Tokyo [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Glosat [Cris Juanico]
Cel·luloide fresc: Frequently asked questions about time travel [millor encara si no has vist Los Cronocrímenes]
Cojón de sastre: LinealB


Excursió de dissabte al cap i casal. Ahi van tres fotos per a que s'ho crega el lector. I seré breu.

Els jardins de l'emperador. Del Japó. I este de la bici és un policia preparat i llest per a una més que possible inesperada frenètica persecució. Mireu la zenor de l'herba, els arbres i els blocs de cristall. És un primor.

Al mapa posava que era la residència de l'emperador. Del Japó. Pinta còmoda. I supose que la cabanyeta de la esquerra serà el cau del mític Miyagi. Sí, ha sigut fàcil la broma. Nyas, altra!

A l'Edo-Tokyo Museum. Una delícia les maquetes que s'hi troben i a més em va eixir gratis per ser alguna efemèride relacionada amb l'emperador. Sí. D'ací. Peu de foto: el equivalente regional de los clavarios de San Rafael cantando himnos vernáculos que bien pudieran semejarse al eufórico 'esta nit San Vicent, de banda a banda anirem'.


I això és tot per hui. Ací deixe un glosat, un gran científic, una cita carregada de raó i una frikada per a passar la estona. Ale. Salut i curry japones!

Workflow [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Canto de los vigías modeneses [La Reverdie]
Cel·luloide fresc: Eichmann, Luz de domingo
Cojón de sastre: Flashmob

Hom dóna un gran pas en sa evol·lució quan, superats aquells d'herència social, comença a crear fluxos de treball propis, eventualment encriptats, optimitzant definicions i procediments d'etiquetatge i catalogació que, ben que puguen ser d'ús unicament privat, gastarà com a regles i el permetran d'organitzar-se, aprofitar i millorar els pasos que ara camina i possibilitaran la implementació de més codi futur. Baixant al concret: una programació de rutines personals de càlcul via computador, una normativització d'escriptura de dates, una convenció de binomis color-temàtica, una estructuració de les notes que facilite el seu retrobament, resumint: un estudi sistemàtic de regles que aseguraran un perfecte trànsit de la informació i una efectivitat de les accions, especialment en activitats que desagraden i que, lluny de gaudir-les, es vulguen mecanitzar. I tot açò per a donar un dels més importants passos evol·lutius d'una vida [fora, clar està, del circuit comercial al que pertanyen comunió, primera borratxera i matrimoni], a saber: crear-se un mètode, amb majúscula.

Algoritmitzar-se, a saber.


L'únic perill és la possibilitat de quedar atrapat dins d'un bucle infinit que no convergeixca mai sinò a escala atòmica. Que m'estic tornant boig? O friki? Bojos i frikis els japs. Ale, us deixe un video new age de Sagan, però la musiqueta, pos no mola! A mi me recorda al ballo del potere, però no se pareixen en res. Ale sanguangos. Salut i yakitori!

PhD Repoor [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: La ley Innata [Extremoduro]
Cel·luloide fresc: Millenium I
Cojón de sastre: PV



Ací estan les meues crítiques al sistema capitalista opresor. Recordeu-les anònimes, pel que puga passar:

Ara mateixa, a un recent llicenciat en físiques que no pot obtenir beca per a començar el seu doctorat la Universitat el contracta com a Tècnic Superior de Suport a la Investigació. Com al seu company que sí obtingué beca li paguen vora 1000€ mensuals a ell li pagaran igual. Per a tal fi, i amb la titulació que té, se li ha de fer un contrat laboral de 25 hores semanals encara que en la pràctica serà treballador full-time i ho sap. També ho saben els seus captors. La Universitat de València i les seues fallanques i subterfugis.

Ara mateixa, el CSIC paga a un estudiant de primer any de doctorat, si és menester per al projecte en el qual col·labora i per tant per a la seua investigació [per a la seua tesi realment], un vol d'anada i tornada a Japó [posem que allà hi ha unes instalacions que necessita]. Per aquesta estància l'investigador serà pagat amb 96,76€ diaris en concepte de dietes i un màxim de 159,87€ diaris en concepte d'allotjament. A banda, com que haurà de fer shifts [torns d'horari arbitrari, inclòs nocturn] i per mancança de transports públics a certes hores, se li permet llogar un cotxe. Repetim: doctorand de primer any, diners públics destinats a investigació, 100€ diaris per a dietes, un màxim de 160€ per nit d'hotel, alquiler d'un cotxe.

