11.3.06

Creuades [versió Bushido]

Ones de presió als meus tímpans que parlen de: vent + Best Of [Agricantus]
Tenir un fill, escriure un llibre, plantar un arbre i... aprendre kendo.


Com si els batecs que em colpixen les temples i el tumultuós trepitjar foren intrínsecament indestriables no abaste a comprendre l'espai ─sí el temps─ de tant rítmic que s'ha tornat. No resolc, tampoc, què és causa i què efecte, què és abans; si eixa boira assossegada que va aclarint fins al blanc el bosc que m'envolta ─abraça'm també a mi com ho fas amb el bambú!─ o si ho és la mescla de tambor furiós sense sò, guirigall guerrer silenciós i quietut astuta prèvia a l'atac.

Supose que ─formalment─ caldria començar pel principi però serà imposible. Hom no és lúcid d'una situació riscosa fins que no la té a l'abisme del present. Tot repòs i de sobte el vertige.

L'esmortiment del so de milers de petjades a causa de la espesa broma no és prou per a minvar l'estat d'alarma en què me trobe per dues raons. Una, inqüestionable, que eixos incontables passos s'apropen a la meua posició. Altra, al país dels temples shinto, que la blancor tancada és símbol de dol ─qüestió certament superable, per sicològica, si no fos que em rastreja un exèrcit antediluvià─.

Cóm no romandre quiet escoltant ─percebent millor─ apropar-se la milicia si quan sóc conscient de l'emboscada ja estan ací? La humitat que m'envolta s'ha configurat ràpida en una sucessió incalculable de cuirasses còncaves ─buides de vida─, catanes espillades vibrant hipnòtiques, certes cornamentes als cascs, blasons de tretze colors ─incloent oliva, escarlata, pard, maragda, ocre─ i elms nervats que reproduiexen cares burlesques i me miren amb sorna i que, de no saber que estan buits ─tots menys ú─, pensaria que reprodueixen, amb fina artesania, la cara que s'amaga darrere. Han començat a ballar envoltant-me i seguint el seu rumb incorpori de quedar-se quiets i avançar al mateix temps. Quin esquadró del dimoni és capaç d'espantar amb l'arma de l'ignorància, de fer-me invisible? Han passat mil ombres i segueixc veient la mateixa imatge de boira i boira en moviment; només de tant en tant alguna màscara maligna me mira amb una rialla fent balancejar grotesca una falsa crin de drac.

Ella. No hi sóc a l'illa del sake, tinc clase en cinc minuts i me l'acabe ─s'acabem─ de tornar a creuar. No intercanvi de mirades: no vida instantània dins sa retina. L'exèrcit ha passat ignorant que sóc un guerrer i vull lluitar; i jo ni tansevol conec el seu nom.

Sols els seus efectes. I el seu somriure.


Per cert, hui és onze de març: 'He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y mis hermanos. He aquí que veo el linaje de mi pueblo hasta sus principios. Y he aquí que me llaman, me piden que ocupe mi lugar entre ellos. En los salones del Valhalla donde viven los valientes, para siempre' Prec víquing.