22.11.08

Pi i pala

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Azzurro [Paolo Conte]
Cel·luloide fresc: El concursante
Cojón de sastre: Seaglass


A la frontera de la França amb Portugal hi ha dos viles molt properes que sempre han tingut bones relacions presumesc pel caràcter obert portuguès més que pel comme il faut gabatxo. L'una s'anomena Casalegre i l'altra Belle-qui-tiens-ma-vie, d'on em resulta difícil derivar un gentilici. Els casalegrins acostumen a creuar la frontera per a comprar gauloises rossos, els francesos ho fan per les tovalles i, d'amagades, per la cuina. Aquells venen al cinema francès, estos van als concerts de fados. La simbiosi, però, d'uns dies ací s'ha acabat. La verge lusa, nostra senhora dos girassóis, ha estat la raó per a trencar palletes puix sobtadament ha començat a fer els miracles frontera enllà. Si un casalegrí demanava pluja plovia, però ho feia sobre camp francès engreixant així el raïm de champagne, i a la merda a colheita do moscatel. Si uno demanava a Casalegre pel casament de l'única filla al poc temps sonava la marsellesa allons enfants de la patrie i a repicar campanes franques. Que un se quedava coix, caminaria un coix francès amb l'almoina d'aquell. Que un cec anava a resar-li el rosari, un vident més a la França.

Tan fartes estan estes persones que pensen anar a manifestar-se davant Saint Jean Pied de Port, l'homòleg jacobí, a vore si els miracla a ells les oracions veïnes. Els sociòlegs preveuen diversos escenaris futurs com ara que totes dos comunitats començaren a demanar dons perjudicials esperant un efecte a l'altre bàndol o que els sants deixaren d'intercedir per ells.

Jo, què voleu que vos diga, millor esperar a vore com acaba la cosa relaxant-se amb El Manisero, del gran Machín.