17.8.05

Ficciones Spoiler

A la pelu m'han dit: '...los espejos y la cópula on abominables, porque multiplican el número de hombres' Tlön, Uqbar, Orbist Tertuis
A la peixcateria m'han dit: 'Pensé que un hombre puede ser enemigo de otros hombres, pero no de un país; no de luciérnagas, palabras, jardines, cursos de agua, ponientes' El jardín de senderos que se bifurcan

Opinions d'alguns relats de Ficciones [més per al meu record que per al vostre goig]:

PIERRE MENARD, AUTOR DEL QUIJOTE. Borges és, en molts relats, un teòric de l'art, una espècie de metaliterat. En este conte, que com en gran part d'ells protagonitza un inexistent escritor amic de Borges, se tracta el tema de l'autoría i context d'una obra per al seu anàlisi. L'escriptor Menard intenta reescriure el Quixot, travessar el mateix procés creatiu que Cervantes i acabar amb la mateixa obra final. En un moment Borges, que analitza durant tot el relat les intencions de P.M., compara dos paràgrafs idèntics d'ambdós textes fent una mena de broma, ja que sent iguals d'un d'ells, el cervantí, comenta que é una mera descripció i de l'altre que són idees asombroses. La pregunta que me suscita el relat i més concretament estos paràgrafs és [a banda d'altres temes interessants que toca el text com el procés de creació o la inclusió de l'autor en el propi text com un personatge més, o fins i tot el determinisme]: S'ha de tenir en compte alhora d'analitzar una obra d'art [entenguem també lletres i música] el context en la qual s'ha creat, l'autor...? Com és posible, si no és fa açò, arrivar a criticar de manera diferent dos textos exactament iguals? No és una peça musical si jo calle durant un minut, en canvi un músic [John Cage] pot fer-ho durant quatre minuts i trentatres segons i, tal volta no se considere musica però sí segur un estudi artístic. Compta la intenció amb la que s'actua o només els resultats? Per supost no pregunte amb solució que donar. Ni tansevol amb la certessa de la seua existència.

EXÁMEN DE LA OBRA DE HERBERT QUAIN. Borges ací és un beneit farsant. Analitza la obra d'un fals escriptor com si fora real i fins i tot admet haber-se inspirat en ell per a escriure un conte [que certament pertany al mateix recull, Ficciones, i que podem llegir unes pàgines abans]. L'interés està en que H.Q. disfruta escriguent històries la gràcia de les quals radica, no en la trama sinó en la estructura d'esta a l'hora de llegir-la. Borges ens conta uns quants exemples de noveles de Quain centrant-se únicament en el tema estructural [desestructural en alguns casos]. Per tant és evident que el relat no és més que una excusa que idea l'autor per a explicar-nos certes propostes originals en eixe sentit i que com és evident mai plasmaria en una novela. Escriure tota una novela [ni tansevol un relat curt] motivat simplement per una estructura diferent és tal volta massa treball per a l'autor i massa poc premi per al lector, per tant Borges s'ha d'inventar un pretext per a contar-nos grosso modo les seues idees. Atribuint-li'l a un fals literat d'alguna manera el text 'ja existeix' sense la necessitat d'haver-se escrit. Qui no ha tingut mai una suposta bona idea i s'ha hagut de conformar en escriure-la sintetitzada per la impossibilitat de dessenvolupar-la completament? Borges no perd la oportunitat de contar-nos les seues sense despentinar-se.

TEMA DEL TRAIDOR Y DEL HÉROE. Este és un cas similar al del conte anterior però amb certes diferències. Bàsicament dos: a) Allò que se'ns conta no és una simple idea de tipus estructural sinò argumental; per tant se presta a escriu-re un relat i Borges se queda en el punt de contar-nos com a escritor eixe relat i b) ademés no amaga la seua condició d'escritor i la seua intenció de explicar la història desde fora, esboçant-la, donant opcions posibles... Per això mateixa m'agrada, perquè es un relat d'un relat i amb una bona idea; i no m'agrada, perquè és una manera ràpida d'estalviar faena. Ha aconseguit explicar l'argument i sorpren, però podria haver aconseguit colpir-nos més amb la seua lectura.

LA LOTERÍA EN BABILONIA i LA BIBLIOTECA DE BABEL. Són narracions més tradicionals que els contes anteriors però segueixen sense contar una història en el sentit habitual i se limiten simplement a descriure un món o un status quo concret. Un àura d'atemporalitat m'embarga al llegir-los, perquè allò que ocòrre no ocòrre en cap lloc. Tal volta si fos una succesió de fets, una història, les comprendria i les classificaria dins els contes fantàstics; però són un inventari on res succeix, la descripció d'una misteriosa fotografía d'un paisatge estàtic que t'han mostrat i no has sabut localitzar. En tot cas sens esboça mínimament un protagonista, que sempre deixa mil preguntes obertes, com si la complexitat d'eixe món superara, ho fa, el simple relat. Absolutament imprescindibles.

Busqueu-me al poble èlfic del Lineage 2.

1 comentari:

poéticas ha dit...

Me gustan mucho los relatos de Borges. El personaje de Leopoldo, de "Leopoldo (sus trabajos)", de Monterroso, y el de Pierre Menard me parecen los dos prototipos más acabados de escritores frustrados: el que jamás escribe nada, porque siempre necesita prepararse para dar el paso, y el que sólo puede reescribir lo que ya han dicho otros.
Interesante blog. No sé nada de catalán, pero no parece demasiado difícil leerlo.