23.10.08

Curso Desordenado de Iniciación a la Fotografía



Capítulín 5: Tipos


La fotografía es una, grande y libre. Pero quizás ayude clasificar mentalmente y ahí entras tú, lorito. Durante toda mi vida de fotógrafo encontré miles de filosofías al respecto y no todas eran incompatibles, desde el modelo más clásico hasta el que divide en graciosas, de coches, de coches tuneados, de nocheviejas y otras fiestas, messenger downloads, de tías y de bodas, bautizos y comuniones. B/N y color no está mal. Forma y fondo tampoco demasiado.

Para mi, por ejemplo, se dan dos tipos de obras, una (creada) que
podemos llamar autorretrato en la que la elección del sujeto es libre y pausada y donde juega un papel importante el matiz que le da el cómo al qué (el cuadro como experiencia visual que nos habla del autor y su interpretación de) y otra (tomada) que podemos llamar retrato en la medida en que no habla del autor, quien ahora busca la invisibilidad, tanto como del mundo a su alrededor, en la que importa únicamente el qué, siendo el cómo totalmente circunstancial (el cuadro como documento). Una foto real es siempre una combinación lineal de estos dos tipos.

Ahora tú. Discrimina o lo harán por ti.

4 comentaris:

korrey ha dit...

Home, en el "retrato" també hi ha prou de subjectiu, qui li pega al disparador igual no controla els elements de l'escena, però sí l'enquadre, el temps d'exposició, la profunditat de camp... I ahí entra el fotògraf.
Encara que, ara que ho escric, parles dels tipus purs de foto... mmm... hauré de repensar el meu argument...

Denkersaugetier ha dit...

Esa es mi filosofía amigo, cubrirme las espaldas! :P

Ja ho digué Michael Jordan: fes que els vectors siguen ortogonals i no te faran la mà.

Me refería a que, per exemple, Eddie Adams [http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/f/f9/Nguyen.jpg] no crec que triara més opcions que aquelles que li permetia el poc temps que tenia i, a més, d'aquelles que podia triar agafà les que conduïen a la foto més objectiva possible [que no ho és molt :P], més pareguda a la seua idea de allò-que-està-passant, i ahí la foto no és un requadre de paper químic, sinò "una persona disparant a altra", sense importar massa com la vegem.

El següent pas de la discusió és identificar el tipus "autorretrat" amb la paraula art i el tipus "retrat" amb la paraula documental, o periodisme, i adonar-se'n de que són dues activitats que només comparteixen la tècnica. O jo què sé.

Lo que té escriure ràpid en un descans entre classes és que ara me toca també a mi replantejarme l'argument :P

Salutacions!

korrey ha dit...

No havia pensat en el factor temps, i això te dona prou raó.

En quant a art i documental, igual és anar un poc lluny... un documental es pot fer en a càmera sobre un trípode? O, més clar, una foto d'una entrevista, on no es dispara arreu, es documental? Un projecte artístic ultra-modern on del que es tracta és de disparar la càmara sense mirar pel visor (per exemple disparant des de l'altura de la panxa), on es dispara arreu, és art?

Jo també escric en pauses, però al treball... aleshores seran aquestos comentaris propietat de l'empresa? He de revisar el meu contracte!

Denkersaugetier ha dit...

Supose que no és tant com es faça la foto com la intenció amb que s'apreta el disparador.

La meua tesi [ppfff... pedante luego existo :)] és que Michelangelo, quan va escolpir el David no tenía ningún tipus d'intenció artística [tal volta segons els cànons antics si, però a la merda eixos cànons, som el present, no hem de justificar-se!] sinò purament documental. La seua intenció era mostrar el-que-hi-ha, tal qual es [intentant de fet anul·lar la seua imprompta]. Si Miquelangelo haguera tingut a mà una càmera li haguera tirat una foto, si tinguera a mà un escàner tridimensional no haguera perdut hores en escolpir, la seua intenció era naturalista, com un botànic que fa àlbums de fulles. Això és documenta, és història però no és art.

Igual amb tots els quadres de la noblessa de la edat mnitjana i fins a principis del XX [són tots iguals :)]. Són fotos de DNI, que de fet deixaren de pintar-se una vegada inventada [descoberta?] la fotografía.

Per tant:

1. un documental sí, crec que es es pot fer amb un trípod. [Se m'ocorre que d'un terratremol podriem pensar fer un documental càmera en ma per a fer 'sentir' l'espectador els seus efectes. Ui ui, ja se complica la cosa.]

2. fer-la sobre la panxa per què? motivació estètica? necessitats del moment? la intenció és el que conta. En este cas, per exemple, i crec que parles de la lomografia al final va i resulta que a l'obra final no es veu l'efecte de ferla sobre la panxa [podriem haver-la fet 'correctament' però ajupits, calculant l'angle]. Ací crec que el fet artístic es troba en el fer-la-foto. Si haguérem d'estudiar-ho en clase jo ho donaria a lliçó de performance abans que a fotografía artística.


De tota manera... què divertit és parlar sense saber! :D

Ale, a casa.