15.4.08

Eve Enigma

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Camals mullats [La gossa sorda]
Cel·luloide fresc: La promessa dell'assassino, 21 grammi, El aura.
Cojón de sastre: A&B


Molt abans que s'inventaren els cel·lulars, [abans del telèfon tradicional de roda numerada; que no volia mencionar] el tercer ésser humà sempre havia pogut sentir les dos versions, Alice parla i Bob contesta o no escolta o li retrau o li diu un ti voglio bene.

Ara ú agafa l'aparell i parla a soles, fa una pregunta, calla, i torna a fer-ne una altra. I els tercers éssers humans sentim la meitat de la conversa i no ens importa perquè s'hem a cos tu mat a les co ses a mit ges. A interpolar diàlegs, o a acceptar-los com a monòleg dadà, jo què sé. A que allò que ix per la boca siga soroll si no entra pel micròfon. A autobusos plens de migconverses. Sí. Ah!. Bé, jo també. No, no, no. Demà. Gràcies. Au.

Au, pues.



També als ema pe tres. Als mòbils que te deixen les mans lliures, necessàries per a poder seguir produint o caminant a gust. Als amors de dos gigues i mig.
I al Tibet lliure per exotisme però sense saber com de exòtics se senten ells. A les portes automàtiques i als blogs sense trellat. Salut i poenta e osei!