Este estudiant dina per 7€, sopa per 10€ [tal volta fa temps que no es revisen els ratios de cost de vida] i encara que el buscara a conciència seria incapaç de trobar un hotel en la zona que costara la mitat d'allò que li poden pagar.

Este estudiant té algun company que es justifica d'aquesta manera: Vist que te paguen un sou indecent [i en això l'estudiant està d'acord: el fet que l'atur haja explotat no ens ha de fer oblidar que el mileurisme era un hàbit que voliem eradicar] i vist que tens un contracte de merda al menys aprofita aquestes oportunitats.

Al nostre estudiant, que no sap com restar peres menys pomes, no el convenç massa allò de compensar dues injustícies de sentit oposat i troba a bé criticar-les ambdues.


Si em busqueu em trobareu! A la control room d'ATF per a ser exactes! Al remat res d'anar-hi a Kyoto que igual currele el capde. A la pròxima serà. Quin oix rotar i que te torne gust de peix! Yeah! Salut i tempura!

Oarai [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Gerhart Atze [Ougenweide]
Cel·luloide fresc: The Baader Meinhof Complex
Cojón de sastre: Ferrofluid



Visita amb el senyor Nakata al grau d'Oarai, el més gran de la prefectura d'Ibaraki a una hora de Tsukuba, on es menja peix fresc i es beu té calent.

Les ostres te les obre el pescador al moment per cent cinquanta yens, després un poc de llima i ale, gust a mar i baba de caragol. El mercat, imagineu, milers de peixos diferents travessats per vares i penjats a eixugar, crustacis com els gallecs però amb potes doble llargues, mariners que criden el millor preu, a muntó de gent preguntant-lo, comparant i driblant la crisi, paradetes on tastar-lo fregit, torrat, cru, raigs C brillant en l'obscuritat a prop de la porta de Tanhäuser...

En després dins de la mateixa llotja del peix pots seguir menjant al sushi bar. Imagina't si és fresc el *gènero. A la foto se'm veu amb la típica postureta de foto kawaii i les ulleres, com sempre, tortes. La sopa de miso i peix al fons junt al got de té verd.

Finalment visita a Tsukuba San, el mont Tsukuba [~900 metres sobre el suposat nivell mig del mar en una mostra finita de punts de la pseudosfera terrestre] al cim del qual s'arriva amb una combinació de cotxe, funivia i piernasparaquéosquiero. A la spring-foto tinc escusa: com que era automàtica me diràs tu com saps quan va a disparar! I sí. El cotxe de Shogo és rosa.


Estoestó estoestó estoestódoamigos. La semana vinent, Kyoto! Salut i mochi amb miso dolç!

108 [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Amor marinero [Macaco]
Cel·luloide fresc: 3 días
Cojón de sastre: Lingo

A dia de hui he visitat l'Ushiku Daibutsu conduint 30 quilòmetres per l'esquerra. I he fet fotos d'arbres tapant-lo:

Evidentment la càmera no donarà compte mai de les proporcions de la mole.

Ací es pot vore, sia el daibutsu sia la nephila clavata. L'estatua se podia escalar, per una sèrie de pisos temàtics i ascensors fins a l'altura dels pits de l'innombrable on hi havia sis finestres. Omm.

A meitat autopista al cel: la sala dels 3000 budes d'or. Jo n'he comptat 2983. Si fóra per 1 o 2... però 17 ja em pareix una estafa. Recontraomm. Al remat. No sé. 'Sapiencias tan lejanas como para que se las creyera fundamentales'. Tanta figureta no val més que el gaiato d'eixe senyor però el lloc impressiona per eixe equilibri entre xic [iki?] i kitsch que només es troba al Japó.

Recontraomms del claustre de la mare de Déu de la Salut! Ací ve Giotto i arrambla, encara que siga per a fondre i fer aureoles.

Yeah. Fins ací tot. Ai Nihon... com haurem d'acabar? Con tus cositas...


Doncs yeah yeah yeah. Aci en Tsukuba, yakitori i sake! I al s'endemà a Tokyo amb els aacheners. Se la beguem! Salut i tortetes d'eixes com si foren papes però més groses!

Refto, righto, birdin [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Walk Away [Ben Harper]
Cel·luloide fresc: This is England, Somers Town
Cojón de sastre: Kawaii

Ahi está, ahí está, !atrápalo, atrápalo! Es el ninja, es el ninja del siglo ventidó, !ventidó! Què?! Vos mola l'amo de la casa i del carrer, de la figuera i la parra, de la flor del taronger? Doncs d'eixe tall va a ser tot!

