10.3.08

Moldova

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Sueño con serpientes [Silvio Rodríguez]
Cel·luloide fresc: L'appartamento spagnolo, Radiofreccia

Cojón de sastre: Tuva



Esperava jo a la parada del bus quan va vindre i me preguntà amb alè de tabac si duia molt esperant. En ixe moment clau on s'obrin universos futurs en abanic vaig triar de casualitat aquell que passava per conversar amistosament, adonar-se'n que preníem el mateix tren direcció Verona i fer junts el camí.

Ell era un immigrant moldau d'uns quaranta i pico anys. No li costava molt aprendre llengües romàniques perquè la seua ho és. Parlava també rus per raons que trobareu a la viquipèdia. Me va dir que era fisioterapeuta. I que en Europa, la política, havia treballat fent de tot. Cambrer, paleta. Perquè no tenia els papers en regla. Però que no volia robar ni demanar. I me contà que tenia tres fills, i duia en Itàlia tres anys i no sabia quan tornaria a casa. Me contà que havia pagat a alguna màfia mil cinc-cents euros per a entrar en este país. No timbrava el bitllet de tren i m'explicà la tècnica a gastar en cas de revisor.

En arrivar a l'andana s'acomiadà breu i se perdé entre la gent. El tren estava ple. Una volta dins vaig trobar dos llocs junts encara buits. Vaig deixar l'equipatge i me'n vaig anar en busca del revisor per a comprar el bitllet puix a l'estació, pel retràs de l'autobús, no vaig tindre temps. En tornar al meu lloc havien ocupat l'altre seient lliure. Era de nou el senyor moldau.

Més d'una hora varem fer encara viatge junts i encara me va parlar molt trist. Arribats a la seua parada se n'anà per on va vindre. O me n'aní jo per on li vaig vindre *ad ell.

Res que no sapigueu però, d'estrangers també hi ha castes.


I poc més. Bipartidisme a casa i pistolers. Cau el sol de s'horabaixa dins s'horitzó, damunt la mar arrissada els avions. Despús demà a Verona a la laurea d'Elena. Salut i piadines!