esfumar-me totalment [nota mental: la rutina ulterior2citerior encara gasta massa cicles de rellotge] vaig poder percebre la seua veueta, acollonada i llunyana fonent-se a negre, que m'assegurava que ens tindria fe. D'ara en avant.


5 anys ago, ja em va passar igual però al l'incontrari. Yeah! Ja hi torne a ser al PV, anomenat Lo Regne. Salut i menjar del d'ací!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Està bé això de què Déu ens tinga fe; si no és bilateral no és res! Benvingut a Gürtel Village!

LaCabareteraDeSanPeterss...

Denkersaugetier ha dit...

No si la gràcia era fer-ho monolateral :P

ElPandereteiroGurtel·landès