19.11.05

Figuera Status

Ones de presió als meus tímpans que parlen de: Res
A la pelu m'han dit: Dues rectes paral·leles o no se creuen mai o coincideixen


N'hi ha dies que animen a uno. Que li unflen l'autoestima. Dies i llocs. Caminar pels Montanyars un migdia qualsevol ho aconsegueix. A una banda del camí la remor de la mar, furtiva darrere la muralla de dunes, a l'altra blanques garces que admiren sa bellessa en l'espill líquid d'arròs. Les iaies tornen de fer la compra pensant ja en el dinar i els iaios reunits arreglen el món, alguns encara s'entretindran a l'hortet fent gana fins l'hora de menjar. A voramar i envoltat de camp l'olfat prima sobre la visió. La sentor de la cuina es barretja amb l'olor a terra verda i a treball humil d'anys i anys. La gent saluda als gossos, que lladren als teuladins, que em somriuren lliures.

I allà n'hi ha una figuera vestida de calç blanca amb un tronc 'aixina' de gran, transitat eternament per una línia negra de formigues en formació, ascendint, descendint. I quan jo era nano ahí dalt vivia una salamadra i me contava històries màgiques en llengües extranyes. Ara, perque crec que encara està, seria jo qui li contaria contes; com el d'aquell xiquet que sols armat amb unes velles ulleres va correr tan veloç que aconseguí tornar al punt del temps passat en que havia triat el camí senzill i va tornar a escollir fent-se, esta vegada, més cas a ell mateixa que al món que l'envoltava.

Fa bon dia, m'ha pegat el solet, l'airet de la mar i el verdet de l'horta, res més puc demanar!