Coses plantades a un dels pocs temples tokyotes que no va ser arramblat en la guerra [el general q'habut i el general q'haguéra diu de Franco ma iaia encara que no ve a col·lació]. Veieu el roig d'alguns arbres? Diuen que la primavera d'hivern és l'estació més bonica al Japó. I veieu la taca del sensor? Al remat me sabrà mal netejar-la...

Este d'ací que tant es pavoneja és Déu. Bé, o la fracció proporcional de Déu que li toca per politeïsme. Al Tokyo National Museum. Yeah. La trepidació és... una llicència poètica que m'he agafat.

Ahí queda, sobrevalorada pels frikis, la catana. Home, que jo no sé d'açò però a poc que es llig en algun fòrum bota que la catana era útil en el japó feudal de les armadures de fil i fusta però, pel procés amb què es forja, l'acer no aguantaria una embestida d'una espassa toledana que talla per demolició i no per desplaçament . Però jo només sóc un missatger.

I esta duu per títol: Puny americà. Mhh.. Ok, en pensaré uno de millor.

Dels ukiyo-e no hi ha fotos perquè reflexava el vidre, però, al meu parer eren la perla de la col·lecció. A la foto, un pell-roja i altre pell-roja se duen a bacs en una de les pintures de la mostra. A banda d'això també hi havia una secció dedicada als Ainu del nord i als okinawesos del sud, cosa que me pareix d'una decència inassolible a un hipotètic Spanish National Museum.

Me vaig sorprende a mi mateixa fent-me un robat cual voyeur. Al llibre de haikus del senyor-san del meu costat vaig poder llegir el meu fengshui: Eixe sóc jo i d'esta guisa vaig pel món, de fam no vaig manco i de menjar tampoc. I sí, ja sé que el fengshui és xinès. Tocapilotes.

Açò és un sushi bar. De dalt a baix: el cuiner [bola d'arròs, *dità al wasabi i troç de peix, bola d'arròs, *dità al wasabi i troç de peix, bola d'...], cinta per on passen els àpats en sentit de lectura oriental, cinta per on passen els gots de té verd en el mateix sentit i Muntanyeta dels Sants a cent yens el platet. Les sobres que m'he deixat eren de Natto [allò que els gaijin experts amb raó anomenen not to eat]. En acabant bany a 45 graus al pseudo-onsen, movilitzant a mitja comissaria de policia per a saber on estava, cridades telefòniques incloses [allà la criminalitat és baixa i, pobres, no els queda més que fer de guia].

Har tis tada mo númen tal. Ie, m'ha dit nosequi que acabada la *segon guerra l'emperador japonès va eixir al carrer a dir que ell no era un déu i la gent s'estirava dels cabells que no s'ho creien. Cite les fonts: la de la Figuera i la d'En Carròs.

Halloween a Tokyo. De dreta a esquerra: Vegeta. Japonesa vestida de japonesa de Halloween, quadrilla de xicons fent el baina, japonesa vestida de japonesa de Halloween, jove disfressat d'algun heroi manga. Conclussió de la nit: Els sagals són divertits, les sagales només saben que cridar amb veu en falset dient 'cuuute' [kawaii] i fer-se fotos amb els dits en V vinga a la postureta, els sagals saben ballar, o ho intenten sabent que fer el ridícul és més divertit, les sagales només ballen desgarbo al ritme de John Cage, els sagals són imaginatius i desvergonyits, les sagales són una massa homogènia i gris com la que volen no tindre al cap. Ohai gozaimas la que me cau damunt!


Un dolçainer d'Albacete, un pepero amb trellat [i un presentador que ben podria rebentar en companyia de Merseditas Milà], lo Retorn de lo Rei de lo Regne Ryukyu, i una novo del Botifarra. A vore si la setmana que ve me plante en Kyoto. Salut i gingebre!

De nou a [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Més lluny [*Auriguent Pas]
Cel·luloide fresc: El intercambio
Cojón de sastre: Chemtrail

Ei, anava a fer-li una foto però he trobat este video comercial. Yeah: Toyota Progrès NC300. I, com que els comandaments al volant són simètrics respecte als occidentals, en lloc d'amb intermitents faig totes les corbes amb el netejaparabrises engegat. Gaijin al volante peligro constante però amb el vidre impol·lut!


