28.3.05

Incertesa en l'art

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Antònia Font
A la pelu m'han dit: 'La mesura modifica allò mesurat'



Es sabut que quan tenim una partícula no podem conèixer simultàniament i amb precisió absoluta la posició el moment [i per ende, la velocitat]. Hi ha una incertesa intrínseca en la mesura que fa que si coneguem certament la posició tindrem una velocitat absolutament incerta i viceversa. Això es conegut com principi d'incertesa i forma part del coneixement de la ciència. Però es pot fer una interpretació d'allò que este enunciat ens ensenya a altres camps de la vida. I ens ve de perles per a tombar, o com a mínim minar un poc, la teoria de la crítica d'obres d'art.

Encara que cada disciplina artística pot ser conceptualment ben diferent a les demés estarem d'acord en que la finalitat que tenen és comú, a saber, crear en l'espectador certes sensacions, sentiments, estats d'ànim concrets. Per tant per a explicar el concepte de incertesa en la crítica d'art podrem triar un camp artístic de tants que hi han [com a exemple triarem el cine] i després extrapolar-lo als demés.*

A l'hora de vore i calificar una pel·lícula se'ns presentes dues maneres ben diferents.

La primera es la que practica la major part dels espectadors. Es tracta de deixar-se dur. Introduir-se totalment en la història sense parar-se a pensar en cap consideració artística. No centrar-se en cap moment en el treball de direcció, interpretació o qualsevol altra cosa apart de viure propi film, la immersió total en allò que ens estan contant, que es en última instància la finalitat de la pel·lícula. L'anomenarem 'visionat empàtic' [per posar-li algun nom mitjanament descriptiu].

El segon tipus de visionat, el que anomenarem 'visionat racional' [que, per tant dona lloc a una crítica racional] es típicament [i tòpicament] el considerat com més seriós, sent utilitzat com a arma principal pels grans crítics del cinema. Es basa en fixar-se en detalls tècnics com plànols, guió, estructuració de la història, actuació... I per tant implica un treball mental durant el visionat de la peli. Molt a sovint dona lloc a grans dissertacions sobre la genialitat de tal o qual enquadre, interpretació o frase èpica.

Bé doncs, la teoria de la incertesa racional-empàtic'** AFIRMA QUE es impossible fer una critica empàtica i racional simultàniament. I no vull dir que siga difícil per a la ment humana. Me referixc més be a que és per definició impossible, és una contradicció, ja que no te sentit tindre la ment ocupada en dos feines a la vegada que a més, són incompatibles i per a que se done una s'ha d'anular l'altra. És a dir, en un sol visionat de la obra sempre, ineludiblement, ens perdrem detalls. Es com si tinguerem un segment els extrems del qual són l'anàlisi racional i la experiència visceral de manera que l'espectador s'ha de col·locar en un punt d'este segment que marcarà les distàncies, fixades ara, als extrems [si me posicione a un extrem mai puc comprendre la obra des de l'altre].

Arribats a este punt podem posar l'exemple típic del crític [quan dic crític no me referixc únicament als professionals, sinó també als aficionats amateur] que està veient una pel·lícula de terror mentre marmoleja en veu baixa 'eixe plànol no deuria ser tan llarg' o 'la il·luminació no és adequada' i mentre cabila i cabila se li ha passat el clímax de la peli i no s'ha enterat. Després eixirà del cine proclamant que la cinta no donava por. L'extrem oposat és l'amic del crític immers totalment en la pel·licula. Ara ell és una japonesa desemparada a mans d'un mostre infernal. Després és l'amic de la xica que la salva heroicament i obté el premi desitjat en forma de bes. Clar, lògicament este amic no sap que contestar quan el crític li parla del malaurat plànol cenital, puix no l'ha vist, no s'ha fixat. El crític s'ha perdut mitja pel·lcula. L'amic mitja altra.

Bé, ja està prou per hui. Tornaré en el tema artístic, que m'interessa prou. En tot cas, la meua recomanació és i serà sempre apropar-se empàticament a l'art i, en tot cas, en un segon o tercer visionat de la obra intentar buscar-li explicacions... [açò per ara, que més tard vindrà un altra definició de obra d'art en la que la obra no és la causa sinó l'efecte que provoca en l'espectador, i dependrà de punt i temps i per tant qualsevol visionat serà sempre primer visionat].


* Clar, que pot haver qui pense que la finalitat de l'art no es l'exposada perpo pense que esta postura negativa pot ser motivada, en la major part dels casos, per la dificultat d'acceptar una afirmació tan concisa, clara i rotunda més que per la convicció de que no siga certa...de tota manera el debat està obert. De fet, tal volta en lloc de ser açò una característica que es deriva de l'art puga funcionar com una definició o part d'ella. De manera que no tenim un conjunt de obres [coses, conceptes...] a les que anomenem art i per tant tenen la finalitat de produir sensacions sinò que tenim un conjunt de obres amb tal finalitat i per això les anomenarem obres d'art.

** Teoría inèdita fins ara i mai acceptada pels grans crítics :)


Has arrivat fins ací? Felicitats! Eres/a un/a maxot/a. Jo vaig a seguir en lo meu, mentre sent empàticament el nou descobriment insular anomenat Antònia Font. Ens vem als bars!