6.3.05

Estic dalt d'una montanya...

Ones de presió als meus tímpans que parlen de: L'ham de foc
A la pelu m'han dit: 'Yo me acojo al verde de tus ojos'


...boscosa disfrutant el fret que llastima la pell, només conscient del meu nom i de que sempre podré escriure ací i deixar fluir els acords que tinc dins, sempre mentre segueixquen bategant. No importa qui ho llixca, estic escriguent la meua història. Les gaites me quirden. I una veu femenina, desde la voreta de la mar me convida a caminar aigua endins, i notar-la freda com puja fins abraçar-me plenament. És l'home el que s'adapta a la forma del continent. Ara m'adapte a Àfrica però Bulgaria me quirda. Estic sol però represente a la humanitat, en mils d'anys d'història en que hem conseguit crear a deu, i sóc la humanitat. Podem pasar lustres investigant legats i evidències de cultures oblidaes sense saber que som la evidència més clara, l'objecte d'estudi primigeni de la raó universal. Ara sóc sensible a mils de conciències enllaçaes instantàneament en mils d'ànimes desde Xina hasta Reykjavic. Som carnivors no creats en la única meta de preguntar-se perqués, però alguns se'n ixiràn del camí i compendran que la autèntica finalitat es romandre en peu sobre esta duna d'arena, que ve del desert on res n'hi ha i va al desert on no n'hi ha res i es mou imperceptiblement gràcies a l'ajuda del vent de la història. I bufa vent de la mar.

Els vells contes i tradicions ja han començat la diàspora que els ha de dur a les vitrines més segures d'un fastuós museu, a on els visitants podràn gaudir-los darrere de cinc centímetres de cristal.



Este text es fruit d'un experiment. No preten tindre molt de sentit, ni tansevol sentit artístic. Se tractava simplement de posar música i escriure en temps real, dins lo possible, i sense filtrar lo que venia al cap. Per supost tampoc m'havia de distraure massa en la ortografía. El divendres vaig vore a Bajoqueta. Ahir a Orozco sense veu. Ale.