10.1.07

València - Aachen [Parte de guerra #31]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Tucaratupapi
Cel·luloide fresc: Garage Olimpo


Jo no he notat cap canvi d'un dia a altre, cap error de raccord. Tampoc m'ha passat mai que la gent me felicite la primavera, o un bon mig any en juliol, no se felicita a ningú el trànsit de Venus. Però tranquils: estic seré, no han aconseguit exaltar-me ni les llumenetes de colors ni la neu falsa d'esprai que imita neu vertadera com la que no tenim a València. Paparruchas. Xifra amunt, xifra avall.

Estic arrivant a la conclusió de que l'experiència Erasmus, en concret la barrera idiomàtica entre les diferents nacionalitats, fa, quasi inevitablement i potser temporal, més agradable i positiva la gent. No en el típic sentit de 'la necessitat d'aceptar les diferències i blabla', que també; sinó en un sentit lingüístic. Quan no se coneix més que una paraula per a designar allò bo i una per a allò roí sense cap possibilitat de matís, tot té tendència a la bondat, simplement per no tenir-la a la lletjor. Per no poder dir un 'm'agrada però me recorda a açò i canviaria allò perquè pense afecta negativament a' ú acaba dient 'schön'. No és broma. Si saguereu* la de coses 'boniques' que m'han paregut boniques.

De nou a Aachen. Però ara toca també estudiar per als exàmens.


Me sean buenos. Ale, a dormir que demà toca diana. I per la nit, Apollo! Geil!!! Per cert que quan vaig vindre vaig passar per damunt dels Pirineus i feia un dia boníssim i d'una ullada se veia a una banda, plana, Espanya i a l'altra, plana, França, i al mig una línia de muntanyes nevades que s'esté fins on se perd la vista. Una meravella.
*Sabéssiu; pa els de geni curt, pa els angelets de cul cagat i pa els que no tenen sentit de l'humor.