5.3.06

Alambic [Declaració de principis #6]

Ones de presió als meus tímpans que parlen de: Shuffle Antònia Font / Cris Juanico
Tenir un fill, escriure un llibre, plantar un arbre i... mosatros, pixcar, lo.

Tinc per ahí un text molt extens no formatejat sobre el tema però donar-li cohesió als paràgrafs me dóna masa gossera per ara. Per això vaig soltant idees poc a poc i sense connexió, una llàstima. [Una llàstima a més tindre que decidir la codificació a l'hora d'escriure-ho quan encara no he conclòs quina crec més justa i donant-se el cas de que la meua principal preocupació està en la parla, imposible per este mitjà]. Trie, per prudència, l'estàndar al nivell que el conec i sempre optant per la forma més valenciana. Ahí va una goteta de tot el toll:

Ara sent Antònia Font, que són illencs, i l'altre dia parlava d'ells amb una mallorquina que me preguntava si entenia les lletres. La resposta òbviament sigué: 'És lo preciós, que ho entenc i no ho entenc'; que no ho reconec dins d'algo que sí reconec, lo preciós és s'article salat, lo preciós és que la gent parle com va adependre de sons pares i també la diversitat, amenaçada per un estàndar arrollador imperialista [o per una gent arrollada, imperialisada i voluntàriament avergonyida si fòra el cas de que l'estàndar siguera realment inocent], i la mallorquina i jo mateixa, vam acabar concluint la meravellositat de les diferències i la absoluta necessitat de que segueixquen havent-les, dins l'indiscutible marc comú.

Que calen solucions per a defensar-se de la intrusió castellana a tot el territori es algo evident; però ixes solucions no pasen, segur, per ixe estàndar rígid amb ixes regles, per l'homogenitzasió, l'avergonyiment i la alienació del parlant. Clar, n'hi ha qui està tan preocupat en la lluita contra la llengua de Castella que s'oblidà de lliutar per la d'Aragó... a l'edat mitjana dic].

I, precisament perque l'estàndar és necessari per a l'enteniment de parlants de diferents dialectes ha de quedar clar, per idèntica raó, que NO HO ÉS per a l'enteniment de parlants del mateix; i com no ho és, gastar-lo es oblidar l'arrel, és no respetar a qui te feu com eres; gastar l'estàndar quan no cal és matar la cultura i sa diversitat que creus estar defenent.

El meu problema de hui [demà altre :)] és la normalització en les manifestacions artístiques [fem la vista grossa amb el problema definitori d'art, se compren que parle de literatura, teatre, música...]. En tot cas, com a mínim esta gent canta en mallorquí i amb el cap ben alt [malgrat la inquisició]. Però ací no sol passar això...

O bé tenim [exemple musical: Bajoqueta Rock] qui gasta l'arrel d'una forma grotesca quasi fent burla, 'valencià de carrer', exagerant l'accent, únicament tocant temàtica de souvenir i demostrant, motivant fins i tot, una falta de confiança absoluta en la possibilitat de l'alçar el cap dels valencians. Allò que som queda reduit a quatre cançons gracioses. 'Qualitat i valencià són contradictoris'.

Tenim també aquells [exemple teatral: Albena Teatre] que pretenen estandarisar l'art... i ja no mos quedarà als valencians, dins el panorama de la llengua que no té nom, ni aquell miserable 'reducte de lo folclòric' del que renegava algun bon home [segur que ho fou, clar no té ell la culpa d'haver-se convertit en un símbol utilitzat en la guerra dels extrems]. Aquells que creuen que parlar 'correcte i culte' és parlar correcte i culte. Aquells que pensen que s'és més seriós quan més estàndar i dins l'estàndar quan més català. Paraula que resona dins la seua boca invocant elitismes i despertant sentiments de progresía i modernor. Vaja, ja s'heu oblidat de qui sou. El sol ix per l'est, no pel nord.

Sí que n'hi ha algú [exemple musical: Owix, Al Tall] que confia tranquilament, com qui te la guerra ja guanyada i per això no lluita, en que es pot ser seriós i valencià. Perquè no hi han judicis de valor en la lingüística. I no havent millors ni pitjors és preferible conservar la diversitat i seguir sent.


PER FAVOR, no me priven d'escoltar s'article salat, vull llegir el vocabulari lleidatà, me meravella la conjugació verbal castellonenca, l'accent de Girona. I això només pot ser possible si cadascú a sa casa fuig de elitismes ficticis... Si fugim nosaltres per a poder-los fascinar també a ells. [Ahí tocava ja un mosatros eh?...:)]

Alguns links que he estat llegint i m'han motivat açò. No tots expressen allò que pense, alguns ho fan els comentaris. Simplement per llegir un poc.
Del blog d'en Gabriel Bibiloni per exemple açò [d'acord amb el primer paràgraf, desacord amb el segon], açò [però és que la llengua no està ta ben construida? no és algo fixe ja? gràcies a déu no...] o açò [esta per interés] i açò [ixe comentari :P].
També una pàgina que últimament visite. M'agrada prou allò del valencianisme de construcció.