25.12.09

Difamació nadalenca que no inclou la paraula consumisme

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Unnatural selection [Muse]
Cel·luloide fresc: El perfume, Born of hope, Donde viven los monstruos, Pagafantas
Cojón de sastre: Burkini


Havia començat un text que era cosa aixina:

Hui és el dia que mig món soflama de l'altre mig i això anem a fer. No fer-ho seria voler forçar la distinció d'este blog de tota la resta i no estem per a això, que toca fer pinya. La raó: coneguda per tots: fa dos milers d'anys nasqué un home no més visionari ni espiritual que qualsevol de nosaltres que, pobret, hagué la mala sort d'ésser el cap de turc que tota maquina-que-funciona-per-la-inèrcia necessita i encara eixe és el pitjor insult que li podem proferir, el d'arbitrari. Total que, per ventura, ell [o més bé, ell ja fet profeta i redentor] i nosaltres hem hagut de caure en el mateix univers del mateix sector de la mateixa brana de la mateixa cel·la de tots els infinits més ú universos paral·lels [i qui sap si els oblicus] que hi són. Alegrar-se, però, de la casualitat que és anar a parar a aquell precís on campà el salvador seria pecar d'un antropicisme tan innocent que només se li pot perdonar a un dels seus seguidors [he estat temptat d'escriure el terme creient; absurd perquè jo també ho sóc, qui no?]. I és per esta menuda coincidència que celebrem hui la grande bouffe. En principi, vista la necessitat que hom ha de moments especials que convertixquen en ordinaris tots els altres aquesta podria ser una excusa vàlida com qualsevol altra que, a més a més, ja compta amb un corpus cultural històric [i me consta que hi ha qui li dóna un ver sentit].

Però en realitat no anaven per ahi els tirs i m'he donat compte després. Res té que vore el nadal amb la religió [és només un pretext com podria ser el solstici d'hivern]. El nadal ha estat sempre la festa de la familia, com hi ha el dia de l'infant, del treball o del sida, eixa és la visió que hem heretat i que ve potenciada pels media. Celebrar la familia. I com tota festa de portes cap a dins es una festa d'egoïsme social on l'amor-envers-els-teus, si consegueix fugir pel forat del pany arriba al carrer convertit, com a molt, en una enrarida i feble llàstima-envers-qui-no-els-té-a-prop
[ja ho diu el haiku: al pany tancat del veí / l'amor nadalenc arriba / en forma d'olor-a-llagostí].

Dita esta barbaritat només queda difamar. O des-famar, que és nadal i ha nascut el minyó-déu.

[Ale, a seguir rodant la roda, igualet que Conan quan l'apressen els del regne de les dos serps creuades.]


Bueno argonautes, visionaris i espirituals [i tamé religiosos i que no vos diguen que no!], no s'eu cregau: Ni tu eres Conan ni la societat és lo regne de les dos aserps creuaes. Astò és tot ficció! Bolzano, Archamps, Galiza m'esperen! Salut i torró del mustio!

1 comentari:

Anònim ha dit...

http://blognacional.blogspot.com/2007/07/jamon-patriotico-y-viva-espaa.html