Altra vegada en Ippon-sonage, el país de lo milloret de cada casa, on pots anar a un restaurant italià amb una banderota italiana a la porta i no trobar ni una sola foto d'allò que demanaràs i ni un miserable text en la de Dante, i vos assegure que els kanjis del menjar italià no són un redolinet per a la pizza i cinc linies per als espaguètis. Ale, me despediré amb un: Salut i briiiisa marina!

Edo [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Ougenweide
Cel·luloide fresc: Asalto al tren Pelham 123, Transsiberian
Cojón de sastre: Kancho

Diuen les males llengües del castell i l'olivera -pedania- que les fotos de l'avantpenúltima entrada eren lletges, car no hi ha temples sintoistes, niponeses disfressades o sushi per onsevulla. Els documents, que a més van comentats, donen en canvi informació del que va ser la meua experiència Japó. Quin sentit té en el segle de la ubiqüitat documentar allò que ja satura l'internet? No hi trobem allà tot el que és fotografable, des de tots els punts de vista, sa localització exacta, la possibilitat de passejar-hi al voltant? Essent aixina, per a què seguir redundant? No hi són allà totes les òperes d'art amb major resolució d'aquella que el teu ull nu t'oferix in situ i sense necessitat d'esperar cues de gent armada amb altres càmeres que desitgen immortalitzar allò que els demés ja hem mort? Per a què seguir viatjant, valorant el fet d'haver-hi estat com a una sort d'espiritualitat preuada? Este és, llavors, un recull de fotografies maleïdes, puix no representen l'esbiaix cultural que tots coneguem i ja es pot trobar a les pàgines de viatges però tampoc són reflex fidel de les meues vivències si no van acompanyades d'un text que no se si escriuré. Més curt: Poca càmera i menys d'esme.

Nota bene: corregir verticals i deformació de lent com a mínim. Esta és la primera foto feta a la ciutat, fora de la estació d'Akihabara. Tokyo és una urbs que se vertebra al voltant de les estacions de tren, de manera que no hi ha un centrblablabla.

Més edificis amb història a prop de la estació Tokyo. El *taxis: més cuco no pot ser: mireu-li les orelletes a meitat capó.

Posat al barri de Ginza, podeu notar les característiques arquitectòniques que el diferencien dels dos barris anteriors. Darrere jo hi ha un hooligan bevent al gall de la bota. Però en este món res és casual. Estranyes aliances baix el mant estrellat.

Esta és l'hartistada que no falta mai. Els nipons són exagerats, sia per a destacar, sia per a passar desapercebuts. I servixen un ou cru acompanyant l'arròs amb bou que si l'obris després de menjat l'arròs ja no saps com aprofitar-lo perquè havies de tirar-lo abans per damunt però qui t'ho anava a dir!

Això és ramen a base de bé. El naruto s'intueix, s'intou també?, al bell mig del la circumferència dibuixant una espiral magenta, magnètica?, engabiada en una moneda blanca i no fa gust a reees. Gens ni mica. Tant de naruto naruto. I això negre dintre el pitxer d'aigua al costat del hooligan és carbó, no me preguntes per què. Però l'aigua mola perquè allà on vas és gratix e infinita.

Açò igual que abans però rotat cent vuitanta graus [quatre cents cinquanta-tres si són kelvin]. Ji. A banda d'això poc més; que ancal que no seu cregau me bach abear a minchar en palillech. Ingredients: dacsa, carn, fulla d'alga, ou a la coque, all tendre, naruto i espaguetis [amb el seu doble plural típicament ibèric].

Esta és la foto-acudit on estic jo com aguantant el pilar del temple shinto del parc de Yoyogi. Hi havia un cabàs de dones majors vestides amb quimono, un casament i algunes celebracions d'aniversaris senars infantils [segons em va contar una amigueta-de-hooligan japonesa, antigament era una fortuna que un minyó no morís en els dos anys vinents, per çò celebren especialment el tercer, cinqué i seté natalicis]. Aixina estan.

Asakusa és el barri antic de Tokyo i allà trobem un temple budista com el de la foto envoltat de tendes de records. Ceci n'est pas une temple. El més curiós de tot és que a la capital d'Honshu cares occidentals: poques i accidentals. Ji. De forma que els souvenirs els han de comprar els mateixos japs, que qui sap si seran del mateix Tokyo!, per a seguir engranant la màquina econòmica.

Cosplai espontani als carrers. La web i guies turístiques concorden en que la perla del país del sol neixent està *avivaeta d'aquesta gent que es disfressa de personatges. Allà on guaites te bota un rarito, de manual.

