14.3.10

Jo volia i les falles, malgrat [Genève]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Luar na lubre
Cel·luloide fresc: 1/2 Un verano en Provenza i 1/2 Enemigo público :S
Cojón de sastre: Mm


L'argument cronorelativista de que tot temps és equivalent és pura farsa, ver? És palès que ens ha tocat viure una època de simplificació i desvalorització com no la hi hagué des de l'invent de la metàfora. Voldria ser racional i descreure-ho; pensar que sempre ha estat igual: que els pares s'escandalitzaven dels fills de la mateixa manera ja a les coves, després als campaments, als castres, als masos i, ara hui, als cubiculae de les ciutats. Però crec percebre alguna tendència exponencial o una mena d'asimetria que ens assenyala i destaca ací i ara. Mes jo volia parlar de les falles.

Que les urbs tenen un límit [que les ciutats desborden i no abasten] no ho he estudiat mai però ho imagine. I també que fomentar el transport públic comarcal 24/24 hores i la projecció internacional de nostre ziggurat pot ben bé saturar-lo. Fa deu anys el que estava al poble romania allà, i se la inventava la festa perquè la ciutat no li feia senyals de fum amb una il·lusió d'alternativa. Mes jo volia parlar de les falles.

També m'imagine que els símbols només tenen un sentit si es vertebra carboni [organismus] al seu voltant. Que quan es planten davant la gossada sense tenir-ne cura ni estima [i d'açò es fa estratègia], acaben descontextualitzats, desmatitzats, digeribles i lleus, tant lleus com una estructura fina d'alumini que descriu una silueta però quasi ja no un volum. I supose que este cub fet només d'aristes penetra en una sort d'efecte feedback en la gossada com penetra la humiditat en les parets i que al final s'accepta. S'accepta la simplicitat, les quatre paraules eslògan [compensació lingüística inclosa], els quatre símbols que encara diferencien l'ací de l'a-fer-la-mà [i per això ens son permessos]. S'accepta la facilitació, la reducció de conceptes i paràmetres, la convenció d'unes poques pautes a seguir [a sentir] per tots, la Marca València com a quantum cultural assimilable, la desmemòria que ens relaxa la ment com una anestèsia. Mes jo volia parlar de les falles.

Saber també sé que l'oferta s'ajusta a la demanda. Però la demanda és orientable [no diré manipulable]. Som gossada i ho saben [qui cony? nos!]: els interessa massiu, breu, intens, ràpid com un genocidi que només dura el temps necessari per a fer-se
[maleïda metàfora] la marca al foc com es fa amb el ramat, previ pagament. Només seguirem propostes amb una bona eficiència econòmica i una acceptable simplificació, perquè si hi havia un brou primordial, un punt d'acumulació encara viu i caòtic, ja no importa; no si es pot homogeneïtzar: sempre ens quedaran els llibres d'història [que hui per hui res no es perd]. Mes jo sé de què volia parlar.

Volia parlar de la dimensió de ciutat, del foc com a símbol ortodox, únic i obligatori [mai! sóc un poble politeista!] i
del pols dels nous temps però a ells els pertany. I, ergo, només puc parlar dels barrets de palla marca de cervessa, vamos a quemar la ciudad, de les verbenes, dels cartellets en patuès, conscientíssims, de la falla immobiliària, dels rius de gent que ofrenen flors simplificades blasfemes ulleres de sol cassalla en el bar del carrer la pau churros con porras y merinas amb llum de supernova qué pena que luego lo quemen todo senyora és pur negoci y la calle de luces de tungsteno marca de cerveza señor pirotécnic aixó lo pague yo.

Fiat lux, fia't.



Yeah! Aquest any no estaré a falles i serà el primer que voluntàriament no hi sóc [altres dos en ma vida han segut involuntaris]. Esperança per al món i per al planeta i tal aixina en general no és que no en quede; només que Sant Josep no serà dels que ho vegen. Ie, i vaffanculo eh? Per mi com si rebentem en mascletà col·lectiva. Tallem d'arrel, mètode Malthus, i a recomençar el que quede viu, que l'any passat en la falla de lo poble no donaen ni lo cantellet de la cremà. Això on s'ha vist? Ni un pepito samfaina per a la falla de sanchusep, el tio pep. Falo en valencià se diu fal·lus. Ale, uno que se'n va a Porto+Galiza fins dissabte, i dilluns a Japó tres setmanes. I no, no mola. Salut i bunyols, o pulpo a féira!