26.12.06

Heroi

Ones de pressió als meus tímpans que parlen de: Antònia Font [que ja estic a casa]
Cel·luloide fresc: Arthur y los Minimoys


L'acer incrustat a la pedra des d'un temps que no recordaré espera la mà que l'ha d'esgrimir, aguarda a un jove granger que l'alçarà orgullós i l'empunyarà contra la foscor de l'home.

L'any mil dos-cents seixanta-quatre a la mateixa vila el fill d'un llaurador, davant la indiferent mirada dels parroquians, prem amb força l'arma i apunta als núvols. La misèria ha arribat a la seua fi i cap senyor tirà tornarà a obscurir el cel.

Quaranta-nou anys més tard el nostre heroi mor gitat, de vell, davant la indiferent mirada dels fills dels parroquians, una mica avorrit també, car mai ha hagut de fer ús de l'espasa conquerida que ara jau baix el matalàs en un llit de pols.


La seua nèmesi naix vora dos-cents anys després d'oblidat el nostre heroi. Un infidel que arrasa la regió sense trobar cap espasa victoriosa que travessarà el seu cor. Sense cap heroi que puga satisfer la llegenda. Sense èpica.

No han coincidit en temps tots tres. Cinc-cents anys més tard naix el trobador que haguera de contar este destí.