Però realment Tokyo no està plena d'aquesta gent. Ull a la foto. En una àrea metropolitana d'uns quaranta millons d'ànimes trobar una parada de metro [Harajuku] on es reuneixen una vintena d'aficionats no crec que siga un fet massa representatiu. És curiós com aquesta zona estava plena de teutons amb objectius caríssims encabotats en catalogar la realitat per a fer-la assimilable i forçar els fets per a quadrar-los a les idees que duien/em de casa i no declararen/em a la duana. I com eixa vintena d'aficionats ara ja n'és conscient i ha prés el rol d'atracció turística i posa als flashos creguent ser mostreig neutre. Toma flame!

I açò és un camió que se coneix que ven coses relacionades amb peix groc les 24 hores del dia. I el meu japonès arriba fins ací. Llàstima que no se veja a la foto la musiqueta 8-bits que duia a tota *viroia.

Y hasta aquí puedo leer. El dimarts torne cap allà per a romandre quasi un més aixina que fotos a granel.

PD: Nephila clavata, ja te conec.


Pues això és tot. Hui vos propose un video de dos raperòts vacil·lant-se i un fil dels fòrums de val.com on sempre hi ha reflexions interessants. Yeah! Salut i all-i-pebre de rap!

C'était un rendez-vous [Tsukuba]

Wir sind Aachener!

Arabausaaan [Tsukuba]

Mizu [Tsukuba]

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Assentiré de grat [Mikel Laboa]
Cel·luloide fresc: Whatever Works
Cojón de sastre: Kasutera

Que què faig escriguent al blog en lloc d'anar a conéixer món? Doncs perquè està ploguent [de fet per al dijous hi ha cita amb un tifó]. De tota manera sobre Japó ja teniu milers de blogs a la xàrcia aixina que me puc permetre hablar de mi libro i deixar caure alguna foto [n'he fet poques i sense trellat] que no siga la típica de la cadireta de cagar amb botonera multifunció. Però eixa també cau:

Ací està. Waldo Geraldo Faldo, el profesor Vaterio, Roca-san. Una cadireta de cagar amb botonera multifunció. Calefactada, antiolors, antisoroll, tota per a mi.

Presa dins del recinte de KEK, volent ploure. Açò me recorda el tema de la dutxa, però si feu una búsqueda en internet ho trobareu també vosaltres, a més, com vaig a posar-me jo, gaijin i latinòfil, a parlar de si t'has d'ensabonar fora [que per això el sól té un albelló] i de a quina temperatura ha d'estar l'aigua.

No s'aprecia el verd intens pel contrallum, tampoc el seu tamany, però afirme que són precioses. Està tot ple d'elles vinga a fer ganxillo, d'un arbre a l'altre, res d'amagar-se als cantonets com les valencianes, ací a la gran.

Açò doncs res. Foto descriptiva dels miniwagon que es gasten. No se capix com de menut i estret és per manca de referents. Curiosos també són els taxis, que duen els retrovisors desplaçats avant fins a tocar quasi els fars i amb la porta de darrere automàtica [ho sé perquè este matí, en agafar-ne un, se coneix que el conductor no m'ha vist tan a prop i m'ha tocat llenya. A la vesprada estava ja ensenyat].

A l'hora de dinar, pensant en no ser l'últim i sabedor de que l'horari espanyol és espanyol i punt he anat a les 12 i mitja. Encara he sigut l'últim. M'he sentat de cara a la finestra per a estar d'esquenes als parroquians, d'una banda perquè vaig llegir que mirar als demés es considerat maleducat i jo sóc molt dotor, d'altra banda perquè no volia fer massa el ridícul amb els 箸 [per als que no lligen kanji, els sticks]. Resultat: he dinat escoltant al meu darrere un estéreo d'slurps-slurps de japonesos xuclant el brou que era un primor.

Açò és l'ATF Building, però també és una foto de merda que pose només per a canviar de tema i acabar el post, com els japonesos menjen el gari entre plats. Altre dia pose la foto vera, la de la linia del feix.

Més impressions a la virulé: Tsukuba no és Tokyo, això s'apren quan vas a una barra i vols establir una conversa més profunda que un simple assenyalar-el que-es-vol-i-somriure. Japó no crec que siga un país pobre, però està envellit: no d'història, sinò de construccions de xapa, de bombetes de tungsté i d'asfalt clivellat. Té quelcom del Pinedo huitanter, els barracons d'oficines però són del Pinedo actual. Ells sí, són més que gentils, fins a saber-te mal, però és tot cultural, de vegades sembla que estan engabiats i el dia que rebenten va a paréixer açò el shogunato Tokugawa.

