21.9.08

Fiat lux

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: res
Cel·luloide fresc: Todos estamos invitados + Casual Day, Futurama
Cojón de sastre: AvCon


Segle vint-i-un. Una ciutat qualsevol a la vora adinerada del Mediterrani. Xorrades, València. Se n'ha anat la llum. Les ànimes passegen sense rumb dins una casa fosca, igual de fosca que fa un segle però sense rumb. Jo sóc un privil·legiat que encara conserve un àttim de bateria i he de ser el legat que contarà esta debacle als que hi vindran després, sóc un periodista forçat, l'únic enllaç, tal volta unidireccional, amb el teu present de lector. Vint minuts, o un poc menys, duem sense llum i ja se sent el làbérint càtàstròfic. Revivim el nostre origen i ens dona por l'animal que som. S'oeixen petjades, algú busca ciris nerviós. Què hi farem? Els habitatges apiladets uno damunt l'altre en una matriu sudocu esdevenen caus de mamífers que inquiets roseguem carlotes i que si tinguérem una sènia ens clavaríem dins, vinga a córrer per a produir electricitat. Em criden a sopar. Fiambre, com a bon cavernari [sí, tots els diumenges es sopa fiambre però hui, diumenge, es sopa fiambre perquè se n'ha anat la llum i el cos ens ho demana]. Quan torne d'alimentar-me, si em queda batería seguiré.

He sopat, i mentre començava a escriure que a una casa veïna tenien un motor que els donava llum esta ha tornat. I ara ja sóc de nou l'ésser desenvolupat de sempre i rellegint allò escrit no em veig reflexat, de fet ja ni ho entenc. Per eixa raó ho deixaré ací escrit, per honor a la veritat, pel record a l'animal que fa uns minuts he sigut i pel respecte al text que açò podria haver estat. Ara tots respirem de nou, ja podem xatejar i navegar cadascú ad ell.