Bo, per ara açò i mal escrit. Si sobrevisc al tornado i al shogunato col·lectiu tornaré a penjar fotos. Salut i yukimi daifuku!

Autoretrat / Yokoso Japan!

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Niente paura [Ligabue]
Cel·luloide fresc: Dragon Ball Evolution, Inglorious Basterds, Arn
Cojón de sastre: JapFlags

Part 1: Este és l'autoretrat [emo style] del meu trípode nou, firat per la família en ocasió del meu natalici! :D

Part 2: La meua persona se personarà, en persona, tota la setmana que ve al KEK, a Tsukuba, Nihon. Com que a novembre tornaré ja per a quedar-me tres setmanetes, el trípode ja el probaré més avant. Però fotos haberlas habráylas.

Yeah! Salut i bento!

Els rojos de mon poble, per a criticar qualcosa diuen:

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: What's the time Mr Wolf [CatPeople]
Cel·luloide fresc: Ángeles y demonios, Lobezno, Rebobine, por favor
Cojón de sastre: Curare


'Això ho inventà Franco...'.

Sí home sí, i el blau de la senyera i el vestit negre de fallero! Mancarà dir que era de dretes! Esta entrada és una continuació de 'Les iaies de mon poble, per a criticar qualcosa diuen:'. Ai, ai ai este blog, què només li queden quatre links i dos xocolataes! Jo me'n vaig una setmaneta al KEK de Tsukuba! Yeehah! Salut i sushi!

Doctores i dotores

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Cantu a tenores
Cel·luloide fresc: 25 Kilates, Los cronocrímenes, The Fall
Cojón de sastre: HirooOnoda


A la sala d'espera del metge de capçalera, que és on les iaies van a repetir i a assabentar-se un poc de tot, iaia1 pega una ullada i diu xica, hui no ha vingut iaia2, això a quin sant? I iaia3 que també se n'ha adonat li respon perspicaç mira, serà que està malalta...


Més breu i és monosil·làbic. Al final va a ser el C4, eh o no eh? Qui se'n ve el dimarts a Algemesí a vore les muixerangues? Salut i pollastret al forn amb llima!

Rebus

Ones de pressió als meus timpans que parlen de: Tyger [Tangerine Dream]
Cel·luloide fresc: Watchmen, 13 Rosas
Cojón de sastre: Mëhari


Vull escriure la millor entrada d'este compendi, el millor pedaç de text que mai he redactat però no ve -no hauria d'ésser difícil donada la meua modèstia.

Quan ho intente acabe, recurrent, al vampir aquell obsessionat amb el 1799, qui només podia morir amb/per una paraula -no sabem cert si serà escoltant-la, llegint-la, evocant-la, si l'idioma és important o només el concepte, si ell la coneix-, qui ha canviat mil vegades de pàtria, per si de cas, i ha sempre, és inevitable, aprés la nova llengua i alfabet. Però eixa no seria la millor entrada. No em resumeix. De fet, no resumeix una puta merda. No hi ha ambigüibilitat -que no ambigüitat, que tampoc la hi ha.

Ho prove de nou i em ve aquella idea de fotografiar enterament una mostra i exposar les fotos en un altre edifici d'igual planta. La idea venia d'un museu ver -diré el nom a l'interessat- que tenia una col·leció de fotografies d'obres fetes a museus on prendre'n estava prohibit. Però la ruptura de les normes pròpies feta opera d'art no és més que ironia -raó prou per a demolir amb una esfera massissa l'edifi- i no bastava per a construir el meu text, recordem-lo etern.

Com que em resulta impossible barallar en un discurs conceptes tan llunyans: amor pel futur, sentiment patri -del seré perquè se sap just-, paisatges des de la finestra d'un tren, necessitat d'una bicicleta, voltes de truita i simplificacions (i la suma d'ambdós) se m'ha ocorregut publicar la clau privada que dóna dret a escriure ací al blog i deixar -si és menester- que cresca anònimament.


Ja està setembre a la rodà del cantó i la fresca en acabant. Jo mentrimentres m'avorrixc un poc de les vacances i mire un cotxet que me duga i me porte. C4 o Kia Proceed? I lo bé que estava jo amb el meu? Salut i schuttelbrot!